En Jimmy es va despertar amb la boca de la Salu que li empresonava l’orella. Va moure una mica el coll per mirar al seu voltant. Tot era fosc i feia una olor de resclosit que espantava. A través dels vidres li va semblar reconèixer la silueta d’un Opel Manta vagament tunejat. Era el primer cotxe de l’Alan...
I llavors va començar a recordar.
**
“Et fa res si anem a casa teva?”, havia dit a la Salu. Però no podia ser. Per sort en Jimmy era un home de recursos. O potser d’un sol recurs... L’Alan.
“Alan, tio, m’has de fer un favor”.
L’Alan se’ls mirava des del portal amb les xancletes del Mickey Mouse penjant dels peus i amb un daikiri a la mà, i embolicat amb un barnús de seda de color rosa que li anava bastant estret. L'Alan sempre hi era quan el necessitava.
“Avui estic amb la Carol”, va dir fluixet. La Carol, recordava en Jimmy era el que més s’assemblava a la companya ocasional del seu amic. “Però si vols les claus del pis de Polinyà...”
Exacte, el pis de Polinyà. L’Alan tenia un pis de solter a Polinyà. Era petitó i adequat. I es recordava bastant bé de com s’hi anava. I a ell li agradava conduir de nit.
“M’estic marejant”, va dir la Salu després d’uns quants revolts. Uns quants des de l’ultima parada. Feia estona que vagaven per la urbanització i res de res.
Finalment van trobar els pisos amb els balcons que ell recordava. Sí, era allà. En Jimmy va prémer el botó per obrir el parking. La porta es va alçar obedient. Tot rutllava. Més o menys.
Amb l’aire fresc de la matinada la Salu ja s’havia revifat. Tornava a sentir-se captivada per aquells encants indecisos d’en Jimmy. No podia evitar arrambar-se-li. Mentre pujaven l’escala, mentre ell treia les claus, quan les posava al pany, debatint-se entre ella i la porta. I ella l’empenyia, l’estrenyia, el deixava anar i l’estirava, amb tanta força que... clac!
La clau s’havia trencat dins el pany.
**
Dins el cotxe, en Jimmy es va incorporar amb dificultat. La Salu també es despertava.
“On sóc?”, va somicar. De mica en mica li tornaven aquelles imatges.
Havien intentat entrar al pis de l’Alan i no se n’havien sortit. Havien volgut tornar al parking i no trobaven la llum. I quan hi van ser no sabien com s’obria la porta. A ella li semblava que havia trobat el mànec, però no, allò era el retrovisor d’algun veí. Van llençar el retrovisor darrere la columna i van tornar al cotxe d’en Jimmy, que estava mal aparcat al costat del de l’Alan. Sí, allò atrotinat era de l’Alan. Quins temps aquells, va pensar ella.
Però ja no hi havia res a fer. Entre una cosa i l’altra estaven esgotats. I es van adormir al cotxe, de qualsevol manera i sense saber què dir-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada