Ella es va despertar. Havia somiat tot de coses bastant... irreals?
Ell es va lamentar al seu costat. Tenia el cos tot macat de l'última reparació que havia fet a ca les veïnes.
Al menjador, el Rafa havia preparat un esmorzar potent a base de xocolata, melindros, croissants casolans... A la Júlia li brillaven els ulls.
"Tot això és per a nosaltres?" va preguntar ella.
"Per a nosaltres i per a elles", va aclarir en Rafa obrint la porta perquè entressin les veïnes, lleugeres de roba, especialment l'Íngrid.
"Ja em semblava a mi..." Al contrari del seu somni, no passarien el dia a casa solets...
Cap al migdia, va aparèixer la mare d'ell, que li portava una bossa de confits abans d'anar a missa i es va acomiadar fent mil elogis a en Rafa per ser tan bon noi.
En Rafa es va aprofitar una mica més de l'aurèola que li acabaven de posar per convidar uns amics a veure el resum del Sis Nacions de l'any 2003.
"Passeu, passeu... aquests són en Ritxi, el Pinyi, l'Alan i en Jimmy... Com si fos casa vostra, tios..."
No calia que els ho digués dos cops...
Ella no havia vist mai un dispositiu tan bèstia de crispetes, xibeques i pizzes barbacoa. Però veient com anava la cosa, va fer el cor fort i s'hi va afegir.
Ell estava al principi una mica intranquil. Potser havia arribat el moment d'imposar-se... Però veient que ella s'hi afegia, doncs es va amorrar a la primera xibeca que va trobar i va anar a buscar la samarreta de l'USAP que tenia amagada a l'armari.
La veritat és que el rugby era un esport apassionant. L'ambient estava tan caldejat que cada vegada duien menys roba i bevien més. De fet, cantaven cançons, o crits de guerra, que no sabien que coneixien.
Ell, malgrat els dolors als braços i l'esquena, se sentia pletòric. Ella, malgrat la son i tota la pesca, estava melosa i no responia gaire del que feia. Va notar com ell l'agafava per la cintura i se l'enduia cap a... la cuina? D'acord, ja li agradaven segons quines... Un moment, què feia ara? Cap al balcó? Ella estava tan sorpresa... no sabia que ell ballés tan bé... Ell, de fet, no savia gaire el que es feia. Anava tan esverat que ja no sabia si ballava amb ella, amb el motxo o amb la sissí. El cas és que en un moment donat va relliscar amb una agulla d'estendre roba que havia caigut al terra i va sortir disparat per damunt de la barana.
Allò tornava a ser la realitat.
2 comentaris:
Això em recorda les festes que fèiem al poble quan teníem 16, 18 o20 anys. I això de menjar confits abans d'anar a missa, més aviat em recorda a la meva infància quan els meus avis em donaven anissos i confits.
Com t’ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.
Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.
T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...
Que passaran els anys,
i vindrà l’adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t’estimo.
T’estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T’estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m’ho nego, si em negues la tendresa;
t’estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...
El noi de les ulleres de pasta ho dedica al seu amor particular...
Publica un comentari a l'entrada