Quan en Jimmy va retrobar la Salu

PRÒLEG II

2012-02-09T20:59:00.000+01:00

Sabadell, uns minuts abans de retrobar-se

La Salu va sortir a passejar pels carrers que sempre l’havien acompanyada. Aquells carrers no, que mai no li fallaven...

Va passar per davant de la Puríssima, on ella i la Sònia, la seva amiga de l’ànima, s’havien conegut fent catequesi.

Després es va embadocar a l’aparador de cal Ventura, on recordava que havia anat a comprar una catifa amb en Tito, el seu ex, quan eren promesos.

Va dubtar, uns metres més avall, si entrar o no al Figuerola, on sempre anava a comprar les carpetes i els llapis de colors sortint de l’escola. Quins records...

Va seguir pel carrer Sant Joan i va trencar de seguida per Sant Josep. “Quins temps, els de l’Ànec Blau, va pensar recordant aquelles tardes quedant amb la Sònia just abans d’anar cap a dansa. “I allà hi havia el Telson”, es va dir nostàlgica mirant cap a l’altra vorera. Allà s’havia comprat el seu primer disc de la Madona.

A la cantonada, es va recordar de La Festa, la botiga de txutxes on anava cada dia a comprar esponges amb les amigues de l’escola. Feia temps que havien perdut el contacte...

Va tombar cap avall i, al carrer Tres Creus, va passar per davant de l’Utesà, on feia anys s’havia passat una tarda sencera per comprar-se accessoris de les Barriguitas. I davant mateix, la Faràndula, és clar, el teatre on el Pinyi representava Els pastorets, any sí any també. No entenia per què recordava totes aquelles coses ara...

Tot seguit, va entrar a la Rambla i es va aturar davant de l’Euterpe, o del que quedava de l’Euterpe. Havien tancat tantes coses a la seva ciutat... L’Euterpe, la Llibreria Sabadell, el Musical, Ràdio Grau... A ella també li passava. A la seva vida havien tancat moltes coses. I feia temps que no se n’obria cap, ni de nova ni de vella...

“Salu, més val que t’entretinguis una mica”, es va dir. I es va encaminar Rambla avall a veure què feien als cines.

PRÒLEG I

2012-02-04T18:10:00.000+01:00

Sabadell, any 2012

Tot just acabava d’arribar de l’estranger.

“Avui tinc ganes d’anar a veure una peli”, es va dir. “Al Multisales sempre hi ha coses per triar. Al Cineart Alcazar sempre s’hi està còmode”, s’anava dient mentre enfilava cap al carrer les Planes. Allí precisament es va endur la primera sorpresa. Els Multisales ja no existien.

“Aniré al Cineart 3”, va pensar llavors, “és un lloc concorregut, sempre m’ha agradat”. I resulta que també havia tancat.

“Cap problema”, va dir mentre feia Rambla amunt, “l’Euterpe no falla mai”. Però l’Euterpe tampoc l’esperava. També se’l va trobar tancat. I en quin estat...

“El Rambla serà la meva salvació”, va dir fent Rambla avall. Però el Rambla també havia desaparegut.

“Provaré a l’Imperial”, va dir llavors, sense tenir-les totes. I sí, l’Imperial existia però, certament, havia canviat. I no sabia com...

PROMO Aiguamolls de l'Empordà PROMO

2012-01-17T16:03:00.001+01:00

PROMO Quan en Jimmy... PROMO

De bon matí, feia fred, en Jimmy anava embolicat amb capes de polars i goretex. Tenia el nas glaçat però no li importava. Aguait enllà, vers els joncs, un grup d’ànecs dormien amb el cap acotat. Sobre les ales. Tot estava en calma. Un dia com qualsevol altre als aiguamolls de l’Empordà.
Dins l’aguait hi havia poca gent. Un guiri d’edat avançada amb la seva dona, que no semblava tan guiri. Se’ls va imaginar fent un arròs negre a Ampuria Brava o agafats de la mà al passeig marítim de Roses, comprant un barret de mexicà en una botiga de l’Escala, buscant una cala amagada a Portlligat amb les xancletes i el lloro a l’esquena... Escenes que ell no havia viscut amb qui hauria volgut. I llavors va deixar anar sense adonar-se’n:
“La vaig conèixer als anys vuitanta.”
I tot va passar de cop davant dels seus ulls. La parella de l’aguait el va sentir i no va dir res. Els ànecs dormien plàcidament. Collverds, xibecs, morells i cullerots, repartits per tota la bassa, al bell mig de tot, amagats entre els joncs... El món continuava girant, com sempre, però ell havia canviat.
Res no era el mateix des del dia en què en Jimmy va retrobar la Salu.

PROMO ...va retrobar la Salu PROMO

retorn i final

2011-08-29T11:59:00.000+02:00

L'endemà... (sempre hi ha l'endemà)... ella es va despertar amb una ressaca de cal déu. Es trobava en un llit desconegut d'una habitació desconeguda d'una... pensió que suposava que era una pensió desconeguda. On coi era? Es va girar encara a les fosques i va palpar el cos d'un tio que dormia al seu costat, roncador i amb els mitjons posats.
"Déu meu, què he fet!", es va dir avergonyida. I, sense ni tan sols mirar-se el noi amb qui havia dormit, es va tancar al lavabo. Potser s'acabaria asserenant i decidiria què calia fer.

Ell es va despertar amb el cap com un bombo. Quina ni, no? Qui li havia de dir que començaria aquella nova etapa de la seva vida amb una nit d'alcohol i sexe com aquella. Però, tot i així, alguna cosa no li acabava d'agradar. Potser no havia fet ben fet...
Es va llevar per anar a pixar però es va trobar que la porta del lavabo estava tancada. Va remugar una mica, sense arribar a articular cap paraula, i va sortir al passadís de la pensió.

Ella havia sentit com ell es despertava. També va sentir com se n'anava i es va indignar de mala manera.
"Com són els tios! Passes la nit amb ells i, au, a la primera de canvi foten el camp, com si res!"

Al cap d'una estona ell va tornar a entrar. No havia trobar el lavabo de la pensió i s'estava pixant. A més, a fora hi havia tot de gent que el mirava raro, potser perquè anava en calçotets i mitjons?
També va recordar que s'havia enrotllat amb una tia i que ara no hi era. I la porta del lavabo tancada... Va deduir que ella el tenia ocupat. Potser era el moment d'aclarir les coses.
"D'això...", va començar. La veritat és que no sabia com dir-li el que no sabia dir. "Jo no sóc d'aquells que es lien cada dia amb una de diferent, ni tampoc dels que fugen l'endemà, però... És que mira, jo tinc una dona que m'espera... o no... crec que ja no m'espera. Diria que m'odia perquè un dia la vaig cagar i vaig dir una cosa que... bé, el cas és que ella no em creu i jo... Aix, no sé perquè t'ho explico tot això, si potser no entens ni el català... Doncs... adéu i gràcies per escoltar."
Dit això, va sortir de l'habitació a mig vestir. Encara tenia unes ganes de pixar que no s'aguantava dret.

Asseguda al plat de la dutxa, ella va sentir el rotllo que li fotia aquell dropo sobre la seva dona. N'estava fins als ovaris de ser un segon plat!
"Un moment... aquesta veu..."
I de sobte es va adonar... això era impossible! Era ell????
Li va fer un salt el cor. Va sortir esperitada de l'habitació i es va trobar amb l'amo de la pensió.
"On ha anat?", va bramar com una histèrica.
L'home li va indicar que el noi havia marxat mig renquejant i també li va recomanar que es vestís.

Ell necessitava un lavabo urgentment. Va pensar que a l'estació de tren ja el trobaria. Entre el cop que s'havia fotut ahir nit al cap i la ressaca, encara ho veia tot borrós.
A l'estació, només comprar el bitllet, li van dir que el seu tren sortia de seguida, de manera que va córrer per tota l'andana buscant el tren.
No es va adonar, però, que algú corria amb ell. Quan anava a pujar al tren, una mà el va aturar per dir-li alguna cosa. Era la noia de la nit anterior, amb la brusa posada del revés.
"Perdona'm, perdona'm. Sóc una bleda, ja ho sé, per haver-te seguit fins aquí. Però és que no vull que surtis de la mava vida..."
"No, no...", va interrompre ell, "ja t'he dit que jo no volia res. Vaig discutir amb la meva xicota i ara vull tornar i arreglar-ho..."
Ella li va clavar una trepitjada bastant brutal al peu.
"Calla, burro, no la caguis més. Que no veus que sóc jo?"
Era ella? Efectivament. Era ella. L'havia seguit fins a l'estació i estava disposada a perdonar-lo i a començar de nou. Tot allò era com un somni, com una peli romàntica. Es van fer un petó. Un petó llarg, que va durar molta estona. O potser no tanta, perquè ell s'estava pixant...

FINE

una nit a donosti

2011-08-09T15:12:00.001+02:00

Ella estava a punt d'esclatar. Ja s'ho imaginava. Ella tornava a casa i ell ja no hi era.
"Segur que ha sortit a celebrar-ho amb el boig del Rafa. Homes...", va dir en veu alta, com si volgués que la sentissin.
Va sortir emprenyada de l'edifici, decidida a cremar aquella etapa com més aviat millor.
"Un bitllet per San Sebastián", va dir a taquilla.
Havia decidit anar a visitar una amiga que vivia al País Basc. Segur que seria un bon lloc per fer net d'una vegada i per sempre. El traqueteig del tren va aconseguir calmar-la. Ja era alguna cosa per començar.
L'Edurne, ja no se'n recordava, era una noia molt energètica. S'havien conegut feia anys en uns camps de treball.
"Tia, hoy salimos de pinchos, y ya verás..."
La va portar per tots els baretos de la ciutat. Al final, ja no sabia si el que menjava era una tapa de foie o de bolets o de formatge o de... ni tampoc si bevia sidra o txacolí o l'aigua de netejar les vitrines de la barra.
Estava borratxa com una cuba. L'Edurne també però almenys coneixia la penya... "Hombre, Txema... tú por aquí...", va dir l'Edurne.
"Pues aquí con unos amigos...", va sentir que deia en Txema abans de magrejar-la una mica.
S'ho temia. L'Edurne va desaparèixer al cap d'una estona i ella continuava bevent i menjant. Segur que hi havia altres ocupacions.
Va veure un noi assegut a la barra que tampoc parava de menjar.
"Això sí que és un mascle", es va dir. I s'hi va llançar.
Volia parlar i no se'n sortia. De fet, tampoc entenia el que ell li deia, o sigui que va passar a la directa i li va clavar una morrejada.
Tot rodava, potser massa ràpid, però era genial.

Ell estava molt desanimat. No havia estat capaç de reconciliar-se amb ella i ara ho pagava.
"Tio, això no pot ser", li va dir en Rafa. "Avui sortim de marxa amb uns col·legues que estan de pas".
Els col·legues, que de fet ja els coneixia, eren fa no fa de la corda del Rafa. No paraven de mamar i de parlar guarrament de dones.
"Txema, Ramon... este es un amigo mío del insti. Hoy está un poco pansido pero todo tiene arreglo".
"Pues claro", va dir el Ramon, "ahora mismo nos vamos pa Pamplona, que nos espera un tapeo de aúpa".
A Pamplona van endrapar com bojos. Com que no en tenien prou, el Txema va decidir canviar d'aires.
"Venga, mi primo Patxi nos invita a unos txacolines en Donosti", va dir en Txema. Qualsevol li deia que no...
Pel camí, el Ramon li va explicar que, de fet, el Txema es moria de ganes de veure la seva "amiga" Edurne, una noia amb qui eren carn i ungla i alguna esgarrapada més. La veritat és que ell es començava a revifar. A veure si realment aquella havia de ser la seva nova vida, plena d'alcohol, d'emocions...
CLONC!
Sortint de la furgo del Ramon, es va clavar un cop de cap contra el sostre.
"Vaya chichón", li va dir el Ramon, "pero eso no es nada. La noche es joven".
Segurament tenia raó però el cas és que amb aquell bony al mig del front no veia res de res, només ombres i siluetes...
En arribar al primer bar, es va posar a endrapar pintxos per veure si es recuperava. En tot cas, les els xistorres estaven boníssimes.
I, de cop i volta, va aparèixer una noia. De fet, no la va veure, ni tampoc van parlar gaire. Li va tocar un pit sense voler amb la mà i ella, no sabria dir si abans o després, li va etzibar un petó.
I així va anar tot, li semblava...

buscant consol / buscant consell

2011-07-20T22:46:00.000+02:00

"A la merda, no en vull saber res més", es deia ella, al pati de l'Aliança Francesa. La Maria José li havia dit d'anar a veure un concert d'en Jean-Paul Tursac, a veure si així es distreia. Havia passat la nit a casa la seva amiga. Li havia dit que es quedés el temps que fos necessari. I ara la portava al concert, la cuidava molt. Sort que es distreia.
Però no. A mesura que sentia els cançons, l'una rere l'altra, més s'emprenyava. Una vegada i una altra es repetia l'escena del dia anterior. Tenia ganes de predre'l de vista, d'escanyar-lo... Un moment...Si el perdia de vista no podria escanyar-lo... En canvi, si l'escanyava sí que el perdria de vista, però llavors... Potser no, allò d'escanyar-lo la tirava enrere. Millor perdre'l de vista. Acabat el concert, es van trobar amb en Llorenç, l'INEF de l'insti.
"Tia, no t'ho havia dit", va dir tímida la Maria José, "però el Llorenç i jo estem junts".
Ella va dir que se n'alegrava, però de fet tenia ganes d'esfumar-se. conviure ara amb una parelleta li recordaria les nits escandaloses amb en Rafa i la Júlia. No sabia on anar...
Amb la Júlia no podia parlar-hi. No volia tornar al pis, ni veure el Rafa, ni les veïnes, i a ell encara menys.
Va anar a veure la Puri, que sempre estava molt per ella, però aquell dia havia d'anar a recollir els nens a les colònies. Vaja.
Va quedar un moment amb la Frida. Mentre ella li explicava com n'estava d'indignada, es va adonar però que l'altra s'estava mirant el cambrer. "Ara ets lliure, tia, fes que tremolin".
Sense estar gaire convençuda, va anar a veure la Blanca.
"Ostres, és molt fort això", va dir la Blanca. "Però jo crec que res no passa perquè sí. Has de trobar quin sentit té tota aquesta història".
Ella es va quedar pensant. No hi aconseguia trobar cap sentit. Només persistia la idea d'assassinar el seu exveí. De sobte, la panxa se li va queixar. Un petit atac de gana i es va encaminar cap a al gelateria. Però, ves per on, ara trobava a faltar aquell horrorós arròs amb oli que ell li preparava. Ecs. Angoixada per aquells pensaments, se'n va tornar corrents cap a casa.

