La Blanca anava una mica atabalada amb en Bruno. Allò d'anar sempre de paquet a la moto i les constants baralles del noi amb els porters de discoteca o qualsevol altre representant de l'autoritat ja no li feia tanta gràcia com abans (dos o tres dies abans).
Va decidir que havia de canviar d'aires. Per això va trucar a la seva amiga Júlia i es van apuntar juntes a unes classes d'aeròbic. Li feia il·lusió perquè era una excusa com una altra per comprar-se unes malles noves i unes peses per practicar a casa.
Va entrar a la tenda especialitzada de material esportiu i de seguida, a la secció de futbol, es va trobar el noi amb ulleres de pasta, la camisa tacada i un tall de gillette a sobre el llavi. Sense saber per què ni com, el va saludar. Ell també la va reconèixer. Portava unes pantufles de quadres i un mitjó de cada color.
"He vingut a comprar-me una samarreta de la selecció argentina del 1978. Ja tinc gairebé tota l'alineació. Només em falten l'Ardiles i el Tarantini."
Ella li va desitjar sort i va tirar cap a dins de la botiga.
En passar per davant de la secció de muntanya, al costat d'un altre noi despistat que s'emprovava uns grampons amb el peu girat, es va quedar mirant un noi que s'estava comprant un piolet ultrareforçat.
"Hola", va dir ell, "em dic Carles i sóc del Ripollès".
Ella el va repassar de dalt a baix. Tenia una cabellera llarga i sedosa. Tenia un pit ample i vigorós. Portava unes malles de color fucsia que li marcaven el cul. En veure-li el paquet li van caure els ulls a terra.
En Carles la va convidar a fer una ruta inoblidable per les muntanyes i li va ensenyar un refugi que només ell coneixia (i en tenia la clau). Van fer l'amor al refugi del Coll del Pic Adeiro, a la vora del foc, i a ella li va semblar que tocaven el cel.
L'endemà ell va desaparèixer sense ni tan sols demanar-li el telèfon.
1 comentari:
Aquesta noia no té remei...
Publica un comentari a l'entrada