Definitivament les matemàtiques no eren el seu fort. Ni tampoc creia que podria resoldre els seus problemes amb una fórmula màgica. Per airejar-se una mica va quedar amb la Puri i la Júlia per fer un cafè. L'amiga de la Júlia, la que feia poc que s'acabava de s'acabava de separar, havia marxat de vacances i pel que semblava els seus problemes amb el veí ja s'havien solucionat.
"Realment no me'n surto amb els tios", es queixava la Blanca remenant el cafè, sol i ben carregat, "he provat amb els números i amb les lletres i no hi ha manera de treure'n l'entrellat".
"Jo ja fa temps que vaig deixar els mots encreuats, em fan ballar el cap", va respondre la Júlia, que per variar estava a la parra.
"Què ens fa tan diferents els tios de les ties?", va preguntar la Blanca.
"Diuen que és per un cromosoma", va contestar la Puri, que feia poc s'havia llegit l'últim Muy interesante.
"Doncs quina gràcia..."
Es feia tard i la Puri havia d'anar a buscar els nens a l'escola. La Júlia havia quedat amb el seu últim rotllet. Després de dir-los adéu, la Blanca es va demanar un whisky doble i se'l va beure d'un glop. Aquella cerca li estava fent perdre el nord. Però ja faltava poc. Es va aixecar fent esses de la terrassa on estava asseguda i, de cop i volta, es va adonar que la plaça es bifurcava en dos carrers. Tenia forma de Y.
En aquell moment va sentir que algú passava a prop seu xiulant una cançó i va somriure. Sense veure'l ja sabia qui era.
"Hola, Blanca, què fas per aquí?", li va preguntar el noi de les ulleres de pasta. Portava un ukelele a una mà i una harmònica a l'altra. No li va preguntar per què.
"Estava rumiant... si tu et trobessis en una bifurcació en forma d'Y, quin camí elegiries?"
El noi de les ulleres de pasta es va estar pensant una estona. Aquella noia, tan convencional com semblava, cada dia el sorprenia més. Ben mirat, el tenia molt encuriosit, tot i que no sabia com dir-li...
"Jo seguiria el camí de les rajoles grogues, sens dubte."
I, dit això, va continuar carrer avall.
La Blanca es va quedar parada, asseguda en un banc de la plaça. Va ploure una tempesta sencera i ella no es va immutar. Va observar l'arc de Sant Martí en silenci. No sabia com, se sentia transportada per una força misteriosa. Va tornar la pluja, aquest cop un tornado, que es va endur la Blanca cel enllà. Al mig del tornado, va sentir una presència.
"Qui ets?", li va dir.
"Sóc el cromosoma Y", la va respondre la presència, "t'he vist al banc tan perduda que t'he vingut a buscar".
La Blanca va somriure, com sempre, fent-se la tímida.
"Saps una cosa?" li va dir el cromosoma "jo... t'estimo...", i li va fer un petó a la galta.
La Blanca es va alçar sobressaltada. A la plaça continuava plovent a bots i a barrals. Estava xopa de cap a peus. Es va posar a caminar pel carrer, tombant per una cantonada o una altra, sense cap rumb i, mentre avançava, els bassals brillaven amb un to grogós, potser màgic...
8 comentaris:
Així que li ha de fer un petó al gripau. I si ell no es deixa. I si és timid? Què ha de fer per no sentir-se malament?
Queden dues setmanes i mitja!
Vaig conèixer un gripau blau, un gripau blau babau...
"Noi de les ulleres de pasta, què prefereixes, un cop de bareta màgica i em fas un petó tu o ho faig jo. Ja ens veurem..."
Blanca
El Sant Sopar
Una nit, la Blanca va convidar a totes les seves amigues a sopar en un refugi de muntanya. El motiu era per celebrar la seva "despedida de soltera", ja que el príncep taronja era a punt d'arribar.
Tot i que no li havien agradat mai aquestes despedides (les de veritat, és clar, que eren més "tronades", per això no hi anava mai, a no ser que fossin gimcanes i jocs de nit, que era el que ella li anava més), aquesta despedida li va semblar màgica.
Hi havia la Frida, La Lúlia, la Puri, l'amiga de la Júlia... Hi eren totes, fins a arribar a dotze.
A totes els hi estranyava que ningú li hagués preparat per sorpresa cap "streptease masculí", però algunes ja sabien que la Blanca no estaven per anar-se'n enrotllant amb tios desconeguts ja que estava ben il·lusionada amb el seu príncep taronja i ja no li calia cap home més.
La Blanca, de sobte, s'alça i els hi digué a totes, amb un tros de pa a la mà: " Mengeu i preneu-ne totes, que aquest és el meu cos". Seguidament alçà el tros de pa integral sucat amb tomàquet(integral, ja que ara amb el seu príncep volia mantenir la línia, i amb tomàquet, ja que el pa sense tomàquet, no val res) i se'l cruspí. Totes les amigues es van quedar meravellades i bocabadades. La Blanca els passà el tros de pa i totes les seves amigues se'l van anar passant. Totes se'l cruspiren.