Ell estava pansit, tenia problemes digestius. Eren coses que li passaven sovint, sobretot quan li passaven "coses".
El cas és que la darrera "cosa" que li havia passat potser era massa grossa. "No passa res, tio", li deia en Rafa. "Segur que torna. Quan una dona t'ha tastat, ja no pot prescindir de la seva dosi de mascle".
Decididament, li calia un consell que no vingués d'en Rafa.
Es va trobar el veí de sota, el de la samarreta imperi, que el va convidar a fer una birra al balcó de casa.
"És fumut, noi, però no t'angoixis. Hauries d'aclarir el que ha passat. I si no, a fer punyetes", li va dir el veí.
En aquell moment va arribar el noi de les ulleres de pasta, que casualment era nebot del veí.
"Jo crec que aquesta noia ha de fer un viatge a través del seu món interior. I tu... la pots esperar o fer el teu propi viatge també."
Aquell noi deia coses molt rares.
Ell va haver de tornar precipitadament a casa perquè li feia mal la panxa. Assegut a la tassa del wàter, tornava a pensar en ella. Mentre es feia una mica d'arròs amb oli, es va adonar que tornava a pensar en ella...
Va començar a escriure-li una carta, però el boli es va quedar sense tinta.
Va sortir a passejar i, passant per la gelateria, es va dir que li venia de gust fer-se un cucurutxo, o potser no, que li vindrien cagarrines... I llavors li va semblar veure una noia, d'esquena, que s'assemblava molt a ella.
"No pot ser, la veus a tot arreu", es va dir, mig pensatiu al mig del carrer. Quan finalment es va moure, va topar amb un altre noi que portava un gelat enorme. Va acabar amb la camisa tacada de xocolata i rosa xiclet.

a la vera vera de Sant Joan

2011-07-02T14:41:00.000+02:00

Era nit de revetlla. La Puri les havia convidat a totes a celebrar un Sant Joan que seria inoblidable. Enrere quedarien les angúnies passades. En aquella nit bruixa tot començava de nou. Hi aniria tothom, absolutament tothom.
La Puri, és clar, l'amfitriona, amb l'Andreu, el seu home, i els nens, carregats de petards.
També la Frida i la seva cosina Glenda. Ella de bracet d'ell, el que va ser el seu exveí. I la Júlia i el Rafa. I unes noies que havia convidat en Rafa, les veïnes, la Sandra, la Núria i l'Íngrid, la danesa.
També hi eren la Blanca i el seu noviet de les ulleres de pasta. I l'Elektra, l'amiga gòtica de la Blanca.
I alguns amics més, els del centre de tota la vida, en Ritxi, en Pinyi, en Jimmy i l'Alan..., acompanyats de la Salu i la Sònia.
Ella va convidar la Maria José, una amiga de la feina, i en Llorenç, l'INEF aquell que estava com un tren.
I ell també va convidar l'Hugo, un cosí llunyà.
Allò era una festassa. Petards per tot arreu, la foguera, coques amunt i avall, cava, moscatell...
Ella estava encantada amb aquella nit màgica.
Al seu voltant, el Rafa continuava insistint, intentant lligar-se la veïna danesa, o alguna altra. L'Hugo no deixava en pau a la Glenda. I ell havia anat al lavabo un moment perquè s'havia tacat la camisa amb la coca de crema, volent treure la fruita confitada, que no li agradava.

"T'agrada mirar les flames, oi?", li va dir el noi de les ulleres de pasta, que va aparèixer al seu costat.
"El foc és màgic...", va dir ella.
"Fes una cosa", li va proposar el de les ulleres de pasta, "sense deixar de mirar-lo, pensa un desig".
Ella va pensar un desig. Però no el va dir.
"M'agradaria que tot canviés però també que tot continués com abans", va explicar al noiet aquell friki.
"No sé què vols dir però t'entenc", li va respondre el noi, però la va deixar sola perquè volia ballar una cançó amb la Blanca.

Ella va acostar-se a una taula, on ell, la Frida, la Júlia, el Rafa i les veïnes tenien una conversa que semblava interessant.
"Què en penseu dels pírcings i els tatus? Passaran de moda?", incitava en Rafa. "Jo me'n vull fer un però encara no sé on", va dir ella.
"A mi m'agradaria", va dir la Sandra de Bellpuig.
"El que no m'acaba de decidir és el dibuix i el color", va dir la Júlia. Ell, que s'havia fotut mitja ampolla de moscatell, va voler dir la seva també: "A mi m'agrada el que porta la Núria, el de la papallona..." "Quin?", va preguntar en Rafa.
La Núria es va posar vermella com un pigot.
"Sí, home, el que porta a la galta del cul..."
"I tu com ho saps això?", va exclamar la Sandra.
Ell es va adonar que havia ficat la pota.
"Jo... ho sé... perquè..."
Però ja era massa tard. Ella, enrabiada, ja li havia entaforat totes les fruites a la boca i li clavat un cop al cap, terrible i sorollós, amb la safata de les coques. Mentre ella marxava indignada, amb la Júlia al darrere i la resta de gent bocabadada, sense entendre res, en Rafa se li va acostar per animar-lo.
"T'ho tenies molt callat, bandarra. Ets el meu ídol."

aluminosi

2011-05-24T14:39:00.000+02:00

Rutina... maleïda rutina, pensava ella. Tornar al mateix de sempre. A casa, la rutina era veure el Rafa perseguint les veïnetes, els biomanans de la Júlia escampats pel marbre de la cuina, i ell, almenys ell ja s'estava refent de l'accident i només s'havia de posar una mica de pomada de tant en tant. Maleïda rutina... però, clar, sempre es pot anar a pitjor...
Ding dong!
Un dia va sonar el timbre amb insistència, una insistència coneguda. Era la mare d'ell, amb una maleta a cada braç i un parell de ficus sota les aixelles. "Ai ves, no sabeu què m'ha passat... Han vingut uns senyors de l'ajuntament i em m'han dit que el pis té aluminosi i que trigaran unes setmanes a arreglar-ho..." No s'ho podia creure. Aquella dona vivint amb ells, fent mitja cada dia al menjador, cuinant per ells arròs amb oli i bledes cada dia, rient totes les gracietes del Rafa...
Ella feia el que podia per ser fora. Anava sempre a dinar amb els companys de feina. Tornava a rondar amb la Maria José pels bars i per les botigues. També venia en Llorenç, aquell INEF que li alegrava la vista.
Un dia la Maria José tenia hora al metge i va quedar ella sola amb el Llorenç, el Llorenç que feia aquella cara de bon noi i aquells pectorals... Van parlar de tantes coses, de les tècniques d'estudi, de la influència de l'esport en l'educació dels adolescents, de les ganes que tenien de conèixer-se, de si era més còmode dormir amb edredó o cobrellit...
El Llorenç li va dir d'anar a casa d'ell perquè s'estava arreglant el pis nou i tenia dubtes sobre el color de les cortines i el d'unes catifes que no sabia si quedarien bé amb el parquet. Ella es va enrojolar tota per dins. No sabia què dir...
"I com és que t'has canviat de pis?", va preguntar ella per dissimular, enredant-se els cabells amb els dits.
"Al meu bloc van trobar aluminosi i vaig decidir canviar d'aires."
De sobte, sí que va saber què dir.
"Ai, he d'anar a la farmàcia a comprar una pomada al meu company."
I va marxar d'allà avergonyida. No sabia com dir-ho però aquella pomada algun dia li faria empassar tota i sense sal...

sopar de dones

2011-04-30T14:49:00.002+02:00

Feia molts dies, no, setmanes, no, mesos! Tant temps? Finalment van trobar el dia i hi van ser totes. Van quedar en un restaurant molt fashion totes ben arriades, a punt per explicar-se les vides... bé, els sis mesos de vida que feia que no es veien, si més no algunes...
La Blanca seguia amb el seu noviet, aquell noi de les ulleres de pasta que la cuidava i la feia riure tant. Era encantador. Jugaven a rol junts, miraven sèries de ciència-ficció, es disfressaven d'elfs a les festes... La Blanca era tan feliç...
L'Elektra, la nova amiga gòtica de la Blanca, també estava estupenda. Amb el vestit negre que arrossegava per tot arreu, els va explicar que sortia amb un noi molt pàl·lid que es feia dir El Corb i era d'hàbits nocturns. No dormien mai però tots dos n'estaven encantats.
La Puri seguia igual, amb l'Andreu, els nens, l'escola, sempre atrafegada i no havia perdut ni un bri d'energia!
La Frida havia canviat de barri, l'antic el trobava massa sosso, i s'ho passava teta coneixent gent nova, nous veïns, noves amigues, nous amics d'amigues, noves emocions...
La Glenda, la cosina de la Frida, havia canviat de feina. L'havien feta cap del departament de marketing i li anava de pm. A més, tenia un rotllet amb un directiu, res seriós, aviat el despatxaria, però estava contenta.
La Maria José, sí, al final també va venir, ella l'havia convidada, estava encantada amb la nova feina a l'insti. Tenia un equip docent fantàstic i companys supersimpàtics, entre ells en Llorenç, el nou INEF que estava com un tren. En definitiva, tothom l'ajudava molt.
La Júlia els va explicar que seguia amb el Rafa. Després d'una època de baralles i tal, finalment s'havien reconciliat, tornaven a viure junts, a casa d'ell i ella, i vivien una nova història d'amor. Mentre escoltava la història de la Júlia, ella no va poder evitar fer un trago ben llarg de ginebra.
I ella... Ella també estava bé, encara, amb el seu exveí... Només que s'havia accidentat una mica i ara es passava el dia posant-li pomada i fent-li arròs amb oli, que a ell li agradava molt.

Després del sopar i les copes van anar a la disco a ballar. Ostres, aquella disco mítica on havien anat de jovene... d'adolescents diria! Totes tenien records d'aquella disco.
"Aquí va ser on l'Andreu em va fer el primer petó", va dir orgullosa la Puri.
"Aquí m'ho faig fer amb dos tios al lavabo", va recordar la Frida, com qui no vol la cosa.
Totes tenien records: la Blanca, la Júlia, la Glenda...
Ella, en canvi, estava nerviosa, només feia que pensar en ell estirat al llit amb la pomada i el plat d'arròs amb oli sobre la tauleta. Va anar a la barra i es va demanar un gintonic de fruits vermells.
Llavors va veure un noi, a pocs metres, que no estava gens malament.
"Hola, em dic Hugo", la va saludar.
Feia goig, va pensar ella, fent-li una caiguda d'ulls.
"Véns molt per aquí?" li va preguntar l'Hugo.
"No gaire, no... He vingut amb unes amigues..." La veritat és que el noi estava canyon.
L'Hugo va mirar les noies i va fer uns ulls com taronges. Sense dir-li res més va sortir disparat cap a la Glenda, la cosina de la Frida.
Ella va fer un glop de gintonic, amb tant de neguit que es va empassar tots els fruits vermells i va començar a estossegar. S'ofegava. Va notar que algú venia a ajudar-la, li donava cops a l'esquena i al final va escopir tot el gintonic a la cara d'un segurata.

convalescències

2011-04-05T18:49:00.002+02:00

Ell va obrir els ulls. Es trobava en una habitació d'hospital envoltat de cares conegudes, gerros de flors i capses de bombons mig buides.
Va veure la seva mare fent mitja.
Va veure en Rafa intentant lligar-se la cap de planta i un parell d'infermeres que passaven per allà.
Va veure la Júlia pintant-se les ungles.
Va veure les seves veïnes, la Sandra, la Núria i l'Íngrid, lleugeres de roba.
La va veure a ella, mastegant bombons, llegint un Cosmopolitan de l'any passat.
I va veure el veí de sota, el de la samarreta imperi que anava sempre mal afaitat, i llavors va recordar què havia passat.
Va tancar els ulls.

Ella passava d'esma les pàgines del Cosmopolitan. Necessitava distreure la ment. Després de l'accident, havia patit tant per ell... Havia recordat com n'era de fràgil. Potser havia estat massa cruel, o massa exigent o... El va mirar una estona. No es movia. Tenia ganes d'abraçar-lo però tampoc era qüestió de quedar com una bleda... I aquelles nenes del pis del costat la posaven nerviosa.
Es va aixecar per anar a buscar un cafè de la màquina.

El veí mal afaitat acabava de comentar la mala sort del noi amb la seva mare. Li sabia greu. Just quan provava els nunxakus nous amb el seu nebot, el de les ulleres de pasta, el veí havia caigut pel balcó sobre la sissí que tenia estesa a la terrassa.
S'havia clavat una agulla d'estendre roba al cul. Pobre noi, realment, estava de pega.

