La Salu encara anava coixa de l’última ficada de pota, però estava decidida a veure en Jimmy per aclarir les coses. Davant el mirall, es va acabar d’empolainar i es va fer una mirada de complicitat. Tenia el pressentiment que tot aniria bé.
Va sortir al carrer decidida i de seguida es va aturar. Potser tindria fred, només amb aquella jaqueta tan prima... Com que encara tenia temps, va desfer el camí cap a casa.
En Jimmy també es preparava per a la cita. Faltava encara mitja horeta però no volia fer pas tard. Es va posar el rellotge-calculadora al canell esquerre i un scooby-doo al canell dret. Li portava sort. Després va obrir l’armari i va posar-se una americana tota lluent amb hombreres.
Quan ja estava a punt de sortir, va sonar el timbre de la porta.
Ding dong!
“Ona... Què hi fas aquí?”
La Salu es va emprovar mig armari abans de decidir quin jersei posar-se. Finalment va trobar el que millor li esqueia, a ella i al moment, i va tornar a sortir corrents escales avall.
“Ja faig tard”, s’exclamava.
No sabia com se li havia despertat una mena d’excitació que l’acalorava...
“I si passo calor?”, es va dir llavors. Ben mirat aquell jersei abrigava bastant i la jaqueta també... I va haver de tornar enrere altre cop.
En Jimmy mirava el rellotge mentre escoltava la seva filla acabada d’arribar.
“Sí, papa, ja sé que deus tenir el cotxe mal aparcat però jo t’ho he d’explicar...”
Què li havia d’explicar? Que la boja de la seva mare havia fugit amb el nòvio a Las Vegas i que no sabia quan tornaria? No era el primer cop que ho feia. Ara, a més a més, l’Ona se li presentava engripada i feta una sopa.
“Que havies quedat?”, li va preguntar en veure com anava vestit.
“Sí, bé, havíem dit amb l’Alan d’anar a fer uns futbolins...”
“Papa, no cola... Havies quedat amb algú?”
“És igual, ho puc anul•lar...”
“No, no”, va dir la noia de seguida, “jo em prenc alguna cosa per a la febre i em poso a dormir. Pots marxar tranquil”.
“Ah, molt bé.”
“Només una cosa, papa. Si quedes amb alguna dona, avui no la portis a casa eh”, va afegir ella somrient.
En Jimmy no sabia quina cara fer.
Mentrestant, la Salu ja tornava a sortir de casa. Aquesta vegada havia deixat la jaqueta i anava amb el jerseiet al braç. L’única pega era que havia tancat la porta de cop amb la clau a dins. Aix... Demà ja aniria a buscar una còpia casa dels seus pares. Ara s'havia d'afanyar.
Tot corrent es volia posar el jersei i no se n’acabava de sortir. La veritat és que picar de cap contra un fanal no la va ajudar gens.
En Jimmy va arribar al Viena al mateix moment que la Salu. Ell amb la seva americana platejada estil Locomia. Ella, amb un floc de cabells empastifats de pomada sobre el front per dissimular el nyanyo que s’havia fet.
“M’has esperat”, va dir ella feliçment.
“Aquí em tens”, va dir ell sense entendre res.
El sopar va ser raonablement plàcid. Van demanar dos plats, postres, copa, cafès, i tot transcorria favorablement. I tots els dubtes, tots els malentesos s'anaven esvaint. Tot plegat amb bona conversa.
“Doncs jo crec que aquestes obres del centre ens han fet més mal que bé”, deia en Jimmy, “hauré de parlar amb el Farrés un dia d’aquests...”
I ella somreia, i pensava: “és graciós... quin humor més simpàtic que té...”, ben bé actuava com si no sabés en quines mans estava ara l’ajuntament. I ell canviava de tema:
“El Simonet hauria d’acabar la carrera al Barcelona. Estic convençut que li renovaran el contracte per uns quants anys més.”
I ella l’observava divertida mentre intentava punxar una oliva de l’amanida i li va sortir disparada a la taula del costat, o en una altra ocasió jugant amb l’ampolla de vinagre li va saltar el tap i se li va abocar tot sobre els profiterols.
Tot anava prou bé. Van pagar i van sortir al carrer, bastant melosos, no deixaven de mirar-se.
“Et diria d’anar a fer un glop a la Mata però tinc el cotxe al pàrking i...”
“Ja te’n vas?”
“Si vols et porto.”
Al parking van tenir la primera arrambada. Mentre es feien un petó, ella va clavar una coça al retrovisor del cotxe d’en Jimmy i es va disparar l’alarma.
“Va, anem”, va dir ell obrint les portes.
Al cap d’una estona, quan ja arribaven a casa, ell va recordar una cosa i va fer una sonora frenada.
“Et fa res si anem a casa teva?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada