VIII Hi ha vida després del Barro

Sofà de ca la Sònia, amb els pijames posats

“Creu-me, Salu”, va dir la Sònia, “una tia com tu no pot perdre el temps amb qualsevol pocapena”.
Quina raó que tenia, pensava la Salu. Parlaven, òbviament, d’aquella nit al Barro. Recordava en Jimmy, en Sebas, el seu amic Bruno, l’Emili l'okupa, en Dani el mosso, que anava de paisà, i un home mal afaitat que volia posar pau... per poc no acaben a les mans i en surt algú malparat. Quina nit! I quina vergonya!
Anaven pel segon gintonic i després de quatre martinis ja no sabien el que es deien.
“I tu què?", va dir la Salu, “fa temps que no et veig amb ningú. A mi m’agradava aquell noviet teu de Sant Cugat. L'Adju... fèieu bona parella”.
“L’Adju?”, va saltar la Sònia, “l’Adjutori? Pel meu gust li faltava una mica de sang”, va afegir de seguida fent-se la dura.
“Era bon nano... a més va ser ell qui em va presentar el Tito.”
“Una raó més per odiar-lo.”
“No et passis... Amb el Tito vem acabar fatal però jo em quedo amb els bons moments.”
“Et conformes amb poca cosa, doncs.”
La Salu va escurar el got d’un sol glop.
“Sóc un desastre amb els tios. I mira que amb el Tito més o menys... anàvem tirant. I això que discutíem cada dia.”
La Sònia deia que sí mentre li arravatava l’ampolla dels dits. “No hi ha res com discutir cada dia i malament per entendre’s”, va afegir.
“Em pregunto què hauria passat si no m’hagués ajuntat amb el Tito”, va dir la Salu finalment.
I si hipotèticament n’hagués triat algun altre...”
“Res de triar, és molt millor descartar-los, creu-me”, va sentenciar la Sònia.
Es van enriolar de mala manera. Allò ja no ho arreglava ningú.

En Jimmy buscava la Vaca Cega i va passar de llarg de la Casa Duran. No entenia res. Li costava concentrar-se en el que feia, sobretot des d’aquella escena tan estranya al Barro. Què hi feia la Salu amb aquell paio? No era el Tito...
Es va aturar al Frankfurt del Passeig a fer una canya i tot seguit va entrar al Caliope, perquè necessitava un walkman nou, però al Caliope només li oferien roba... Aquelles noietes joves, més primes que els maniquins de la botiga. Va pensar un moment en l’Ona i la conversa que tenien pendent.
Tantes coses havien canviat... Es va refugiar en un punt equidistant entre la Llar, la UES i el Planeta Miret. Per poc no l’atropellen. Llavors va pensar que havia d’anar al Monteys per arreglar la seva BH California, però s’ensumava que ja no hi seria...
“El món ja no és el món”, va dir, veient-se a si mateix al caire del precipici.
Va agafar el telèfon. Trucaria a l’Alan. O a l’Ona. O a la Salu... Travessava el pas de vianants amb l’aparell a la mà i sobre la vorera teclejava un número. Una porta s’obria davant seu i ell hi va entrar. Va prémer el botó de trucada.
Però de cop es va trobar a les fosques. Havia entrar en un garatge. Perdia la cobertura. Com se sortia d’allà?

El timbre del telèfon va agafar la Salu amb l’ampolla de ginebra a la boca i per poc no s’ofega.
“Qui deu ser a aquestes hores?”
Aquelles hores, encara que elles anessin en pijama, eren les sis de la tarda.
El telèfon va deixar de sonar.
“En Jimmy? Tia, en Jimmy m’ha fet una perduda.”
“Que el bombin!”
“Tia, tu sempre vas de forta...”
“Res de forta. La clau és no ser bleda. Que no et facin ballar el cap.”
“Però sempre te’l fan ballar. Encara que només sigui el primer... Per mi el primer va ser el Tito”
Altre cop el Tito, va pensar la Sònia. “I així et va anar”.
Es van tornar a enriolar com dues tòtiles.
“I el teu primer?”, va preguntar llavors la Salu, “tu no en parles mai, d’aquestes coses”.
“El meu primer no tinc ni idea de qui era. Va ser un cap d’any, a la festa aquella de l’Aqueo, i jo anava borratxa perduda. Va ser una gran nit però ni idea de qui era, ja ho veus.”
“Ostres l’Aqueo... Va ser a l’Aqueo que vem conèixer en Jimmy, oi? Quines coses...”
I va tornar a sonar el telèfon. La Salu va fer un salt per agafar-lo i de pas va tombar l’ampolla de ginebra, que es va trencar sobre el parquet nou.

“Jimmy?”, va dir ella amb veu bastant histèrica, “Gairebé no et sento. On ets?”
“No ho sé”, va dir ell, “en un parking subterrani, em sembla. I tu?”.
“Aquí, a la feina... Vols que quedem i parlem?”, va saltar ella amb tan mala fortuna que es va clavar els vidres a la planta del peu.
“D’acord. A sopar al Viena”, van acordar.
Després de penjar, la Salu va deixar anar un xiscle esgarrifós i va córrer a buscar l’aigua oxigenada i les benes.