Ella es va asseure en una butaca des d'on controlava la porta de l''habitació. Picava amb el peu a terra, nerviosa. Per sort, mica en mica, la gent anava desfilant i acomiadant-se. La Júlia tenia hora a la perruqueria. En Rafa volia... va preferir no escoltar què deia. Les veïnes havien d'estudiar per un examen. El veí tenia torn de nit al cementiri. La seva mare havia d'anar a casa a preparar-li un arròs amb oli, perquè demà, si tot anava bé, li donaven l'alta. "Gràcies, gràcies...", deia ella desmenjada.
Finalment estaven sols. Era estrany que només ho aconseguissin en un hospital i en aquelles circumstàncies... Va tornar a entrar a l'habitació.
Ell semblava despert ara. Alçava la mà suplicant. Ella se'l mirava amb tendresa. Era tan fràgil, la necessitava...
"Escolta, m'hauries de portar del quiosc l'Sport d'ahir, que regalaven una bufanda dels Yokohama Marinos..."
Ella va somriure i, com qui no vol la cosa, li va clavar un cop, tan fort com va poder, a la galta del cul.

vida casolana II

2011-03-09T20:32:00.001+01:00

Ella es va despertar. Havia somiat tot de coses bastant... irreals?
Ell es va lamentar al seu costat. Tenia el cos tot macat de l'última reparació que havia fet a ca les veïnes.
Al menjador, el Rafa havia preparat un esmorzar potent a base de xocolata, melindros, croissants casolans... A la Júlia li brillaven els ulls.
"Tot això és per a nosaltres?" va preguntar ella.
"Per a nosaltres i per a elles", va aclarir en Rafa obrint la porta perquè entressin les veïnes, lleugeres de roba, especialment l'Íngrid.
"Ja em semblava a mi..." Al contrari del seu somni, no passarien el dia a casa solets...
Cap al migdia, va aparèixer la mare d'ell, que li portava una bossa de confits abans d'anar a missa i es va acomiadar fent mil elogis a en Rafa per ser tan bon noi.
En Rafa es va aprofitar una mica més de l'aurèola que li acabaven de posar per convidar uns amics a veure el resum del Sis Nacions de l'any 2003.
"Passeu, passeu... aquests són en Ritxi, el Pinyi, l'Alan i en Jimmy... Com si fos casa vostra, tios..."
No calia que els ho digués dos cops...
Ella no havia vist mai un dispositiu tan bèstia de crispetes, xibeques i pizzes barbacoa. Però veient com anava la cosa, va fer el cor fort i s'hi va afegir.
Ell estava al principi una mica intranquil. Potser havia arribat el moment d'imposar-se... Però veient que ella s'hi afegia, doncs es va amorrar a la primera xibeca que va trobar i va anar a buscar la samarreta de l'USAP que tenia amagada a l'armari.
La veritat és que el rugby era un esport apassionant. L'ambient estava tan caldejat que cada vegada duien menys roba i bevien més. De fet, cantaven cançons, o crits de guerra, que no sabien que coneixien.
Ell, malgrat els dolors als braços i l'esquena, se sentia pletòric. Ella, malgrat la son i tota la pesca, estava melosa i no responia gaire del que feia. Va notar com ell l'agafava per la cintura i se l'enduia cap a... la cuina? D'acord, ja li agradaven segons quines... Un moment, què feia ara? Cap al balcó? Ella estava tan sorpresa... no sabia que ell ballés tan bé... Ell, de fet, no savia gaire el que es feia. Anava tan esverat que ja no sabia si ballava amb ella, amb el motxo o amb la sissí. El cas és que en un moment donat va relliscar amb una agulla d'estendre roba que havia caigut al terra i va sortir disparat per damunt de la barana.
Allò tornava a ser la realitat.

vida casolana

2011-02-09T22:35:00.000+01:00

L'última jornada havia estat força accidentada. Ell havia quedat una mica adolorit de la seva bricoaventura a ca les veïnes i ella s'havia quedat tancada als vesturaris, fastiguejada i morta de fred. Necessitaven un descans. I a vegades, no sempre, les circumstàncies s'alien amb les necessitats. El Rafa i la Júlia serien fora tot el dia de turisme amb les veïnes del costat. Tenien la casa per a ells solets. Era estrany, pensava ella, però malgrat tot el que havia passat, se sentien còmodes.
Com que la casa estava feta una pena, van fer dissabte junts. Ell no es va entrebancar amb la galleda i el motxo, ni tampoc va relliscar cap vegada... tot anava com una seda.
Al migdia... Ding dong!... va arribar la mare d'ell amb un parell de carmanyoles. "Us he portat una mica de llomillo i arròs amb oli."
Van dinar plegats, amb aquella calma tensa a què ja estaven acostumats. Aquella dona era experta a ficar la pota.
"Des que la Júlia viu aquí, veig que la casa està més endreçada. En Rafa ha fet mlta sort amb aquesta noia..."
Ella es va mossegar el llavi, farta com estava de netejar tot el que embrutava la Júlia. Però li va treure importància.

Més tard, la seva mare va marxar i ells es van quedar sols mirant una peli de la Meg Ryan. Ell no es va adormir en cap moment i van estar la mar de bé, abraçadets al sofà, menjant crispetes. La peli s'havia acabat i es van adonar que estaven de conya, parlant carinyosament de coses quotidianes. Sense saber com al cap de poc ja estaven fent l'amor al sofà. "Això és molt estrany", pensava ella, "encara no ha passat cap calamitat (ni la Míriam, ni en Rafa, ni les veïnes, ni...)

Al cap d'una estona ella es va aixecar per anar al lavabo. Es veia al mirall perplexa. Podien passar un dia junts sense cap incidència? Se li feia tan estrany... Ella va tornar al menjador, al seu costat, però ell estava una mica encongit. "Tinc mal de panxa. Potser se m'han posat malament les escopinyes, o la maionesa del migdia..."
Ella va somriure. En el fons li agradava que fos així.

bricotango

2011-01-21T17:26:00.000+01:00

No era res de nou.
"Els tios sempre es queden amb cara de babaus quan veuen dues mamelles", va dir ella indignada en veure passar la Íngrid, la nova veïna danesa, travessant el replà.
"Què vols dir?", va respondre la Júlia, que com sempre no s'enterava de la pel·lícula.
"No res, no res... Què et sembla si aquesta tarda anem a classes de tango? Que fa dies que no hi anem", va proposar ella, més que res per no veure com els seus respectius perdien la dignitat.
La Júlia hi va estar d'acord. En Rafa, en sentir-ho, va aplaudir la iniciativa. Feia dies que en Rafa s'havia instal·lat a la terrassa per pintar paisatges. Amb el pinzell a la mà, tenia un ull posat en el llenç i l'altre a la terrassa de les veïnes, on l'Íngrid solia sortir a bronzejar-se en top less.

Ding dong! Les dones ja havien marxat quan va sonar el timbre. Ell va anar a obrir la porta.
"Hola, em pots ajudar a muntar uns prestages?", era la Sandra de Bellpuig.
Era difícil dir que no a aquella noia, i ni dient que sí no aconseguia defugir aquella veu ensucrada que el posseïa.
Ja s'havia picat els dits tres vegades amb els prestatges, quan va aparèixer la Núria amb el barnús posat.
"Hola! D'això... tenim un petit problema. Se'ns ha embussat la pica. Ens podries ajudar?"
A ell sempre li havia costat dir que no. No tenia gaire experiència amb el desembussador però... què carai!
La cuina de les noies, val a dir-ho, estava plena de plats per rentar. La cosa començava a ser urgent.
"No teniu rentaplats?", va preguntar mentre mirava les canonades de sota la pica. "Sí, però se'ns ha espatllat. No coneixes pas algun tècnic?"
Ell no sabia on es ficava però es va oferir com a tècnic.

Mentrestant, ella havia cridat l'atenció de l'Augusto, el professor de tango, que gentilment s'oferia una vegada i una altra per corregir-li els moviments. Li agradava com l'agafava, amb aquelles mans fermes, com la feia moure, com la dominava... El cert és que la Júlia estava una mica engelosida, però com que s'havia reconciliat amb el Rafa no li donava més importància.
"Pibita, vos bailás como los ángeles...", li xiuxiuejava l'Augusto, prement-la fort per la cintura.
"Encara em falta", deia ella modesta. "Potser em caldria fer més classes, d'una manera més personalitzada..."
"Vos sabés lo que querés..."
Ella de fet, no sabia gaire què volia però aquell ball li feia perdre el cap.

A casa les veïnes, ell acabava d'enrampar-se amb el rentaplats, que només feia que perdre aigua, i la pica no s'acabava de desembussar i ja estava a punt de vessar. "Crec que ja està", va dir per fer veure que controlava la situació. "Ara només cal fregar una mica."
Però, just quan anava a buscar el motxo, va veure l'Íngrid estirada sobre una hamaca de la terrassa. ("Només una tia com ella podria fer top less en ple hivern...", li havia dit en Rafa feia poc, abans de tornar a la terrassa.)
Aquella visió el devia distreure força pequè va relliscar amb la mullena i el motxo va sortir disparat cap a la pica. L'aixeta es va obrir accidentalment i ell no es podia aixecar del mal que li feia l'esquena. Poc a poc, el pis s'inundava.

Ella estava meravellada de com d'estimulant era el tango, com la inundava d'emocions, en braços de l'Augusto.
"Pibita, si vos querés, cenamos esta noche y te enseño mis pasos secretos." "Encantada", va dir ella, una mica enrojolada.
La Júlia ja havia plegat i s'estava vestint als vestuaris. Volia emprovar-se llenceria nova abans que tanquessin la botiga. Amb les darreres nits de passió amb el Rafa, no tenia roba interior sencera.

Ding dong! La Núria de la Creu Alta va córrer a obrir la porta, com si remés, agafant-se als marcs de les portes per no relliscar. Era el veí de sota, mal afaitat i amb samarreta imperi.
"Es pot saber què passa? Tinc goteres per tot arreu! Que esteu muntant un parc aquàtic o què?"
A la cuina, es van trobar el veí mig estabornit, movent els braços com si nedés, mentre l'aixeta de la pica rajava sense contemplacions.

Ella ja s'estava canviant als vestuaris, entusiasmada per les classes extres que faria amb l'Augusto. Sortiria de seguida a esperar-lo per acceptar la seva invitació. "A veure... tots sabem com pot acabar això", es deia, però avui no estava gaire per sentiments de culpa. Es va posar la jaqueta i es va arreglar bé els cabells al mirall, una mica de coloret, potser els ulls necessitaven unes ombres... Quan finalment va voler sortir del vestuari, es va adonar que la porta estava tancada. Com podia ser? Al gimnàs tothom havia plegat i s'havia quedat tancada?
Va picar a la porta i les parets insistentment però ningú no la va sentir. Fins l'endemà al matí no hi hauria ningú per sentir-la.

rebaixes

2011-01-14T14:11:00.001+01:00

Tant ell com ella estaven desfets. No només per la intensa activitat física a què s'havien sotmès, sinó també per les estranyes circumstàncies en què es trobaven. En Rafa i la Júlia portaven dies d'ocupes a casa seva i, a sobre, s'havien reconciliat d'una manera apassionada i escandalosament invasiva.
"No puc entrar al lavabo", va dir ell, amb el raspall de dents a una mà i l'aneguet de goma a l'altra. En Rafa i la Júlia estaven fent un bany d'espuma a la banyera i se'ls sentia xisclar des del replà.
"Això no pot ser", repetia ella. Algú s'havia d'imposar, però ja sabia que a ell li costava i ella... no es posaria a repartir crits amb aquella fila... si encara no s'havia pentinat!
Al mirall del rebedor es va adonar que li faltava un toc de maquillatge i també que la roba que duia era de feia dos anys.
"Mira", va dir ella, "aprofitarem que tenim la casa ocupada per anar de rebaixes. Així ens distraurem".

Dit i fet, en qüestió de minuts ja es trobaven ficats en un emprovador amb una muntanya de roba escampada pels penjadors i un banc minúscul.
"Et van enormes", insistia ella, "no sé quin gust tens d'anar desmanegat per la vida".
"La meva mare me'ls arregla..."
"Sí, això em temo..."
Per tancar el tema, ella es va emprovar una brusa que li havia cridat l'atenció. "Què et sembla? Massa atrevida?"
"A mi m'agrada."
"Massa atrevida..."
"I aquesta camisa?" va dir ell.
"És broma, no? Sembles un putxinel·li amb tants colorins."
"Sempre dius que vaig massa discret."
"Però això no, per favor... No tens cap peça de roba que combini amb això."
"Tinc els texans negres."
"Els texans negres que dius ja són grisos de tan gastats. I la cremallera et fluixeja de fa temps, que sempre se t'obre. Fes el favor de llençar-los d'una vegada!"
"Però la camisa t'agrada o no?"
"No! Si et compres això no et penso deixar entrar a casa meva."
"També és casa meva."
"Mira, no comencem eh..."
Van sentir algú que tossia.
"Perdoneu..." va dir una veu des de l'emprovador del costat. Era un tio mal afaitat i amb samarreta imperi que treia el cap per sobre l'envà. "Perdoneu però us faria res anar a discutir a un altre lloc? Que no teniu casa?"

Van anar a relaxar-se a la cafeteria dels grans magatzems. Ella va demanar un suís amb sacarina i ell també però tot seguit va afegir un frankfurt, patates fregides, un entrepà de llom amb formatge i un gelat de crocanti. Anar de compres, ves per on, li obria la gana. Al final, malgrat totes les tensions, havien fet unes compres prou satisfactòries que no desagradaven a cap dels dos. De tornada a casa, la veritat és que se sentien millor, més oberts, més tranquils, més disposats a fluir i a adaptar-se al que calgués.
A casa, es van trobar el Rafa i la Júlia conversant al sofà amb les veïnes. La Núria de la Creu Alta, la Sandra de Bellpuig, la... Ep, què passava? No eren dues sinó tres!
"Tio, et presento l'Íngrid", va dir en Rafa, "és danesa", va afegir amb una certa voracitat a la veu. Els ulls li sortien de les òrbites.
Ell va saludar l'Íngrid, que el mirava fixament amb la cullereta del cafè atrapada entre els llavis. "Ai, que patirem...", va dir, amb l'esperança que no el sentís ningú.

educació física

2011-01-02T20:06:00.001+01:00

"Des que en Rafa és aquí que en aquesta casa es menja molt millor", va dir la mare d'ell tota complaguda.
Ella es va mossegar el llavi. Ja feia una setmana des de l'enutjós desenllaç. Havia intentat per tots els mitjans (i a contracor) que la Júlia el perdonés però no hi havia hagut manera. A més a més, la Júlia s'havia quedat a l'atur i també havia deixat el pis... S'ensumava que menjarien Rafa per una temporada.
Mentrestant ell menjava amb el cap cot.
"Aquest noi val un imperi", continuava la mare. "Farà molta sort la dona que s'ajunti amb ell."
I ella feia que sí i per dins cridava que no.

Sortosament, pensava ella, a la feina tenia altres distraccions. El nou INEF, en Llorenç era d'allò més simpàtic. Cada dia a l'hopra del pati les venia a veure, a ella i la Maria José, al seminari per convidar-les a fer un cafè. Estaven encantades.

