dijous, 22 d’abril del 2010

24 un afer alfanumèric

La Blanca seguia capficada. Li faltaven tres setmanes i mitja per fer-ne trenta i de moment només s'havia emportat desencisos i una ressaca espantosa. La seva amiga Júlia li havia dir que per a la ressaca no hi havia res com les taronges, les mandarines i les carbasses. A ella li semblava una broma cruel. S'acabava de tenyir els cabells d'un coure ataronjat i, mentre es pintava les ungles de color taronja, només feia que pensar en les paraules de l'Elektra...
"Si vas començar amb l'Adam i després en Bruno... i seguint aquest ordre alfabètic ahir vas estar amb en Vlad... crec que avui ho hauries d'intentar amb algú que el seu nom comenci per W." I després de la W... què? La X? Si total, tot era el mateix desastre... I, ben mirat, i si l'Elektra s'equivocava? I aquela sèrie no era alfabètica sinó numèrica? Quin era el seu número? On l'havia de buscar?
Tota capficada va sortir a passejar pel centre comercial. En una jardinera interior es va trobar aquell noiet de les ulleres de pasta, que portava una mena de kimono multicolor.
"Hola, què fas aquí? Aquestes plantes són de plàstic, ho saps oi?" li va dir ella.
"Sí, és el que més s'assembla a un jardí zen", va contestar ell sense deixar de somriure. "Et puc ajudar? Busques alguna cosa?"
Ella se'l va mirar de dalt a baix. Aquell noi sempre li havia inspirat confiança.
"No ho sé del cert... Crec que busco un número. O no, potser la lletra X..."
"Una X... un número... Quina és l'equació?" li va preguntar el noi. Ella es va quedar parada. Aquell noi semblava tenir totes les preguntes i totes les respostes. Se sentia tan poca cosa al seu costat...

Com que no sabia què fer, va trucar a aquella noia, l'Elektra, perquè l'ajudés.
"Necessito resoldre una equació matemàtica."
L'Elektra, que no entenia gaire d'on venia tanta histèria, li va passar el contacte d'un astrònom col·lega seu que havia estudiat exactes i ciències cabalístiques.
"Segur que en Xevi et pot ajudar."

En Xevi era tant o més raro que el noi de les ulleres de pasta, però menys comunicatiu. Era com si ho estudiés tot, com si volgués quantificar tots els paràmetres d'una escena per representar-los gràficament en el seu cap.
"Mmmm... això em sona a una sèrie taronja..."
"Taronja?" va dir ella. No entenia res. "Per què taronja?"
"Perquè la configuració alfanumèrica del color taronja en una escala hertziana equivalent a.... bé, tant se val..." va dir el noi, "crec que ja tinc la solució".
"Sí?" va fer ella esperançada.
En Xevi li va allargar un bloc de notes i va fer tot de dibuixos tridimensionals, amb tres eixos: x... y... z.
"Què vol dir això?"
"A partir d'ara anotaràs les teves emocions en funció d'aquestes tres magnituds a fi de traçar una corba hipotètica quan una de les variables tendeixi a infinit."
"Quines variables?"
"No les coneixes?", va fer en Xevi alçant una cella. "Tu quan estàs amb un tio, en quin color penses?"
No ho havia pensat mai. La Blanca es va mirar en Xevi. Tenia uns ulls bonics i unes mans delicades, el tors ben format... Potser era un bon moment per experimentar allò dels colors.

Però no, just quan el vèrtex de la recta enfilava en ones sinusoidals accelerades cap al valor màxim amb un coeficient exponencial, la Blanca, extasiada i propera a l'orgasme alfanumèric, va tenir una visió inesperada d'un noi que la saludava amb la mà i, de seguida, tot va esclatar com una gran bombolla de color taronja.




13 comentaris:

Anònim ha dit...

Tot és taronja al meu voltant...
I apoc a poc em vaig transformant amb la Blanca, ja em confonc amb el seu personatge i tot: em tenyeixo els cabells de color taronja, també les ungles són d'aquest color, i ja vesteixo amb roba carbassa i em passo els dies bebent Trinaranjus.

Anònim ha dit...

... i llavors... va aperèixer l'esperat príncep taronja, que se l'endugué de viatge cap a terres llunyanes...

Anònim ha dit...

