convalescències

Ell va obrir els ulls. Es trobava en una habitació d'hospital envoltat de cares conegudes, gerros de flors i capses de bombons mig buides.
Va veure la seva mare fent mitja.
Va veure en Rafa intentant lligar-se la cap de planta i un parell d'infermeres que passaven per allà.
Va veure la Júlia pintant-se les ungles.
Va veure les seves veïnes, la Sandra, la Núria i l'Íngrid, lleugeres de roba.
La va veure a ella, mastegant bombons, llegint un Cosmopolitan de l'any passat.
I va veure el veí de sota, el de la samarreta imperi que anava sempre mal afaitat, i llavors va recordar què havia passat.
Va tancar els ulls.

Ella passava d'esma les pàgines del Cosmopolitan. Necessitava distreure la ment. Després de l'accident, havia patit tant per ell... Havia recordat com n'era de fràgil. Potser havia estat massa cruel, o massa exigent o... El va mirar una estona. No es movia. Tenia ganes d'abraçar-lo però tampoc era qüestió de quedar com una bleda... I aquelles nenes del pis del costat la posaven nerviosa.
Es va aixecar per anar a buscar un cafè de la màquina.

El veí mal afaitat acabava de comentar la mala sort del noi amb la seva mare. Li sabia greu. Just quan provava els nunxakus nous amb el seu nebot, el de les ulleres de pasta, el veí havia caigut pel balcó sobre la sissí que tenia estesa a la terrassa.
S'havia clavat una agulla d'estendre roba al cul. Pobre noi, realment, estava de pega.

Ella es va asseure en una butaca des d'on controlava la porta de l''habitació. Picava amb el peu a terra, nerviosa. Per sort, mica en mica, la gent anava desfilant i acomiadant-se. La Júlia tenia hora a la perruqueria. En Rafa volia... va preferir no escoltar què deia. Les veïnes havien d'estudiar per un examen. El veí tenia torn de nit al cementiri. La seva mare havia d'anar a casa a preparar-li un arròs amb oli, perquè demà, si tot anava bé, li donaven l'alta. "Gràcies, gràcies...", deia ella desmenjada.
Finalment estaven sols. Era estrany que només ho aconseguissin en un hospital i en aquelles circumstàncies... Va tornar a entrar a l'habitació.
Ell semblava despert ara. Alçava la mà suplicant. Ella se'l mirava amb tendresa. Era tan fràgil, la necessitava...
"Escolta, m'hauries de portar del quiosc l'Sport d'ahir, que regalaven una bufanda dels Yokohama Marinos..."
Ella va somriure i, com qui no vol la cosa, li va clavar un cop, tan fort com va poder, a la galta del cul.