Ell, per la seva banda, tampoc acabava d'estar conforme amb l'arribada d'en Rafa. Certament, podien comentar totes les lligues europees i navegar junts per Internet, però també trobava a faltar una mica d'intimitat.A més, ell sabia, per converses que havia sentit d'ella i la Maria José, que hi havia un INEF a l'institut que les feia bavejar totes. "Gelós?", es preguntava mentre aixecava peses frenèticament, "quina bestiesa", es repetia tot suat des de la bici estàtica.

En Llorenç, pensava ella, era de la mena d'homes que li agradaven. Es cuidava molt. Era esportista. Era dinàmic. Era un home capaç de seguir el seu ritme... A vegades pensava que potser era una dona massa rítmica i tot.

Ell es va aturar un moment, esbufegant. "Em sembla que m'ha agafat una arrítmia", va somicar. I va engegar la tele per veure la final de consolació dels 110 metres tanques, una vella rutina que practicava temps enrere.

"En Llorenç diu que ens convida a anar amb ell d'excursió a la Mola", va dir la Maria José entusiasmada.
Ella va somriure. Li ho havia proposat feia una estona. I li havia fet cas! Segur que seria una oportunitat immillorable per conèixer-se millor...

Quan ell es va llevar ella ja havia sortit, amb les bambes noves del Decathlon i la motxilla vella de quan ell anava a l'esplai.
"Les ties no saben el que els convé", va dir-se per dissimular la ràbia que li feia. I va tornar a pujar a la bici estàtica.
En Rafa se'l mirava tot ressacós des de la cuina i no entenia res.

Feia un dia magnífic per sortir a caminar. El sol brillava i el cel era d'un blau que feria els ulls. La pega és que el camí pujava fort i no s'acabava mai.
"Que no anàvem a la Mola?"
"Sí, clar", va dir en Llorenç, "però aquest camí val més la pena que el de tota la vida", va repetir. De fet, feia estona que estaven perduts i només feien que pujar i baixar per canals diferents.

A la nit, ella va tornar a casa ben baldada. S'havia passat hores amunt i avall com una cabra i amb prou feines es podia moure. I els cruiximents que l'esperaven... Ell l'esperava estirat al llit, gairebé immòbil.
"M'he fet una contractura fent peses. No puc moure l'esquena."
"Dormir ho cura tot. Demà com nous", va dir ella estirant-se al seu costat. Però s'equivocava. Aquella mateixa nit en Rafa s'havia reconciliat amb la Júlia i la va convidar a casa. El grinyol del somier de l'habitació del costat els acompanyaria tota la nit.

rellogats, okupes i cançons ensucrades

2010-12-16T16:45:00.000+01:00

L'endemà es van llevar. Aquella nit, aquell sopar..., havia estat especial, però potser no tan especial com esperaven. Van esmorzar mecànicament, com si celebressin una rutina. Era estrany i no sabien per què. I així va continuar durant uns dies.
El timbre anava sonant aquells dies. Les noies del pis de davant necessitaven un cop de mà per muntar els mobles que la Sandra s'havia comprat a l'Ikea, i ell feia el que podia per no esguerrar-ho. I de passada feia veure que no sentia aquella veu ensucrada cada vegada que es trobava la nova veïna i també mirava de no recordar per què es posava tan nerviós quan la Núria deia que se n'anava a la dutxa.
Ella, en canvi, no parava gaire per casa. Assistia amb afició a les classes de tango, acompanyada de la Júlia.
"Ara amb el Rafa estem millor", deia la Júlia, sense parar de mirar els cos escultural del profe de tango.
Ella, incrèdula, també se'l mirava.
"Doncs nosaltres també. Però no sé què dir-te. És normal que la teva parella visiti més les teves veïnes que no pas el teu llit?", deia ella. Potser en feia un gra massa. O potser no. Sort que el tango la distreia de totes aquelles coses.

Però ell no se sentia a gust amb aquella situació. En el fons, no era agradable sentir aquella musiqueta embafadora cada vegada que veia la nova veïna... I trobava a faltar les bones estones que havien passat junts, ell i ella, aprenent coses l'un de l'altra.
I a ella també li semblava que ja n'hi havia prou de ballar el mateix ball, que la distreia però no era el que ella volia. Que amb ell volia alguna cosa més i que estava disposada a aconseguir-ho.
Es van trobar, de nou, a la porta de casa. Aquesta vegada sense intromissions, volien estar junts com mai havien estat. Van entrar al pis melosos. Era el seu moment...

Ding dong!
Era en Rafa.
"Tio, m'has de fer un favor", li va dir mentre entrava al pis amb quatre maletes, un penjador i una guitarra elèctrica. "La Júlia i jo hem trencat i necessito un lloc on estar-me mentre busco pis. Només seran uns dies."
Ell, per variar, no sabia dir que no. Ella no sabia què dir...
"No vull ser cap problema, tio, de veritat. Al contrari, tot anirà bé. Serà com als vells temps".
Els vells temps, va pensar... quins vells temps?

camins que es refan i es bifurquen i es barregen

2010-11-24T14:18:00.000+01:00

Després dels fets del dia anterior, un silenci tens dominava les seves vides. Ella es va llevar amb unes ulleres ostentoses i remenava el cafè sense dir res, dins i tot es va oblidar de tirar-hi sacarina. Ell tenia un mal de cap que no el deixava viure. Portava tan mal rotllo a sobre que se li van cremar les torrades tres vegades seguides. Ni tan sols es van dir adéu.

"Estàs bé?" li va preguntar la Maria José al bar de l'insti.
Se li notava. Al departament no havia obert boca. Havia arribat un INEF nou que estava com un tren i ni s'havia immutat. Semblava absent. Ella li va explicar que passava un mal moment amb el seu company.
"Tia, després d'aquelles fotos tan romàntiques que em vas ensenyar, us tenia pel prototip de parella perfecta", va comentar la Maria José.
Aquelles fotos... va pensar. Es va adonar que tenia fred a la punta del nas. Sí, l'hivern s'acostava i ella estava feta un cul d'angúnies. Potser sí que s'havien d'arreglar, no?

Ell, al curro, no feia res de profit. Estava enrabiat o neguitós o espès... no ho sabia. El cas és que tenia una ressaca de l'òstia i només podia fer feines mecàniques i beure cafè. Al seu costat en Rafa seguia amb la seva hiperactivitat i de feia dies ho intentava amb una secre rosseta del departament de marketing. Sense adonar-se'n, ell va encetar una conversa amb la màquina del cafè.
"Ja ho sé, ja ho sé... la vaig cagar i segur que ella també... Ja trobaré la manera... quan pari el rum-rum aquest que tinc al cap..."
Va mirar per la finestra, per distreure's una mica. A la parada del bus es va quedar encantat observant una noia i cantussejant una cançó que havia sentit a la ràdio. La noia li va somriure. De sobte es va sentir avergonyit. Què coi feia?
"Ja ho sé... va tornar a dir a la màquina del cafè... Trobaré la manera de fer-me perdonar... i de perdonar-la..."

Ella, ara sí, es va fixar en el nou INEF. Quin cos més treballat! No feia panxeta com el seu... No s'entrebancava caminant com... Semblava segur d'ell mateix, no com el seu... Era curiós, va pensar. Fins i tot davant d'un home canyon com aquell... només feia que pensar en ell!
Potser li tocaria prendre la iniciativa però havien de fer les paus. En sortir de l'insti va anar a comprar-se una llenceria nova. Aquella nit farien un sopar especial. Seria una nit memorable.

Ell es començava a despertar. Ho tenia clar. Havien de fer les paus com fos. Decidit, en sortir de la feina, va anar a comprar una peli en DVD de la Meg Ryan, unes espelmes i una bossa de crispetes per fer al microones. Quan era a la cua del super, es va creuar amb una cara coneguda que demanava per una adreça. Ell li va contestar amablement. Estava content. Volia estar bé amb la seva companya. La vida li somreia. Estava a punt de fer una de les millors gestes de la seva vida. Avui se sentia renascut.

Es van trobar a la porta de l'edifici. Les mirades parlaven per si soles. Carregats com anaven amb tota mena de bosses d'anar a comprar, ni tan sols es tocaven però es morien de ganes d'abraçar-se. Van entrar a l'ascensor. Potser no esperarien més temps...
"Un moment... espereu" va fer una veu. Era una noia, tota carregada amb maletes. Ell va fer uns ulls com taronges. Aquella noia li era familiar... Coi, era la del súper i la del bus i la de.... la de la ràdio?
"Vius aquí?" li va preguntar.
"A partir d'ara sí. Comparteixo pis amb una noia... es diu Núria. La coneixeu?"
La coneixien. Van continuar parlant al replà.
"Per cert, em dic Sandra, sóc de Bellpuig", va dir-los abans de fer-los dos petons. Ell tremolava per dins. No acabava d'entendre per què.
"Sembla bona noia", va dir ella, tot i que tenia una sensació, qui sap si coneguda, però molt molt estranya...

una nit al Patxá

2010-10-19T16:13:00.001+02:00

En Rafa insistia que volia sortir de marxa. És clar, ho acabava de deixar amb la Júlia i "necessitava carburant".
A ell, en canvi, no li venia gaire de gust però també havia de reconèixer que trobava a faltar els vells temps. No sabia què fer... Al final va trucar a la dona i li va deixar un missatge al contestador:
"D'això... la meva mare vol que l'ajudi a muntar un moble i... diu que em quedi a sopar amb la seva tieta... que ens ensenyarà fotos del viatge a Poblet... no m'esperis desperta."

Sortint del gimnàs, la Júlia es va posar ferruca que aquella nit havia de ser especial. Tenia ganes de ballar com una boja, emborratxar-se una mica i... qui sap... potser enrotllar-se amb algú i oblidar-se del Rafa...
Ella no sabia com dir-li que no però al final, després de sentir el missatge d'ell, va acabar cedint. Ella també tenia ganes d'oblidar-se de certes coses...
"Va, tia...", va dir la Júlia, "anem tu i jo juntes comen els vells temps!"
Ella va escriure un SMS al seu exveí: "Em kedo dormir ca Júlia. Sta desfeta. Petó"

El Rafa va passar a buscar-lo amb un Cadillac descapotable del 59.
"Te'n recordes de l'Andresito? Sí, home, aquell amiguet meu que col·lecciona cotxes d'època. Doncs m'ha deixat aquesta meravella. Vinga, puja, que avui les nenes ens arrencaran la roba a mossegades."
Ell va pujar al cotxe tement que potser algú altre li clavaria aviat una bona mossegada...
"On anem?"
"Això no es pregunta. Al Patxá falta gent!"

Es van maquillar juntes, com feien abans.
"Anem on sempre, no?", va dir la Júlia. Sí, sí, és clar...

Només arribar, el Rafa es va posar a ballar al mig de la pista, ara amb una noia, ara amb una altra...
Ell va preferir anar a la barra i demanar-se un cubata. La nit seria llarga.

Ella va acompanyar la Júlia al lavabo per retocar-se una mica els ulls. "Que guai tornar a sortir juntes", li va dir. Ella va fer que sí amb el cap. Se sentia una mica descol·locada però entenia que la Júlia ho necessitava.

El Rafa començava a intimar amb una pèl-roja amb un bon mamellam.
Ell s'ho mirava des de la distància. Va demanar el quart cubata.

Ella i la Júlia es van estar una estona a la sala de salsa i després van decidir canviar d'ambient. Es van posar a ballar tímidament mentre repassaven el personal de la sala.
A la Júlia no n'hi havia cap que li fes el pes.
Ella, en canvi, va trobar que hi havia un noi a la barra que estava prou bé. Feia una mica de panxeta, però... un moment.... Si era ell!!!!

Ell anava bastant trompa però la va reconèixer de seguida.
"Què hi fas aquí? I la teva mare?" va dir ella.
"I tu?" va dir ell.
"Tio", va interrompre el Rafa flanquejat per dues noies, "aquestes dues lleones busquen dos mascles dominants com nosaltres perquè les facin sentir encara més salvatges."

La trobada els va tallar el rotllo a tots. Com ella ja suposava era l'única que estava en condicions per agafar el cotxe. Mentre conduïa el Cadillac tronat de l'Andresito, mirava de reüll el seu exveí, al seu costat, que també callava. Al seient de darrere, la Júlia i el Rafa sí que es deien coses. Semblava que potser farien les paus.
Ella va pensar que per variar li tocaria fer el primer pas. Aquella situació no portava enlloc. Pel retrovisor va veure que el Rafa i la Júlia es posaven melosos.
Ben mirat, va pensar que tothom es mereixia una segona oportunitat. Ella també tenia ganes d'abraçar el seu noviet, que tant la feia riure (entre d'altres coses). De sobte es va adonar que al darrere el Rafa i la Júlia s'arrencaven la roba i es deixaven anar sense manies.
Estava clar que quan hi havia amor, quan hi havia passió, les coses sempre havien d'anar bé. Es va girar cap a ell. Però ell es va girar cap a la finestra i va vomitar contra el vidre. Va esquitxar-se tota la cara.
"Ecs, em pensava que el tenia abaixat", va dir ell eixugant el vidre amb la màniga. "Li haurem de comprar una moqueta nova a l'Andresito. És que a mi aquests revolts sempre m'han marejat..."
Ella va sospirar fort i va prémer l'accelerador.

l'amor... aquell tango que ballem amb una rosa entre les dents

2010-10-05T18:34:00.000+02:00

Ella va assistir com cada dimarts a la seva horeta de spinning al gimnàs municipal. El gimnàs... aquell espai tan visitat. Va recordar aquella amiga de la Júlia, la Blanca, i les seves aventures al gimnàs... Quan va entrar als vestidors va veure la Júlia, que ja l'esperava. Mala cosa..., va pensar.
"En Rafa i jo ho hem deixat", li va dir de seguida mentre s'assecava els cabells.
Altre cop?, va pensar ella però va preferir mossegar-se la llengua. La Júlia semblava afectada. Va pensar que l'havia d'animar d'alguna manera. Però després es va adonar que la Júlia ja havia pensat com:
"Tia, què et sembla si ens apuntem a fer classes de tango? Hi ha un profe nou i diuen que no cal portar parella."
A ella li va agradar la idea, tot i que feia temps que no feia cap activitat nocturna, sense ell, clar. Potser havia arribat el moment...