27 d'abril de 2010

El noi de les ulleres de pasta, després de resoldre l'equació amb la Blanca i amb el Xevi, decidí iniciar una petita ruta a peu per Montserrat. Així que preparà la motxilla i va iniciar el camí des de Collbató. Tot caminant, pel camí dels monjos, va veure una llum molt intensa que venia des del cel. Es va girar , enmig d'uns matolls i arbustos, va veure una estàtua tota daurada. Estava asseguda damunt d'una tarima, tenia la cara negra i al damunt s'hi asseia un infant, també amb una túnica daurada i també amb la cara i les mans negres. Es va quedar ben bocabadat: Era la Verge de Montserrat! La VErge que tant s'estimava, la patrona de la seva nació! S'hi va acostar, ja que sabia que el sabria dur per bon camí: "Hola, tu ets la Verge de Montserrat? Déu vos Salve Maria plena de Gràcia, el Senyor és en vos?" La Verge digué: "Sí, sóc la Verge. He vingut aquí a la terra per anunciar-te una bona nova. D'ara endavant estimaràs una noia molt especial i molt graciosa. Déu us ha unit. Estima-la. Ella et necessita. Us necessiteu." De sobte, va aprèixer lescolania de Montserrat al voltant de la verge, tot cantant el virolai. El noi de les ulleres de pasta no se'n sabia avenir. Tot sentint els cants gloriosos dels escolanets, la Verge li digué: "Noi, treu-te aquestes ulleres horroroses, que ja és hora que perdis la por. Confia amb tu mateix i endavant!" Va desaparèixer la Verge de cop i la llum es va anar apagant a poc a poc. El noi de les ulleres de pasta s'assegué sota una arbre, tot arrepenjat al seu tronc. S'adormí. Es féu de nit.

L'endemà al matí, el noi es despertà sobresaltat, pregunatnt-se què hi feia en aquell indret. Tot havia estat un somni, però que tenia un significat: Déu i la Verge se l'hi havien aparegut en somnis per anunciar-li el seu destí.

Anònim ha dit...

El noi de les ulleres de pasta, després de resoldre l'equació amb la Blanca i amb el Xevi, decidí iniciar una petita ruta a peu per Montserrat. Així que preparà la motxilla i va iniciar el camí des de Collbató. Tot caminant, pel camí dels monjos, va veure una llum molt intensa que venia des del cel. Es va girar , enmig d'uns matolls i arbustos, va veure una estàtua tota daurada. Estava asseguda damunt d'una tarima, tenia la cara negra i al damunt s'hi asseia un infant, també amb una túnica daurada i també amb la cara i les mans negres. Es va quedar ben bocabadat: Era la Verge de Montserrat! La VErge que tant s'estimava, la patrona de la seva nació! S'hi va acostar, ja que sabia que el sabria dur per bon camí: "Hola, tu ets la Verge de Montserrat? Déu vos Salve Maria plena de Gràcia, el Senyor és en vos?" La Verge digué: "Sí, sóc la Verge. He vingut aquí a la terra per anunciar-te una bona nova. D'ara endavant estimaràs una noia molt especial i molt graciosa. Déu us ha unit. Estima-la. Ella et necessita. Us necessiteu." De sobte, va aprèixer lescolania de Montserrat al voltant de la verge, tot cantant el virolai. El noi de les ulleres de pasta no se'n sabia avenir. Tot sentint els cants gloriosos dels escolanets, la Verge li digué: "Noi, treu-te aquestes ulleres horroroses, que ja és hora que perdis la por. Confia amb tu mateix i endavant!" Va desaparèixer la Verge de cop i la llum es va anar apagant a poc a poc. El noi de les ulleres de pasta s'assegué sota una arbre, tot arrepenjat al seu tronc. S'adormí. Es féu de nit.

L'endemà al matí, el noi es despertà sobresaltat, pregunatnt-se què hi feia en aquell indret. Tot havia estat un somni, però que tenia un significat: Déu i la Verge se l'hi havien aparegut en somnis per anunciar-li el seu destí.

Anònim ha dit...

Una princesa espera al seu príncep blau. Espera i espera, però el príncep mai arriba. Alguns li adverteixen que els prínceps blaus no existeixen; altres li diuen que destenyeixen, però ella no els creu: si el món dels contes és ple de prínceps meravellosos, per què no hi pot haver un per a ella? I així coneix a prínceps i més prínceps, però cap és blau, i cap la fa feliç.

Anònim ha dit...

El príncep taronja ja em surt per les orelles. A veure quan la Blanca el trobarà!