Després, la Blanca agafà un got ple de suc de taronja i digué, tot alçant-la: "Aquest és el calze de la meva sang, preneu i beveu-ne totes". La Blanca els passà el got on totes n'anaren bevent.
Llavors la Júlia li digué: "Blanca, què significa aquest ritual, et vols reencarnar amb Jesús o què?"
La Blanca li contestà: "Calleu, silenci, que això és molt important!"
La Blanca continuà amb el seu ritual i mormolà: "Qui de vosaltres dotze m'ha traït algun cop?" Se les va mirar totes d'una en una, totes li anaven contestant que no, que mai l'havien traïda i que se l'estimaven molt i, de sobte, aturà la seva mirada cap a la Frida, que se n'amagava. Li digué: "´Tu Frida!!" i la Frida: "Jo? Blanca?" (tot dissimulant). I la Blanca li va dir: "Tu em vas birlar el James. Per tant o em perdones o fora de la sala." La Frida la perdonà immediatament.
Les seves amigues flipaven. Què li havia agafat la Blanca amb jesucrist quan feia anys que no anava a missa, des dels temps de les Carmeles? La Blanca va voler fer aquell ritual per acomiadar-se com a soltera amb les seves amigues però també perquè li estaven preparant un judici per culpabilitzar-la de tots els pecats que havia fet. Ella era molt bona, però últimament estava molt desmarxada i creia que no podia seguir més així per la vida. S'avergonyia de les coses que havia fet, pensant al mateix temps que ella no era l'única culpable de tot, sinó que altres persones també tenien tant o més culpa d'ella i que també mereixien ser jutjades.
En aquells instants, la Blanca se sentia com Jesucrist: bona, entregada, servicial, santa que, ho compartia tot amb els altres i senzilla, molt senzilla, com sempre ho havia estat.
M'han xivat que la Blanca se'n va de picnic aquest cap de setmana. A veure si té sort...
A mi m'han xivat que se'n van va d'excursió a una font i a un riu.
A veure si hi ha sort!
El comiat
Al mateix temps que la Blanca feia l'últim sopar, els amics de l'insti i els companys del club de trekking li van preparar una festa pel noi de les ulleres pel seu comiat de solter.
Va quedar amb la Carme, l'Elektra, la seva miga de tota la vida i el va dur per sorpresa a una casa de colònies. Allà l'estaven esperant tots els seus amics. L'Elektra li desitjà sort i s'acomiadà d'ell.
De sobte, es va trobar amb tots els seus amics i companys asseguts en un bancs de la taula al menjador de la casa de colònies. La taula estava molt ben parada i ple de coses bones, de mnejar bo i de begudes de la terra: hi havia patates xips ondulades "matutano", "chettos", "Bocabits","Fritos" olives, botifarres, frankfurts, cacauets, entrepans de nocilla, tallets de formatge i de fuet, llesques de pa amb tomàquet, escopinyes,carquinyolis, coca-cola, fanta de taronja, trinaranjus de taronja, sweeps de taronja, aigua de valència, pomada, ratafia, burret, moscatell, whisky, cervesa i ampolles de cava.
El noi de les ulleres de pasta va quedar meravellat. Van menjar i van riure molt, explicant-se entre tots anècdotes dels seus anys de l'institut.
Quan ja anaven pel cafè, es varen apagar els llums, i van aparèixer per la porta del menjador dues ballarines de dansa del ventre. Era la sorpresa que li havien preparat els seus amics i companys.
El noi de les ulleres de pasta, es va quedar ben parat. Un dels amics va posar un disc de música oriental i les noies es van posar a ballar, remenant la panxa. El noi de les ulleres de pasta estava meravellat en veure les noies, però al mateix temps pensava que no podia fer cap bestiesa ja que s'havia compromès amb la Blanca.
Un dels seus amics li va dir: "Veu una copa de cava, va, anima't, que és l'últim nit!" El noi de les ulleres de pasta es va veure tota la copa de cava de cop, i després una altra, una altra..." Fins que al final, la figura d'aquella noia que li cobria el vel mitja cara però que deixava a l'aire el seu ventre, ballant sensualment tota descalça, plena de braçalets als braços i als turmells, que feien soroll tot sacsejant-los, de cop, li va semblar veure la Blanca ballant d'aquella manera. Un dels nois li va donar una empneta: "Va, vinga, home, llenca-t'hi, sense por!!", fins que el noi es va entrebancar, va caure al terra sense arribar a caure sobre la noia i se li van trencar les ulleres.
Des d'aquell dia, el noi ja no duia ulleres. S'havia posat lentilles. Havia perdut la por i la vergonya.
El noi de les ulleres de pasta agafa el camí de la dreta de les rajoles grogues. La Blanca es posà unes sabates vermelles i inicià el camí esquerre de les rajoles grogues. Tots dos camins arriben al mateix lloc i el continuaran junt fins arribar al mag d'oz.
Publica un comentari a l'entrada