Certament, havia estat una bona idea. La classe de gimnàs molava d'allò més. La gent era enrotllada. La música era interessant... I el profe, l'Augusto, estava com un tren. La Júlia ja no pensava tant en en Rafa.
"Aquest me'l demano jo", va dir allò en broma, "i sobretot, ni una paraula a la Frida!" Ella va riure. Primer per la broma de la Júlia. Després en recordar algun episodi passat intentant ballar amb ell, el seu exveí. No sabia per què però ja no li feia la mateixa gràcia.
"Ven, pibita, ven", li va dir el professor agafant-la de la cintura, "vos vas a aprender los primeros pasos".
Aquell home ballava com els àngels. En tot moment sabia com portar-la, sabia fer-la gaudir de tots els moviments... Quan es va girar cap a la Júlia, es va sentir culpable i va pensar que no estava bé acaparar tanta estona el profe ella sola... Sortint de la classe, la Júlia volia comentar els passos amb l'Augusto. La Júlia, recordava, no era gaire bona buscant pretextos. De tota manera l'Augusto era molt servicial i va estar una bona estona parlant amb les dues. Els va proposar d'anar a fer una copa.
Ella va refusar, que havia de ser d'hora a casa. L'Augusto va insistir, estirant-la subtilment de la màniga. Ella va tornar a refusar. Aquella situació la feia sentir malament. Ben mirat, tornaria corrents a casa, amb ell, i passarien junts un vespre agradable, com tants altres que havien passat.

En arribar a casa, ella va trobar una nota que li havia escrit ell a la taula de la cuina.
"He anat amb el Rafa a veure el resum de la lliga anglesa. Tornaré tard. No m'esperis desperta. Per cert, t'he preparat el sopar."
Al costat de la nota, va trobar un plat amb mitja llauna de tonyina, una bossa de ganxitos i una torradeta integral.
Va sospirar fort i abans d'anar a dormir va fer unes copes de conyac.

bricolatge veïnal

2010-09-26T20:08:00.000+02:00

Era un dia com qualsevol altre. Ella s'estava preparant unes classes. Ell acabava d'obrir una cervesa. Feia pocs dies que havia tornat del viatge de feina a Berlin. I de sobte...

Ding dong!
Era el timbre de la porta. Ell va anar a obrir amb la cervesa a la mà.
"Hola, sóc la Núria de la Creu Alta", li va dir una noia. Era bufona i semblava eixerida. Li sonava.... Sí, era la filla d'una amiga d'una cosina de la seva mare. Havia llogat el pis de davant. "Es veu que ara serem veïns..."
Ell la va convidar a entrar. Ella va aparèixer intrigada i van fer les presentacions.
"Estic estudiant Humanitats", va dir la Núria. Ella se la mirava amb simpatia. Feia cara de bona noia. Es va fixar que ell feia cara de babau... Mmm... Ara que s'hi fixava... aquella robeta hippie de color lila... Aquesta noia tenia una certa retirada a la seva ex, potser? No, segurament no...
"Doncs ja ho saps", va dir ell. "Els veïns sempre ens ajudem, o sigui que aquí ens tens."
La Núria va somriure.
"Precisament us volia demanar... he de penjar un quadre al menjador i no me'n surto amb el potro..."
Ell va dubtar però al final s'hi va oferir.
"Ara vinc", va dir arromangant-se la camisa.
Ella va abaixar els ulls, tement-se el pitjor.
"Que hi hagi sort!"

El pis de la Núria era molt acollidor.
"De moment estic jo sola però estic buscant gent per compartir", li va dir. "Et fa res si em dutxo mentre forades la paret?"
"No, no, ves tranquil·la."
Ell va sospirar. El bricolatge... aquell gran repte. Un home sol amb un potro a la mà.
Va haver de canviar de broca unes quantes vegades. Es va entrebancar amb el cable un parell de cops. Bé, al final, ja estava tot a punt per peforar la paret.
Mentrestant, la Núria ja s'havia dutxat i havia entrat a l'habitació amb el barnús posat.
Ell es va aplicar tant amb la perforació que no es va adonar que estava foradant l'envà de banda a banda. Li va entrar una mica de guix a l'ull. Va estossegar. Després va veure que el forat li havia quedat una mica gran. Va mirar. I llavors la va veure...
A la seva habitació, la Núria donava l'esquena al forat. Va anar a l'armari a buscar unes calcetes. Li va caure el barnús a terra i llavors la va veure... Tenia una papallona tatuada a la galta del cul.
Es va sentir un soroll.
"Què passa?" va dir la Núria sortint mig vestida de l'habitació.
"No res, no res...", va dir ell fent saltirons. "M'ha caigut el potro al dit del peu. No deus pas tenir aigua de cops?"

PROMO II petons esquimals PROMO II

2010-09-17T19:21:00.000+02:00

PROMO II petons esquimals PROMO II

Tot just feia sis hores.

Sis hores feia que havien agafat l'avió cap a Berlín, coses de la feina, i semblava una eternitat. Sis hores sense ella, el seu perfum, la seva mirada atenta, se sentia estrany, se sentia... lliure? Potser no era la paraula...
Ella havia quedat amb una amiga de l'insti, bona noia, s'entenien bé. Ell, un cop instal·lat a l'hotel, havia sortit a fer un beure amb el Rafa, que per variar estava d'allò més animat.
"Tio, aquelles dues rosses esculturals no ens treuen els ulls de sobre. Jo crec que avui menjarem kartoffeln."
En Rafa era... aquell amic, "aquella mena d'amic", capaç de fer-li passar el pitjor dels ridículs amb els seus consells agosarats.
"Però, a veure, què m'estàs dient", va dir ell. "No estàs amb la Júlia, tu?"
"Que va, tio, vem tallar ahir mateix. No t'ho havia dit?"
Ell va recordar que el Rafa i la Júlia tallaven i es reconciliaven dia sí dia també. També tenia molt present que la Júlia era la millor amiga de la seva parella i no volia que hi hagués cap malentès.
"Rafa, jo passo, de veritat."
"Pero què dius? Que no les veus? Estan xopes per dins només de veure'ns. Va, quina vols? Et deixo triar."
Va mirar un moment les dues noies, que efectivament sel's estaven repassant de dalt a baix, i li van començar a tremolar les cames.
"Que no, Rafa, que jo... tinc una relació amb la meva veïna... exveïna. Tenim una bona relació, estable i molt especial, i la vull cuidar. Ja ho saps."
"Com vulguis, doncs. Les dues per a mi", va dir en Rafa abans d'acabar-se d'un glop el got de JB. "No m'esperis despert."

PROMO II petons esquimals PROMO II

PROMO petons esquimals PROMO

2010-09-02T21:43:00.000+02:00

PROMO petons esquimals PROMO

Ja feia sis mesos.

Ella havia quedat amb la seva companya de l'insti, la Maria José, per veure diapositives juntes. Semblava mentida. Només feia uns mesos que s'havien conegut, estaven de professores al mateix equip docent, i ja feien trobades íntimes vestides en pijama per mirar fotos dels seus viatges i els seus rotllets.
"Aquestes són les fotos de Praga,l'estiu passat", va dir ella enfocant millor el projector.
"Uau! Qui és aquest tros d'home que surt amb els ulls tancats?", va preguntar la Maria José.
"No el reconeixes? Aquest era el meu veí. I ara vivim junts."
"Ui, és veritat...", va dir la Maria José, "ja me'l vas presentar". Es va estalviar de dir que amb el temps estava més grassonet, no fos cas... "On el tens ara?"
"És a Berlín en viatge de feina", va contestar ella. No sabia si es volia imaginar com li aniria. "Buf, ara feia dies que no les mirava, aquestes fotos...", va dir per canviar de tema.
"Sembla que us va anar força bé, oi?", va dir la Maria José, mirant una altra foto. En aquesta sortia ell sol amb la camisa tacada i un cucurutxo a la mà.
"Els primers dies sobretot", va dir ella, "abans que arribés l'onada de fred i ell es posés malalt". Va sospirar abans de continuar. "Però va anar molt bé, de veritat."

De sobte la Maria José va córrer cap a la cuina. Se'ls havien acabat les torradetes integrals i el formatge light per untar. Mentre la seva amiga buscava dins la nevera, ella va mirar-se en secret una de les fotografies. Aquesta no l'ensenyaria pas... Eren ells dos, glaçats de fred pels carrers de Praga, fent-se un petó esquimal. Va somriure un moment i va apagar el projector.

PROMO petons esquimals PROMO

27.5 per molts anys

2010-06-17T17:03:00.002+02:00

"Hola, sóc la Blanca, et recordes de mi, suposo... Em vas donar el telèfon a la cafeteria de l'Enterprise. Jo... mira, que demà és el meu aniversari i et volia convidar a la festa que faig a casa... Et faria gràcia? Si no vols eh... L'Elektra m'ha dit que potser ve, però tu com vulguis eh, si no pot ser no pot ser. Que si véns encantada però..."
La Blanca va penjar el telèfon. Se sentira tan pàmfila de deixar aquell missatge al contestador d'aquell noi... Estava feta un flam, tenia por d'espantarlo o qui sap què...

A la festa, la Puri va ser la primera d'arribar, amb els nens, vestits d'indis sioux, i l'Andreu, que devia anar de xèrif amb la camisa de quadres, els texans i les pantufles d'aixecar-se del llit. La Puri li havia fet un pastís amb una recepta nova que havia trobat en una revista.
"Tu t'ho mereixes tot, Blanca."
La Blanca somreia però estava inquieta.

El noi de les ulleres de pasta va escoltar el missatge del contestador i es va quedar tot parat. Va haver de trucar a un col·lega per anul·lar la partida de dungeons & dragons. Tenia ganes de veure la Blanca, tot i que no sabia com presentar-s'hi...

La Blanca va fer un bot en sentir el timbre. Va anar corrents cap a la porta... Era la Júlia amb el seu nou rotllet.
"Hola, em dic Rafa, tu deus ser la Blanca...", li va dir en Rafa abans de deixar caure la mirada sobre el seu escot.
Mentre li allargava una capsa de bombons diet, la Júlia li va explicar que la seva amiga que s'acabava de separar se n'havia anat de vacances amb el seu veí.
"Tia, finalment ha triomfat. No m'ho esperava gens!"
Tindrien tema per tota la tarda. Però la Blanca estava pendent d'un "altre tema".

El noi de les ulleres de pasta dubtava. No sabia si posar-se els pantalons de xandall del Naranjito o els de l'uniforme de làtex del Buck Rogers. Al final va optar per uns pantalons de quadres més o menys discrets.

La Blanca va tornar a córrer cap a la porta. Aquesta vegada era la Frida, que venia amb una cosina seva, la Glenda.
"La Genda i jo sempre anàvem juntes de campaments d'estiu. Ens encantaven els esports aquàtics."
"Sí, sobretot els nocturns", va afegir la Glenda.
La Blanca va preferir no dir res. No se n'adonava però s'estava menjant les ungles.

El noi de les ulleres de pasta no les tenia totes. Havia trucat a l'Elektra però tenia el mòbil desconnectat. I el cas és que no sabia quin regal portar a la Blanca... Va passar per davant d'una joieria i es va estar repassant l'aparador. Hi havia un rellotge que feia bona pinta, s'assemblava al de Comando G, però era l'òstia de car!
"Això és com comprar de cop 8.506 Burmar Flash i 4.218 Colajets!"

Altre cop la porta. La Blanca ja no es movia del rebedor. A veure si ara sí... era l'Elektra. Avui no anava de gòtica, havia preferit una túnica èlfica amb una diadema platejada. Li va fer dos petons i li va regalar una uija per entretenir-se a les nits.
La Blanca estava contenta de veure-la però els nervis se la menjaven per dins...

El noi de les ulleres de pasta va passar per davant d'una floristeria. Roses blaves o grogues? Les vermelles eren massa estàndard, va pensar, o potser un ram combinat? Es va atabalar tant que al final se'n va anar a una tenda de txutxes a comprar estrep i xurruques mentre s'ho rumiava. Per què li costava tant?

A ca la Blanca, la Puri ja tenia a punt el pastís i les espelmes. Tothom estava expectant. On era la Blanca?
"Blanca... què fas al rebedor?", li va dir la Júlia, "que no vols bufar les espelmes?"
La Blanca estava tan nerviosa que li venien ganes de tirar el pastís a terra, contra la paret, enclastar-lo al sostre... I si ell no venia? Estava a punt d'explotar...

Ding dong! El timbre!!! Va Blanca va córrer altre cop cap a la porta. Finalment, ara sí, era ell!!!
"Blanca, qui és?", va preguntar la Frida.
La Blanca la va empènyer dins de l'armari empotrat, a la Glenda també, i va tancar la porta al seu darrere.

"Hola Blanca", va dir el noi de les ulleres de pasta des del replà, "per molts anys".
La Blanca s'havia quedat muda...
"Hola... has vingut...", li feia tanta vergonya que va sortir amb ell al replà perquè les altres no els veiessin.
"T'he portat això", va dir ell.
Era una taronja.
"Una taronja?"
"Sí, t'agrada? L'he vista passant pel mercat. Té una forma tan perfectament esfèrica que no podia deixar de mirar-la."
"És veritat", va dir ella mirant-se la taronja, "i és bona?"
"Ara ho sabrem", va dir ell. Tot seguit la va partir per la meitat amb la seva navalla dels minyons escoltes.
"Mmmm... és molt bona", va dir ella després de clavar-li queixalada.
Com qui no vol la cosa, s'havien assegut de costat a les escales del replà.
"Blanca, tens esquitxos de taronja que et regalimen per les galtes i tota la boca", va observar el noi.
"Ah sí?", va dir ella divertida, "per què no me'ls eixugues tu mateix?"
Es van mirar. Més o menys pensaven el mateix. Després d'aquell petó, van estar d'acord que no hi hauria al món prou taronges...

FINE

27 només ho havies de demanar

2010-06-06T18:33:00.000+02:00

Compartir la seva vida amb en Zacaries era un veritable plaer. Passejar pels boscos escoltant els cants de les aus, córrer pels prats perseguint papallones i tirant-se flors pel cap, banyar-se en gorgs d'aigües cristal·lines entre nenúfar, tritons i cap-grossos... Però no podia durar per sempre.
Al cap de pocs dies van sorgir les desavinences. Ell era llenyataire, pertanyia al bosc, mentre que ella era una urbanita declarada. Ell era un home sec que s'expressava amb duresa, i ella era una dona sensible que no suportava les sortides de to. A més, tard o d'hora havia de passar, ella havia comès l'error de presentar-li la Frida ¬¬'...