Anònim ha dit...

que li falta a la blanca que busca tant i no ho troba tenint-ho alla al davant? necessita d'una experiència mística? necessita meditar? alliberar-se de la ment, veure's a ella mateixa des de fora? no pensar? no raonar? només sentir? ai, blanca, blanca tots esperem que obris els ulls a l'amor que tens mes a prop del que et penses. l'ara és ara.

Anònim ha dit...

Dins d´un raig de sol
cent vuitanta-tres partícules de pols
fan l´amor

al mateix compàs
dels sorolls que des del llit mig rebregat
fa el teu nas.

Sota el cobrellit
s´endevina un dels teus pits
m´entre l´altre apunta ferm cap el nord;

just on hi ha la porta
on aquest babau t´escolta (el príncep taronja)
i somia de dia
tornar-se en un instant en

aire,
juganer com
l´aire,
fent petons.

Aire,
dòcil, però no
gaire,
ressegint-te el cos.

Des de l´aspersor
dues-centes quinze gotes ballen els acords
d´aquell so

que definat
va lliscant des dels teus llavis barrejat
amb sabó.

Damunt el bidet
unes calces d´aneguets
jeuen xopes apuntant cap el sud;

just a la finestra
on aquest babau s´entesta
en ser espia de dia (príncep taronja)
i tornar-se en un instant en

aigua,
transparen com
l´aigua,
fent petons.

Aigua,
tèbia, però no
gaire,
resseguint-te el cos.

Anònim ha dit...

Si al noi de les ulleres de pasta se li va aparèixer La Moreneta, a la Blanca se li va aparèixer Buda mentre feia meditació al bosc. Buda també li digué el mateix:

"Blanca, t'uniràs a un noi per destí.Aquest noi el tens més a prop del que et penses. No cal que busquis res, ell ja et vindrà a buscar. És la teva ànima bessona. Us vau conìxer en una altra vida. Quan la vostra ànima es va reencarnar, us vau tornar a buscar i us vau tornar a trobar. Cada cop que us heu anat veient, encara que no us coneixéssiu de res, en el fons us coneìxieu d'una altra vida. Teniu un deute pendent els dos. Heu d'unir-vos. Si no ho feu, haureu de buscar-vos en la propera vida." El Buda ràpidament va desaparèixer.

La Blanca es va quedar molt parada. Mai se li havia aparegut un Buda. I si el Buda tenia raó. Va come´nçar a pensar amb tots els homes que s'havia anat trobant, a veure quin podia ser. Potser era un de molt misteriós?

Quan la vindria a buscar????

Anònim ha dit...

Crec que tothom necesita mirar-se des de fora, com ho fa la Blanca, perquè tots i totes tenim defectes. Ningú és perfecte. Ella almenys fa un esforç per canviar els seus hàbits de fer ja que té una enorme voluntat que crec que altres no ho haguessin pas fet. Ella ha tingut la paciència de trobar-se a tots tipus d'homes, de la A fins a la Z, homes que no es mereixien estar amb la Blanca. La Blanca es mereix algú millor i ella l'esperarà i ho farà, perquè sap que li convé. I tant. Una no pot tenir tanta mala sort.Sort que ella és valenta i forta. És d'admirar!! No ho creus, sr. anònim??? I una cosa és tenir sentiments i l'altra raonar o no, no té res que veure. Sinó, seríem molt freds tots, no?
Jo vull que el conte acabi bé, com tots, no?
Vinga, que queda poc perquè en faci 30... vinga príncep que la Blanca t'espera!

Anònim ha dit...

AQUESTA HISTÒRIA ACABARÀ COM LA BLANCA VULGUI: BEN FELIÇ, QUE ÉS EL QUE ES MEREIX, SENSE NINGÚ QUE LA FACI PATIR.

Anònim ha dit...

"I si el Príncep Taronja és el noi estranya de les ulleres de pasta??

Doncs sí, és ell!!!!
A veure quan em vindrà a buscar. Penso: Relax, paciència i Autocontrol, que arriba l'hora de la veritat!!!

Petons a tots i a totes"

Blanca

Anònim ha dit...

"I si el Príncep Taronja és el noi estranya de les ulleres de pasta??

Doncs sí, és ell!!!!
A veure quan em vindrà a buscar. Penso: Relax, paciència i Autocontrol, que arriba l'hora de la veritat!!!

Petons a tots i a totes"

Blanca