VII Balls estranys

En Jimmy va entrar a la ferreteria i va deixar anar, tot decidit:
“Un cafè amb llet i una canya de cabell d’àngel.”
La dependenta li va aclarir educadament que feia anys que allò havia deixat de ser La Lionesa.
Al cap d’uns minuts, Rambla avall, en Jimmy entrava al Centric Park però no trobava la seva màquina preferida, aquella del kung fu de la qual va ostentar el récord dos anys seguits. Arreu on mirava només reconeixia llumenets de colors i la dringadissa de les escurabutxaques.
Al carrer Sant Josep, va passar per davant de la llar d’avis i es va quedar palplantat al mig d’un parking massiu, aquell espai gloriós del Sant Pep on l’Alan no havia aconseguit mai ensenyar-li la jugada ràpida dels futbolins.
El cap li donava voltes, se sentia perdut en un mar de cotxes estacionats, envoltat de grisos, en una ciutat que no el reconeixia i on a hores d’ara se sentia més estranger que a l’estranger.
“Terrassa”, deia el cartell. Va prémer l’accelerador i va tornar a Terrassa.

La Salu s’havia passat dos dies morta de vergonya, rememorant aquella imatge d’ella empastifada de ciment, com una estàtua patètica, a les obres del passeig.
“I a sobre era la seva filla. I jo em pensava que s’ho feia amb una joveneta...”, va dir a la Sònia, sortint de la pelu. Encara coixejava una mica.
“Tia, això de la filla del Jimmy ja ho sap mig Sabadell. L’Alan ens ho va explicar allà a la Tete. No te’n recordes? Clar, tu devies estar absent, per variar, ficada en les teves històries mentals. No tens remei.”
Potser no, que no tenia remei, es va dir veient-se reflectida en un aparador, però acabada de pentinar estava estupenda.
“Estás estupenda, Salu”, li va dir una veu coneguda. Era el Sebas!
Per qui no conegui la història, el Sebas era un noviet que havia tingut la Salu abans de conèixer en Tito, i en Jimmy, quan ella estudiava al Joan Oliver. Ai, en Sebas... semblava que no canviaria mai..., tan informal, tan guapot, tan despreocupat... i tan bon partit... En Sebas era dels homes que no es volien comprometre mai.

Ja feia temps que per a en Jimmy Terrassa era només aquella habitació, aquell llit i aquells llençols. I l’Alícia, clar.
L’Alícia, però, s’afanyava a vestir-se tota atabalada.
“Ja tancaràs tu, eh, que jo he de parlar amb el tutor de la nena. El totxo del meu ex sempre s’escaqueja de tot.”
L’Alícia era una excompanya de feina amb qui ocasionalment tenia trobades d’intercanvi sexual. Era el seu darrer vincle amb Terrassa.
“Què penses?”, li va dir ella.
Ell no responia.
“Sí, potser”, va dir finalment.
“On eres? Perquè és evident que no m’escoltaves...”
“Coses meves.”
“Sí, per variar”, va fer ella, comprensiva, posant-se l’abric, abans de desaparèixer per la porta amb un “apa, adéu” apressat. Era tendra, l’Alícia, a la seva manera.
L’Alícia sempre li parlava del seus problemes i ell, en canvi, no li explicava mai res. Ni d’ell, ni de l’Ona... ni de ningú.
Passivament, en Jimmy es va vestir i va anar a buscar el cotxe per tornar a Sabadell.

Aquella nit la Salu va sortir de marxa amb la Sònia i en Sebas. Realment, encara que només fos per uns instants, se sentia renovada, com si no tingués por de res. I segurament en Sebas hi tenia molt a veure. Encara recordava aquelles nits a l'Albatros en companyia d'aquell amic seu tan... impulsiu? Però era mono, el Sebas, tan espavilat, tan simpàtic... i no s’havia volgut comprometre mai...
Van anar de bar en bar i, arribada una hora, van entrar al Barro.
“Jo me’n vaig a dormir", va dir la Sònia, “que demà curro”.
“Et fas gran”, li va etzibar ella.
“El que tu diguis.”
En el fons la Salu s’alegrava d’estar a soles amb en Sebas. Tenien tota la nit per endavant. I en Sebas era tot un fenomen... Ballava tan bé, la feia riure tant... clar que no s’havia volgut comprometre mai. I a ella, per què no, li agradaven els homes que no buscaven cap compromís.
Després d’uns quants balls, van acabar abraçats al mig de la pista i es van morrejar al costat dels miralls. Era fantàstic, però...

En Jimmy havia intentat entrar al Dospunts, al Western, al Piu... però res no estava al seu lloc, per no dir que ja no existien. Què podia fer? Valor segur: el Barro.
I quan ja era a dins, va veure la Salu abraçada al tio aquell. Li va xocar. Se’ls va mirar una estona, no sabia què fer... Es morrejaven i ell ara se sentia malament... Li recordava alguna cosa... Potser que no digués res, no?
“Ei, hola...”, va dir finalment, “com va? Sembla que fa calor aquesta nit, oi?”
La Salu feia uns ulls com taronges. De fet, no sabia com posar-se. Sens dir res, va agafar l’abric i el bolso i es va posar a córrer escales amunt. Amb tanta mala fortuna que la nansa del bolso se li va enganxar a la barana, es va entrebancar amb l’abric i va caure per les escales.