dilluns, 23 de juny del 2008

Temps de neu

dqfp
hqfr

Era un diumenge al matí, després d'anar de marxa. Ella estava meravellada per l'afició del seu veí per l'esport. Li ho va comentar a la Júlia, la seva amiga esbojarrada, que li va que el Rafa no li treia els ulls (ni les mans) de sobre. En aquell mateix moment les va trucar en Rafa i les va convidar a anar a esquiar. "Ara mateix us passo a buscar". Abans, va anar a despertar el seu amic, el va vestir amb tota la indumèntària i els descansos i tots quatre se'n van anar cap a les pistes.

No cal dir que van passar un dia fantàstic. Van caure, van rodolar, van riure... estaven pletòrics. I en Rafa no parava d'acostar-se a la Júlia, que li feia aquella mena de fàstics de "no em toquis però en vull més". I la veïna es mirava el veí amb aquella tendresa d'"ets un sapastre però m'agrades". Ells eren totalment aliens a aquelles contradiccions femenines. Prou feines tenia l'un a esquiar i l'altre a no perdre-les de vista.

En tornar a casa, l'eufòria era més que justificada. En Rafa es va oferir per acompanyar la Júlia a casa i van deixar sols els dos veïns. Estaven reventats però encara tenien ganes de riure plegats. Ell li va comentar que estava tan baldat. Ella se li va oferir per fer-li un massatge. Ell es va deixar, amb un cert neguit a la mirada. Ella li va enfonsar els dits suaument entre la musculatura de l'esquena. Li va resseguir la columna. Li va acaronar tendrament les cervicals. Li va començar a masegar dolçament el clatell. Li va amussar lleugerament els cabells. Li va regalar un seguit de carícies a la base del coll i a les orelles, amb els dits, amb el palmell de la mà, amb els llavis... Ell, que no era de pedra, ja no podia més i es va girar bruscament per abraçar-la. Amb tan mala fortuna, però, que va sentir una terrible punxada de dolor a l'esquena.

Ella va haver d'avisar una ambulància perquè el seu veí s'havia quedat encarcarat. El pobre havia tingut un pinçament i no es podia moure. Quan se'l van endur, ella li va agafar l'agenda i va trucar a la seva mare. "Hola, senyora, el seu fill és a l'hospital". Resignada, va tornar a casa seva i es va posar una peli de la Meg Ryan.


dones que fan por
homes que fan riure


2 comentaris:

myself ha dit...

Vaja... ara que ja ens havíem començat a fer il·lusions... Pobre noi, no? Tot li passa a ell! Continua tant inspirat com sempre que els teus lectors esperem amb ànsia el pròxim episodi!

Nymnia ha dit...

No falla la Meg Ryan eh! jajaja! Bé, malgrat q ja em pensava que passaria alguna cosa per fi, veig q haurem d'esperar més i més... Quina intriga! Però bé, el veí s'ha tirat a la piscina (pq ella li ha deixat en safata, eh!) que, tot i que li hagi sortit malament la cosa i hagi acabat a l'hospital, bé, ja és un pas més!
Resto a l'espera de la nova entrega! Això és millor que el cor de la ciutat o alguna telenovela d'aquestes tu!!!!
Un petó i ànims q ja ve el cap de setmana!