La Blanca va trucar a l'Elektra desesperada. Necessitava parlar amb la seva consellera sentimental. Amb en Zacaries havia completat tot l'alfabet i encara no havia trobat qui buscava...
"Avui no puc quedar", li va dir, "he anat a una convenció d'Star Trek".
Però la Blanca no podia esperar i va decidir vèncer els seus prejudicis i barrejar-se amb aquella colla de frikis. N'hi havia molts, per cert, de frikis en aquest món. Li costaria trobar la seva amiga...
"Hola Blanca, tu per aquí?", li va dir una veu coneguda.
Però de fet... no l'acabava de conèixer... era el noi de les ulleres de pasta però sense ulleres?
"Ei, hola... què fas sense ulleres?"
"Mira, he pensat que no quedaven bé disfressat de vulcanià."
La Blanca se'l va mirar de dalt a baix. Certament, les ulleres desentonarien amb les orelles punxegudes i aquell pentinat tan estrany. Curiosament, es va fixar, l'uniforme li quedava de pm..., però va preferir continuar amb la conversa. "Escolta... i com és que no portes lents de contacte normalment?"
"No en porto mai. De fet, no les necessito. Les ulleres les porto perquè m'agraden...", va dir el noi sense dubtar ni un moment. La Blanca estava molt parada.

"No sabia que t'agradés ST", va dir ell. S'havien assegut en una cafeteria espacial per fer un mojito intergalàctic.
"La sèrie no la seguia gaire", va admetre la Blanca, "però en certa manera... diria que comparteixo l'esperit d'explorar l'espai, els móns nous..."
"Ja t'entenc..."
La Blanca va dubtar un moment i, d'una tirada, li va explicar la seva cerca. Com es delia per trobar aquell home misteriós que havia de ser l'home de la seva vida...
"Ostres, quina història..." va dir ell sorprès.
Tot seguit ell també li va explicar la seva història. Que buscava una dona anònima en qui no podia deixar de pensar.
Es van mirar l'un a l'altra. La Blanca, altre cop, va pensar que amb aquell l'uniforme el noi estava molt sexi...
"Escolta... i si ens passem el telèfon?", li va proposar. "Sempre ens trobem per tot arreu però no hem quedat mai expressament, t'hi has fixat?"
"I tant", va dir ell. I li va escriure un número al costat del seu nom en un paperet.
La Blanca estava inquieta. "Almenys sabré com es diu", va pensar. Però el que va veure la va deixar de pedra...
"Escolta... què són aquests gargots?"
"És el meu nom en alfabet klingon", va dir ell, "he de practicar perquè d'aquí cinc minuts he de fer una conferència".

S'havien de dir adéu i de sobte es van adonar que no volien separar-se. Ell va pensar que l'espai-temps els jugava una mala passada. Ella amb prou feines s'atrevia a moure's per por d'espatllar el moment.

26 el gripau

2010-05-26T23:43:00.000+02:00

El noi de les ulleres de pasta no s'acabava de treure aquella idea del cap. Qui devia ser la noia de la convenció? La seva amiga Elektra el volia distreure i se'l va emportar a un poble naturista on de joves anaven a fer paelles amb els amics del club de rol. Mentre passejaven pel poble exposant la seva nuesa ell va mirar cap a l bosc i va sentir una remor estranya que el cridava.
"Elektra... has pensat mai com seria la vida si fóssim amfibis?"
L'Elektra no va dir res. Li va donar un còmic de l'Aquaman perquè es distregués.

A pocs metres d'allà, la Blanca havia sortit amb les seves amigues a fer un picnic multiculti al costat d'un rierol. La Puri havia estès unes estovalles de quadres sobre la gespa i totes començaven a treure els menjars que havien preparat. Pastissets amb edulcorant, galetes integrals, amanides diverses... La Júlia els explicava que finalment s'havia embolicat amb el Rafa, l'amic del veí de la seva amiga que s'acabava de separar. Les altres assentien resignades. La Frida, en canvi, estava molt animada. Venia d'un festival de música ètnica i no havia deixat de saltar i botar entre tambors en tota la nit. La Blanca estava neguitosa perquè ja comptava els dies que li faltaven per a la data fatídica.
"Fa 26 setmanes que vaig proposar-me de trobar-lo. Me'n queden 1 i mitja i res de res..."

L'Elektra ja no sabia què fer amb el seu amic. S'avorria amb els còmics de l'Aquaman, li passava canutos i altres substàncies i se'ls fumava com si res, li feia fregues i cada veada estava més tens.
"Me'n vaig a fer un vol", va dir el noi de les ulleres de pasta.
Només posar-se a caminar li semblava que flotava, com si es fusionés amb la natura. "Com deu ser la vida d'un gripau?" va pensar.

CROAC CROAC!
La Blanca, que ja portava més copes de vi del compte, va veure un animaló que saltava dins l'aigua. Era tot verd però tenia uns tons ataronjats molt interessants. I feia uns ulls enormes... com si portés ulleres. On havia vist aquelles ulleres?, va pensar divertida. Mig hipnotitzada per la visió del gripau, i sota els efectes de l'alcohol, la Blanca es va acostar a l'aigua mentre les seves amigues continuaven xerrant sobre revistes de moda, de receptes de cuina o de l'últim serial.
"I si li fes un petó?" va pensar la Blanca. "Es convertiria en príncep?"
Es va mirar el gripau, que semblava recobert d'una mena de bava brillant i, de sobte, va saltar cap a l'altra banda del riu. Allà la vegetació era més espessa. La Blanca el va seguir ben a poc a poc, intentant de no espantar-lo però ell sempre fugia. Finalment, darrere uns arbres frondosos, va sentir un xipolleig... Era un home que es banyava en un gorg en pilotes!
"Hola, em dic Zacaries", el va saludar l'home amb tota naturalitat.
La Blanca es va fixar que no duia ulleres ni tampoc tenia pinta de gripau, però estava com un tren. En Zacaries li va explicar que era llenyataire i que es coneixia aquella zona millor que ningú. La Blanca li va dir que sí mentre es treia la roba i es tirava de cap al gorg fins on era ell.
Mentre feien l'amor apassionadament a la vora del riu, la Blanca va pensar que el gripau se li havia tornat a escapar. Qui sap si tindria una altra oportunitat...

25 el camí de les rajoles grogues

2010-05-13T19:11:00.000+02:00

Definitivament les matemàtiques no eren el seu fort. Ni tampoc creia que podria resoldre els seus problemes amb una fórmula màgica. Per airejar-se una mica va quedar amb la Puri i la Júlia per fer un cafè. L'amiga de la Júlia, la que feia poc que s'acabava de s'acabava de separar, havia marxat de vacances i pel que semblava els seus problemes amb el veí ja s'havien solucionat.
"Realment no me'n surto amb els tios", es queixava la Blanca remenant el cafè, sol i ben carregat, "he provat amb els números i amb les lletres i no hi ha manera de treure'n l'entrellat".
"Jo ja fa temps que vaig deixar els mots encreuats, em fan ballar el cap", va respondre la Júlia, que per variar estava a la parra.
"Què ens fa tan diferents els tios de les ties?", va preguntar la Blanca.
"Diuen que és per un cromosoma", va contestar la Puri, que feia poc s'havia llegit l'últim Muy interesante.
"Doncs quina gràcia..."

Es feia tard i la Puri havia d'anar a buscar els nens a l'escola. La Júlia havia quedat amb el seu últim rotllet. Després de dir-los adéu, la Blanca es va demanar un whisky doble i se'l va beure d'un glop. Aquella cerca li estava fent perdre el nord. Però ja faltava poc. Es va aixecar fent esses de la terrassa on estava asseguda i, de cop i volta, es va adonar que la plaça es bifurcava en dos carrers. Tenia forma de Y.
En aquell moment va sentir que algú passava a prop seu xiulant una cançó i va somriure. Sense veure'l ja sabia qui era.
"Hola, Blanca, què fas per aquí?", li va preguntar el noi de les ulleres de pasta. Portava un ukelele a una mà i una harmònica a l'altra. No li va preguntar per què.
"Estava rumiant... si tu et trobessis en una bifurcació en forma d'Y, quin camí elegiries?"
El noi de les ulleres de pasta es va estar pensant una estona. Aquella noia, tan convencional com semblava, cada dia el sorprenia més. Ben mirat, el tenia molt encuriosit, tot i que no sabia com dir-li...
"Jo seguiria el camí de les rajoles grogues, sens dubte."
I, dit això, va continuar carrer avall.

La Blanca es va quedar parada, asseguda en un banc de la plaça. Va ploure una tempesta sencera i ella no es va immutar. Va observar l'arc de Sant Martí en silenci. No sabia com, se sentia transportada per una força misteriosa. Va tornar la pluja, aquest cop un tornado, que es va endur la Blanca cel enllà. Al mig del tornado, va sentir una presència.
"Qui ets?", li va dir.
"Sóc el cromosoma Y", la va respondre la presència, "t'he vist al banc tan perduda que t'he vingut a buscar".
La Blanca va somriure, com sempre, fent-se la tímida.
"Saps una cosa?" li va dir el cromosoma "jo... t'estimo...", i li va fer un petó a la galta.

La Blanca es va alçar sobressaltada. A la plaça continuava plovent a bots i a barrals. Estava xopa de cap a peus. Es va posar a caminar pel carrer, tombant per una cantonada o una altra, sense cap rumb i, mentre avançava, els bassals brillaven amb un to grogós, potser màgic...

24 un afer alfanumèric

2010-04-22T18:39:00.000+02:00

La Blanca seguia capficada. Li faltaven tres setmanes i mitja per fer-ne trenta i de moment només s'havia emportat desencisos i una ressaca espantosa. La seva amiga Júlia li havia dir que per a la ressaca no hi havia res com les taronges, les mandarines i les carbasses. A ella li semblava una broma cruel. S'acabava de tenyir els cabells d'un coure ataronjat i, mentre es pintava les ungles de color taronja, només feia que pensar en les paraules de l'Elektra...
"Si vas començar amb l'Adam i després en Bruno... i seguint aquest ordre alfabètic ahir vas estar amb en Vlad... crec que avui ho hauries d'intentar amb algú que el seu nom comenci per W." I després de la W... què? La X? Si total, tot era el mateix desastre... I, ben mirat, i si l'Elektra s'equivocava? I aquela sèrie no era alfabètica sinó numèrica? Quin era el seu número? On l'havia de buscar?
Tota capficada va sortir a passejar pel centre comercial. En una jardinera interior es va trobar aquell noiet de les ulleres de pasta, que portava una mena de kimono multicolor.
"Hola, què fas aquí? Aquestes plantes són de plàstic, ho saps oi?" li va dir ella.
"Sí, és el que més s'assembla a un jardí zen", va contestar ell sense deixar de somriure. "Et puc ajudar? Busques alguna cosa?"
Ella se'l va mirar de dalt a baix. Aquell noi sempre li havia inspirat confiança.
"No ho sé del cert... Crec que busco un número. O no, potser la lletra X..."
"Una X... un número... Quina és l'equació?" li va preguntar el noi. Ella es va quedar parada. Aquell noi semblava tenir totes les preguntes i totes les respostes. Se sentia tan poca cosa al seu costat...

Com que no sabia què fer, va trucar a aquella noia, l'Elektra, perquè l'ajudés.
"Necessito resoldre una equació matemàtica."
L'Elektra, que no entenia gaire d'on venia tanta histèria, li va passar el contacte d'un astrònom col·lega seu que havia estudiat exactes i ciències cabalístiques.
"Segur que en Xevi et pot ajudar."

En Xevi era tant o més raro que el noi de les ulleres de pasta, però menys comunicatiu. Era com si ho estudiés tot, com si volgués quantificar tots els paràmetres d'una escena per representar-los gràficament en el seu cap.
"Mmmm... això em sona a una sèrie taronja..."
"Taronja?" va dir ella. No entenia res. "Per què taronja?"
"Perquè la configuració alfanumèrica del color taronja en una escala hertziana equivalent a.... bé, tant se val..." va dir el noi, "crec que ja tinc la solució".
"Sí?" va fer ella esperançada.
En Xevi li va allargar un bloc de notes i va fer tot de dibuixos tridimensionals, amb tres eixos: x... y... z.
"Què vol dir això?"
"A partir d'ara anotaràs les teves emocions en funció d'aquestes tres magnituds a fi de traçar una corba hipotètica quan una de les variables tendeixi a infinit."
"Quines variables?"
"No les coneixes?", va fer en Xevi alçant una cella. "Tu quan estàs amb un tio, en quin color penses?"
No ho havia pensat mai. La Blanca es va mirar en Xevi. Tenia uns ulls bonics i unes mans delicades, el tors ben format... Potser era un bon moment per experimentar allò dels colors.

Però no, just quan el vèrtex de la recta enfilava en ones sinusoidals accelerades cap al valor màxim amb un coeficient exponencial, la Blanca, extasiada i propera a l'orgasme alfanumèric, va tenir una visió inesperada d'un noi que la saludava amb la mà i, de seguida, tot va esclatar com una gran bombolla de color taronja.

23 buscant wally

2010-04-05T14:04:00.003+02:00

La Blanca es va llevar amb un xuclet enorme al coll. Davant del mirall se'l va tapar ruboritzada. Trobaria un mocador, un jersei de coll alt... En aquell moment va sonar el telèfon. Era la Júlia.
"Tia, que anem al carnaval de Sitges, et pasem a recollir d'aquí dos minuts" La Blanca es va atabalar encara més. Regirant l'armari va trobar un vestit de fada i una màscara, just en el moment que sonava el timbre.

El noi de les ulleres de pasta acabava s'acabava d'afegir a la rua amb l'Elektra i uns col·legues del club de trekkies. Però avui tenia el dia tan melancòlic que es va perdre entre la multitud. De sobte es va adonar que no coneixia ningú. O potser sí... hi havia una fada que el saludava amb la mà. Era graciosa i feia molt bona olor. Potser era ella...

