GN11 Aperitius

Amb l’arribada de la primavera en Juli se sentia pletòric. Sortia a córrer per la Salut i els camps feien goig esquitxats de blanc, els ocells cantaven amb forces renovades i arreu s’aixecaven els aletejos de les papallones. Ara, estava tan en forma que fins i tot deixava enrere el seu germà Ritxi. Clar que el seu germanet sortia de nit i empalmava sovint, però el cas és que naixia un Juli nou.
De tornada a casa es va trobar amb la Mary Joe, la del bloc de davant de casa. Ell li va proposar de fer un suís en una grangeta però ella va refusar. Preferia fer un vermut en una terrassa. Per què no?
“Estic deixant enrere una mala època”, li va explicar en Juli, “ara busco iniciar coses noves”.
Ella assentia comprensiva. Li va dir que estava en una situació similar. Es van mirar als ulls i d’alguna manera pressentien que volien compartir tantes coses...
“Va, quedem un dia per fer alguna cosa diferent”, va dir ell. Per fer alguna excursioneta, descobrir la natura, canviar el món... Podien fer tantes coses...
Ara només tocava quadrar agendes.
“Hola...? Juli?”, va interrompre’ls una veu. Era una noia primeta i de cabells brillants que li tustava l’esquena sense parar de somriure.
“Ostres... ets la Judit!”
La Judit assentia rient. Es va asseure amb ells i els a estar explicant la seva vida, o si més no els últims sis anys de la seva vida. Li havien passat tantes coses... Havia treballat, havia plegat, havia canviat de feina... S’havia ajuntat, s’havia separat, s’havia tornat a ajuntar..., és que no parava quieta! Ara estava en un impàs, sense feina i sense nòvio però contenta. I és que estava igual!
“Va, Juli, fem un sopar d’aquells, només tu i jo”, va proposar la Judit.
Ell ho va acceptar de seguida. “Aquesta nit mateix si vols”. Ja estava fet.
Quan la Judit se’n va anar, en Juli no se’n podia estar de parlar d’ella.
“La Judit... va ser el meu primer amor. Quina tia...”
La Mary Joe somreia. Li agradava escoltar les confessions dels altres, tot i que aquella pressentia que la posaria de mala llet.
“La Judit...”, continuava en Juli, “és com si no passés el temps per a ella. No hi ha dia que no recordi aquells temps que estàvem junts. Eren bons temps, potser els millors”.
La Mary Joe s’estava posant de mala llet. Va desar l’agenda, que encara tenia a la mà, dins el bolso i es va acomiadar tot seguit amb qualsevol excusa.
“Escolta, que tinc el cotxe mal aparcat. Ja quedarem.”

Unes cantonades més enllà, la Judit anava pensava des de l’autobús en aquella trobada amb en Juli. Era un bon jan, en Juli, el millor amic que havia tingut mai. I la noia que l’acompanyava semblava simpàtica, i molt bufona. Potser eren parella i tot. A veure si li treia alguna cosa d’ella mentre sopaven.
Però no va tenir temps de pensar res més perquè quan baixava de l’autobús, una rata enorme va saltar d’un contenidor d’escombraries i li va clavar una mossegada al peu.