La Blanca estava avorrida amb la Júlia i la seva amiga acabada de separar. Només feien que parlar d'uns tios que no s'atrevien a lligar-se. De cop i volta va veure el seu amic de els ulleres de pasta i va córrer a saludar-lo.
"Hola, què fas per aquí?"
"Blanca?", va fer ell sorprès. "He vingut a la rua a perdre'm una mica".
"Jo també", va dir ella. Es va fixar que avui anava disfressat de Wally, amb el gorro i el jersei de ratlles. Li va semblar graciós.
El noi de les ulleres de pasta es va mirar la Blanca. Per uns moments l'havia confosa amb aquella altra noia... Quines coses tenia la vida, va pensar abans de perdre's novament entre la multitud.

Allò de samba en samba la Blanca es va anar despenjant de la Júlia i la seva amiga. No podia deixar de pensar en la seva cerca i la mala sort que havia tingut fins ara amb els homes. Atabalada, va entrar en un antre on va veure una noia vestida de Xena, la princesa guerrera, era l'Elektra!
"Ei, què fas tan moixa? Vine a beure uns mojitos, dona"
La Blanca va acceptar de seguida. L'Elektra, malgrat ser tan friki, era una tia molt agradable. Tant que, al cap de deu mojitos li va començar a explicar la vida. "Doncs primer em vaig embolicar amb l'Adam, que era tot un poeta, després amb el bèstia del Bruno, i després el Carles del Ripollès...", va començar desbocada, "... llavors, després del Gerard, l'Héctor i l'Ignasi, la Frida em va birlar en James i vaig conèixer aquell noi misteriós...", va continuar mig bramant, "...i després ahir vaig estar amb el Vlad aquell que li diuen Empalador, amb bastanta raó, doncs aquí em tens trista i desolada". L'Elektra va constatar que feia cara trista i desolada.
"Blanca, tu ho vols tot de seguida. Has d'entendre que segueixes un camí. Si vas començar amb l'Adam i després en Bruno... i seguint aquest ordre alfabètic ahir vas estar amb en Vlad... crec que avui ho hauries d'intentar amb algú que el seu nom comenci per W."
"W?" va fer la Blanca. No s'ho havia mirat d'aquella manera.

La Blanca va sortir del bar totalment borratxa però amb ganes de trobar el seu príncep d'una vegada. Parava a tots els tius que trobava per interrogar-los sense miraments.
"Perdona, tu com te dius? Per quina lletra comença el teu nom?"
"Que busques en Wally?" li va contestar algú en broma...
Però ella va continuar buscant. Fins que va conèixer un noi que es deia Wilbur que la va convidar a una festa privada. Allà va conèixer en William, en Wenceslav, en Wolfgang i en Wilfred. Com que tots los semblaven iguals, va estar xerrant amb la Wendy, que semblava que se la mengés amb la mirada, i li va presentar la seva amiga Willow de mans sedoses i llavis lluents, I llavors va entrar un paio disfressat d'indi que es feia dir Winnatou, amb un altre paio molt raro disfressat de Winnie the Pooh.

Al cap d'unes hores, la Blanca es va despertar a la platja feta una desferra. No recordava res. No sabia amb qui havia estat ni amb quants ni per quin ordre. Només sabia que ara estava sola aferrada a una sola cosa que l'ajudava a passar la nit: una ampolla de Whisky.

22 the phantom agony

2010-03-26T00:33:00.001+01:00

La Blanca va tornar del seu viatge amb la Frida sense haver trobat cap resposta. Per més que busqués, sempre passava el mateix i s'acabava enrotllant amb el primer que passava. Sempre la maetixa tristesa, les mateixes ruïnes, la mateixa insatisfacció. Certament, no trobava la seva estrella i ja no sabia què fer.
Mentre pensava tot això, amb la mirada perduda, se va aturar davant d'una botiga d'animals, al centre comercial.
"Hola Blanca", la va saludar... el de sempre.
"Hola", va somriure ella, sense evitar una mirada de recel vers la noia que l'acompanyava.
"Ja coneixes la Carme, oi?", va dir ell assenyalant l'Elektra. "Volia que l'acompanyés a comprar una serp pitó. Oi que mola?"
La Blanca va assentir d'aquella manera.
"Vols venir a la festa que fem aquesta nit?", va dir-li l'Elektra. La Blanca volia dir que no però va pensar que què carai, que sí.

No li havien dit, però era una festa gòtica. I ella amb aquell vestidet de nit del womansecret... Entre tanta penya pintada de negre clarament desentonava. "Escolteu, busco el meu amic.... és un noi que... que porta ulleres..." Ni tan sols sabia el nom d'aquell noi tan especial que sempre l'acompanyava i la feia sentir tan bé. Ben mirat, li agradava la seva presència, les coses que li explicava, la il·lusió de la seva mirada, potser, potser...
Un grup molt sorollós va estar a punt d'atropellar-la. Començava un concert de no sé què. Per sort va aparèixer l'Elektra per salvar-la.
"On és el...?" Potser la seva amiga li diria el nom.
"Ara no hi és", va dir seca.

El noi de les ulleres de pasta estava en una sala tancada, amb un tauler ple de lletres rodejat d'espelmes.
"Vull fer una pregunta a la ouija", va informar als seus amics."
Els altres van assentir.
"Vull saber qui és ella", va pensar intensament, "vull saber qui era aquella noia..."
De sobte la fletxa de fusta es va començar a moure, anava cap a la lletra... A? no la...
I precisament en aquell moment algú va encendre els llums.

La Blanca estava una mica fastiguejada amb aquella festa. No coneixia ningú. L'Elektra s'acabava d'enrotllar amb un paio pàl·lid com la cera i ella allà com una bleda esperant que aparegués...
"Hola, bella dama", el va saludar un noi d'aparença distingida i accent exòtic. "Sigues benvinguda a la nova Transilvània."
Era agradable i tenia una mirada encisadora. Li va respondre amb una caiguda d'ulls. "Em dic Blanca"
"Jo sóc en Vlad", va respondre ell observant-li el coll amb uns ulls com taronges, "em diuen Vlad l'Empalador".
La Blanca va somriure. No sabia com entendre allò de l'empalador, però la veritat és que tenia ganes de comprovar les seves tècniques... Que potser era un vampir de veritat i la deixava tirada i sense sang, perduda en qualsevol cementiri? Bé valia la pena arriscar-se... I, en tot cas, ja vindria algú a salvarla.

21 l'estrella i el castell

2010-03-15T19:20:00.001+01:00

La Blanca està trista, què deu tenir la Blanca?
Un sospir s'escapa de la seva boca rosada.

Entre merlets rosegava ungles de nervis.
De dalt la torre del castell emboirat
Mirada que busca i es perd debades
Mirada perduda que busca de lluny estant

Els taronges del capvespre que van ser violetes
Es tornen verds per un últim instant.
Entén la dama Blanca per fi les angúnies
que la sotjaven com un ritu constant.

Per aquell príncep de maneres estranyes
sospira la Blanca ebria d'amor
com notes salobres de música pagana
es dibuixa la silueta d'aquell qui la confon.

Espasa cenyida a la cintura estreta,
ulls penetrants com vidres profunds,
el príncep s'acosta a la torre escarpada
sense trobar la porta del seu cor pregon.

Dama Blanca, gentil damisel·la
obriu la porta al gentil cavaller
No rebutgeu per Venus tal ofrena
Desperteu per fi al somni plaent.

La música es va aturar de cop. La Blanca es va alçar sobresaltada. No hi havia cap trobador. No veia ni en Txema, ni la Frida, ni... Només ella enmig de la foscor. S'havia adormit al peu del castell.
De cop i volta va veure una silueta sota la llum de la lluna plena. Era un home amb una motxilla i un astrolabi a les mans. Estava convençuda que era ell... però qui? La Blanca no estava per pensar en aquelles coses. Desitjava oferir-se-li sense pensar. Per fi havia arribat el moment.

El noi de les ulleres de pasta va entrar al castell buscant una estrella que semblava haver desaparegut del cel. Era la seva estrella preferida i ara se sentia buit... Va sentir un soroll al seu davant, entre la foscor, una silueta femenina. Però, de cop i volta, una música va sonar al seu darrere i tot el cel es va il·luminar. Un homínid estrany el va saludar amb un dit llarguíssim i el va convidar a passar. El noi de les ulleres de pasta li va fer cas i va entrar amb pas decidit dins de la nau espacial. La música va pujar de volum fins que, de cop i volta, la nau va desaparèixer del cel.

La Blanca no entenia res del que havia passat. Tota fora de si, havia vist el seu príncep taronja, altre cop, després de tant de temps. I havia desaparegut novament. No sabia què fer. I tenia encara unes ganes boges d'oferir el seu cos, la seva ànima, oferir-se tota...
"Estas ruinas medievales siempre han sido un buen lugar para ver las estrellas e interpretar el destino de los hombres y las naciones. Como dijo Nostradamus..." Era en Ramon, que tornava a engegar un rotllo dels seus.
La Blanca no se l'escoltava, simplement se li va atansar disposada a oferir-li tot el que duia a dins. Altre cop, el príncep taronja la posseiria, encara que ho fes un altre, ella sabia que la posseïa...

20 roadmovie II - el castell

2010-02-25T23:42:00.001+01:00

El noi de les ulleres de pasta feia dies que se sentia buit per dins, com si li faltés alguna cosa. Seguia la seva extensa rutina i li semblava que el dia no s'acabava de completar. Per això va decidir carregar-se la motxilla i sortir uns dies a caminar. Faria una ruta que li havia recomanat la seva amiga Elektra. Es va posar les xiruques, els pantalons de quadres i la camisa dels Jóvenes Castores i va enfilar pel camí.

La Blanca a vegades no sabia si escanyar la seva amiga Frida. Però, ben mirat, potser no n'hi havia per tant. S'havia tirat el mateix tio que ella. I què? La qüestió era viure la vida, no?
Després d'esmorzar va deixar els nois amb la Frida i va sortir a voltar pels camins de fora del poble. El sol feia encara una escalfor tímida molt agradable sobre la pell. Tenia ganes d'obrir-se al món, es veia a si mateixa dansant per espais desconeguts, cantant a viva veu al costat d'algú que encara no coneixia, o potser sí...

El noi de les ulleres de pasta va arribar al primer poble. A l'entrada hi havia una furgoneta estrafolària amb un matalàs a dins. Es va encaminar al bar del poble. Poca gent. Només un parell d'homes rossos, semblaven alemanys, dos paios més morenos que parlaven amb accent navarrès i una noia que portava unes minis molt minis i una samarreta de tirants vaporosa, gairebé transparent.
"Hola, gent", els va dir, "estic buscant el camí del Castell del Príncep Taronja. M'han dit que és a la vora."
"Ni idea, chaval", li va dir en Txema, "pregunta por el mercado que ahí está la gente seria e informada."

La Blanca va tornar al poble altre cop capficada. Va decidir passar pel mercat. Potser trobaria alguna cosa interessant. Abans d'arribar, es va aturar davant d'un cartell amb unes rutes marcades: "Camí del Castell de Príncep Taronja". Es va quedar molt parada. Potser els faria gràcia als altres anar-hi?

El noi de les ulleres de pasta va seguir les indicacions d'un dels pagesos que havia trobat al mercat. El camí estava ben marcat. Abans de començar la pujada, però, es va quedar mirant els marges del camí. Havia vist un exemplar de papallona que encara no coneixia. Va treure la guia i es va posar a comparar la Gonepteryx cleopatra amb la Gonepteryx rahmni. Potser trigaria a esbrinar quin de les dues hava vist.

La idea de la Blanca va agradar força als seus companys.
"Vamos, vamos al castillo", va exclamar el Txema. "Los castillos siempre están llenos de escondites donde... bueno, donde estar a escondidas", va riure.
La Frida li feia ullets.
"Me encantan los castillos", va fer en Ramon, pedant, "las construcciones fortificadas de esta zona presentan diferencias arquitectónicas muy singulares que no podemos pasar por alto".
L'Udo i l'Sven no entenien res del que deien però els va semblar bé el rotllo. La Blanca es va fixar que aquells dos nois rossets tenien un bon tipet. Potser encara no havia intimat prou amb ells...

El noi de les ulleres de pasta va deixar enrere les papallones i va travessar un rierol. Li va agradar tant que es va asseure una estona a la vora de l'aigua i es va posar a dibuixar. Aquell lloc l'inspirava. però, ben mirat ja estava cansat de dibuixar sempre còmics basats en l'univers star wars.

El castell era bastant ruinós però tenia el seu encant.
"Como podéis ver, la torre central está rodeada por un muro posterior en forma de barco que...", deixava anar en Ramon. Ningú no se l'escoltava.
El Txema havia desaparegut amb la Frida a buscar algun racó.
La Blanca es movia felina entre l'Udo i l'Sven. Eren tan calladets que li venien ganes de menjar-se el silenci d'una mossegada. Ells se la miraven també amb una mena d'ulls. Però quan ja li semblava que passaria alguna cosa, els dos homenots es fan fer un petó i van desaparèixer. Això no s'ho esperava.

El noi de les ulleres de pasta es va adonar que se li feia tard. Es va instal·lar sota una bauma i va començar a preparar el sopar.

Ja es feia de nit. La Blanca estava una mica moixa. No es va adonar que el Txema se li acostava pel darrere.
"Bueno, he dejado a tu amiga pegándose el lote con Ramón. Esta chica sabe mucho de monumentos. Yo no conocía tantos rincones en un castillo."
La Blanca va fer un somriure trist.
"Venga, alegra esa cara. ¿Ves estas estrellas? Pues nada, eliges una y entonces decide: te quedas con esa o con todo el resto."
La Blanca havia escollit un llumenet i ara dubtava. Volia aquella estrella o volia totes les altres?

El noi de les ulleres de pasta va mirar el cel estrellat. Va reconèixer una per una totes les constel·lacions però... per sorpresa seva, hi havia una estrella que havia desaparegut del firmament.

19 roadmovie

2010-02-03T19:07:00.001+01:00

La Blanca passava per un moment delicat. Començava a perdre la fe en la seva cerca. Per això, sense adonar-se'n, es passava els dies a la feina navegant per les pàgines de la NASA i l'Agència Espacial Europea, per si en algun moment apareixia algú, alguna cosa, algun senyal... Per això, a més, es passava les nits fullejant còmics que mangava al centre comercial o davant de la tele enganxada a reposicions de sèries de tota mena: V, La casa de la pradera, Buffy cazavampiros... No entenia què li passava.
La Frida va pensar que havia de fer alguna cosa, i és així que li va proposar de marxar uns dies elles soles, mar o muntanya, com en una peli de carretera, com als bons temps... si és que mai havien existit. La Blanca hi va accedir. Potser sí, que li convenia trencar amb la rutina...

Només començar van succeir dos esdeveniments que serien clau en la seva nova aventura. El primer va ser una pana aparatosa que va acabar amb la vida del cotxe de la Frida. I precisament a la carretera més solitària del país. La segona va ser una trobada amb uns nois que anaven en una furgo i que es van oferir per portar-les. "Hola, chavalinas, yo soy Txema" es va presentar un d'ells, era simpàtic i molt expressiu. "El del volante se llama Ramon y los dos rubiales son Udo y Sven, dos colegas berlineses."
La Frida va entrar a la furgo sense dubtar. Dos navarresos eixerits i dos alemanys rossets i catxes. No estava gens malament.
"On anem?" va preguntar la Blanca.
"Sube, monada. Vamos directos al paraíso", li va contestar el Txema.

Els nois es van portar molt bé amb elles. Els dos alemanys no es comunicaven gaire però els alegraven la vista. Els altres dos eren una altra història. El del volant, el Ramon, era un home molt interessant i atractiu que els explicava tots els detalls del viatge, geològics, vegetals, eroticogastronòmics, sociogeogràfics ... Mentrestant el Txema no parava de fer bromes verdes i la Frida les hi reia sense contemplacions.
Van fer nit en un poblet molt acollidor, van sopar en un restaurant baratet però encantador i després van anar a fer unes birres al bar del poble.
"En estos pueblos interiores se aprecia muy bien la integral artisticocultural de las sociedades", li deixava anar en Ramon. Portava més de dues hores parlant de temes diveresos sense tancar-ne cap. "Todas las noches miro por la ventana y pienso que los humanistas del Renacimiento nunca inventaron nada, pero sabían muy bien de lo que hablaban. Conocían el universo, conocían el cuerpo femenino perfecto, pero apenas profundizaban en el alma humana..."
La Blanca feia que sí amb el cap, a punt d'adormir-se. Si feia una estona li venia de gust enrotllar-se amb ell, ara ja només volia dormir, dormir i dormir.
"Qué pasa, chavalines? Que la noche no decaiga", va irrompre el Txema.
En veure que la Blanca s'adormia, la va treure a ballar, li va pagar un parell de cubates, van jugar al pinball i tot sense parar de riure. Al cap d'uns minuts, van pujar a la furgoneta i es van abandonar als plaers dels sentits i del sexe.

L'endemà la Blanca es va llevar amb aquella alegria. No podia esperar a explicar-li a la Frida.
"Ostres, ahir em vaig embolicar amb el Txema", va dir-li trapella.
"Mmmm... A quina hora?", va fer la Frida pensarosa. "Devia ser després que ens ho féssim al lavabo i abans que em proposés de fer el número de la sirena i el tritó al sortidor de la plaça Major..."

18.5 el sant graal

2010-01-18T18:58:00.002+01:00

La Blanca no es treia de sobre el regust amarg de la seva trobada amb en Quimet. Per això la Puri la va convidar a anar a Montserrat amb la seva família. És clar que a última hora també s'hi van afegir la Frida, la Júlia i la seva amiga que s'acabava de separar.
"No entenc perquè havia de caure altre cop amb el meu ex." De fet, pensava la Blanca, a vegades li semblava que, potser canviava el noi, potser canviava la cara, però tot era sempre tan monòton... Per què? És que no canviaria mai res a la seva vida?
"Has vist el guiri que acaba de baixar de l'autocar?", la va interrompre la Frida, que mai no acabaria d'entendre el concepte d'ex.
"T'has d'alliberar del teu ex, això segur", va dir l'amiga de la Júlia que s'acabava de separar. "El meu veí s'ha tret de sobre l'ex, per cert..." va afegir somrient.
"Parleu de l'ex de la Jennifer López?" va preguntar la Júlia, despistada. "Va, Blanca, no t'atabalis", li deia la Puri, "ara posarem un ciri a la verge i ja ho veuràs".

El noi de les ulleres de pasta acabava de sortir del monestir en companyia de la seva amiga Carme "Elektra" i es va creuar amb la Blanca i les seves amigues.
"Hola, Blanca", la va saludar.
"Hola..." La Blanca va somriure una mica. Semblava incòmoda. "He vingut amb unes amigues. Tu què fas per aquí dalt?"
Les amigues en qüestió se'l repassaven de dalt a baix, camisa de quadres tacada, pantufles i mitjons de cada color inclosos.
"He vingut amb l'Elektra a trobar el Sant Graal."
"Com dius?" va intervenir la Puri. "Això sembla tret d'una pel·lícula."
"Més o menys. De fet és una manera de parlar. El Sant Graal és allò que cerquem que ens ha de realitzar com a persones." va dir ell.
Però la Carme el va estirar del braç. Clarament aquella conversa desentonava...
"Adéu..." va fer la Blanca, trista no sabia per què...

"Quin paio més freakie", va dir l'amiga de la Júlia que s'acabava de separar.
"Té un bon culet", va dir la Frida.
"Quins amics que tens, Blanca... " va afegir la Júlia.
"Però crec que tenia molta raó", va dir llavors la Puri, "Blanca, has de buscar allò que et realitzi... però tria bé la companyia..."
La Blanca feia que sí amb el cap.
"Això et cal a tu, un cavaller ben formós i un graal o com se digui que no pari de..." la Puri va haver d'interompre la Frida abans no digués alguna irreverència de les seves.
Però la Blanca no les sentia. Al seu cap només veia la silueta d'un home, amb una armadura brillant amb símbols estrambòtics i amb un casc i tot de filferros davant de la cara.

18 fotomaton

2009-11-11T20:37:00.002+01:00

La Blanca va deixar enrere els seus amics surfistes. La veritat és que, per molt guapos que fossin, li estava agafant complex de planxa de surf i allò no podia ser. Després d'aquells dies a la platja, va quedar amb la seva amiga Júlia per fer un biomanan juntes i per anar al centre comercial. La Júlia es volia comprar llenceria nova i no es decidia. Mentrestant la Blanca es va escapar un moment a mirar aparadors i, sense saber com, va entrar a una botiga de còmics.
"Blanca?" li va dir una veu. Ella es va girar de cop i.... un moment, aquell noi no era que ella esperava...
"Quimet? Què fas aquí?"
Efectivament, en Quimet, el seu ex de l'institut, era allà remenant els prestatges del tinent Blueberry i amb un Groo the Wanderer a les mans.
"Blanca, jo..."
Curiós, va pensar, no s'hauria esperat mai que el seu primer gran amor fos aficionat als còmics. No li ho va dir mai. De fet, va confessar ell, sempre se n'havia amagat. En el fons, no sabia de què s'estranyava, a l'insti sempre li havia amagat... però bé, no era qüestió d'emprenyar-se per coses que ja eren del passat...
En el fons, va pensar després, encara que no ho reconegués públicament, els noiets una mica freaks sempre li havien fet tilin. I la veritat és que amb els anys en Quimet havia guanyat bastant...

Quins temps aquells de l'insti... les hore de pati amb la Puri i la Júlia, les classe de gimnàs, la biblioteca que ella no visitava mai, aquell noi tan estrany de la classe del costat amb les ulleres de cul de got i les camises tacades, i la Frida que sempre li robava els noviets... Bé, abanda d'això, recordava que aquells temps a l'insti van ser els millors.

"Blanca, estàs preciosa", li va dir en Quimet acaronant-li la galta. semblava nostàlgic.
"Gràcies", va dir ella, caiguda d'ulls. Va deixar que li agafés la mà. De fet ella li va agafar l'altra perquè li envoltés la cintura.
"Te'n recordes de quan ens fèiem fotos al fotomaton?"
Més aviat recordava una antiga fantasia seva al fotomaton. Van córrer cap a la cabina de fotos de l'entrada del centre comercial. Quina excitació. Era com tornar a la seva joventut més tendra, més boja...
"I què és de la teva vida?" va dir ella abans de fer-li un petó. "Has vist més gent de l'insti?"
"Doncs no", va dir ell mentre es refregaven inquiets. Tota la cabina trontollava. "Quina llàstima, no?" va dir ella per dir alguna cosa.
"Sí, ara que ho dius, de tant en tant veig la Frida quan surto a fer footing pel parc. Està en plena forma."
"La Frida?" La Blanca es va aturar de cop, li va clavar un cop entre les cames i va sortir tota desmanegada.

17 com dues gotes d'aigua

2009-10-25T13:25:00.002+01:00

Els dies se li feien llargs en el complex turístic d'en Neil. Feia temps aquella platja havia estat un refugi de viatgers i bohemis. Ara no era res més que un somni prefabricat i sense substància. Per això la Blanca va decidir anar a la platja del costat. Allà l'aigua era més clara, les algues més sanes i... els noiets que feien surf no estaven gens malament. Allò era un altre ambient. Però la Blanca no deixava de mirar el mar entotsida. Què era en el fons, el mar? El mar era com una multitud de persones que entren i surten de la nostra vida? De debò eren iguals totes les gotes d'aigua? "Hola... Blanca, oi?" li va dir una veu coneguda darrere unes ulleres de pasta. Ella va somriure i el va convidar a seure al seu costat. Volia compartir amb ell les seves cavil·lacions.
"Tu creus que totes les gotes d'aigua són iguals?"
"Bona pregunta", va dir ell, "jo crec que dins de cada gota d'aigua hi ha un univers. Per tant, té sentit comparar dos universos si ni tan sols coneixem el propi?"
La Blanca es va quedar pensant amb al boca oberta.
"No ho havia pensat mai."
"Bé, et deixo que he d'anar a assajar. Aquesta nit vull participar en un concurs d'imitadors de l'Elvis i he de treballar una mica la veu."

Mentre el seu amic s'allunyava per la sorra amb els bermudes dels telenyecos, els peus d'anec i un barret de mexicà, la Blanca no es va adonar que se li acostaven dues gotes d'aigua. De fet, eren dos nois clavadets clavadets, ben plantats, amb la planxa de surf a l'esquena i els abdominals ben dibuixats, com si al ventre hi tinguessin un xilòfon de xocolata.
"Hola, em dic Oriol."
"Hola, em dic Pau", van dir a la vegada.
La Blanca els va dir que li agradava molt com feien surf, l'un al costat de l'altre, fent formes quasi simètriques. Aquells dos nois, a més d'atlètics, eren encantadors. La van convidar a fer un... dos daikiris en un txiringuito arran de sorra i van riure una bona estona. Mentre reien la Blanca s'imaginava com seria passar de la dualitat a la trinitat en companyia d'aquells dos noiets tan apol·linis. Però si els deia directament "ei, nois, voleu fer un trio?" potser s'escaparien com un rajolí d'aigua entre els dits.
De moment, els va proposar anar a veure el concurs d'imitadors d'Elvis que feien a la platja.

16 les casualitats no existeixen

2009-10-15T20:17:00.000+02:00

Tants dies navegant d'una platja a una altra... tants matins a coberta abraçada a en Maurizio amb el timó entre les mans... Allò era més que un somni. Ben mirat, la seva vida sentimental era com un llarg viatge arran de la costa dels homes i ella semblava una sirena que nedava sense rumb. Però li agradava tant deixar-se portar... Com ja sabia, allò no podia durar gaire. Tard o d'hora se'ls havia d'acabar el combustible i van haver d'atracar en un port esportiu ple de iots i gent superguais.

Mentre amarraven i desembarcaven, van veure que es preparava una festa hippie en una platja privada i van decidir d'anar-hi. L'ambient era fantàstic. Una birra i un canuto i tothom flotant al seu voltant. De sobte es va girar i es va trobar de fit a fit amb aquell a qui buscava. Sempre hi era, amb aquell posat despistat, els bermudes dels telenyecos i les ulleres de pasta.
«Hola, ja et trobava a faltar», li va dir melosa a cau d'orella.
«Ostres, ja és casualitat, ja...», va contestar-li ell «un col·lega em crida perquè li doni un cop de mà amb el catering i et trobo a tu...»
La Blanca no l'escoltava, la veritat és que estava molt tonteta i ja no sabia el que es deia.
«Les casualitats no existeixen», li va dir felina. Tenia ganes de treure-li aquelles ulleres horroroses. Però no hi va ser a temps perquè algú la va estirar cap a una conga i ja no va parar de ballar fins l'endemà al matí, que es va despertar en una habitació d'hotel, pudorosament tapada amb un llençol. Quan va obrir els ulls, va veure que un home l'observava fumant amb una pipa.

«Hola, em dic Neil. Et vaig recollir de la platja i t'he dut aquí» li va dir amb una veu tendra i protectora.
En Neil era el propietari del complex hoteler, un home gran que s'havia fet a si mateix, un cavaller amb les dones. La Blanca es va entendrir de tal manera que va pensar que, efectivament, les casualitats no existien. Estava morta de son i de cansament i tenia una gana de tigre però de cop i volta es va adonar que en Neil era un home per a ella. Ell la sabria cuidar i fer-la feliç.

15 al mar

2009-10-06T17:27:00.000+02:00

La Blanca se sentia estranya. Es veia en els quadres d'en Leandre i es reconeixia d'una manera que l'entendria profundament. Tan trista i tan alegre. Era així com la veia? Era així com l'estimava? Potser era així com havia de ser... Mentre tenia aquestes cavil·lacions, en Leandre li va agafar tendrament la mà i li va proposar d'anar uns dies en barca per la Costa Brava. Ella va estar encantada.

Abans d'embarcar, quan tot just trepitjava el moll, va sentir un soroll de passes matusseres al seu darrere. Se li va escapar un somriure. Ja s'imaginava de qui devien ser.
"Hola, noia", li va dir el noi de les ulleres de pasta, "que te'n vas a pescar sardines?"
"No, és un viatge de plaer", va dir ella. En tombar-se es va fixar que el seu amic portava un escafandre d'aquells antics, amb la roba gastada i les tanques daurades. "Jo estic fent de guia escolar al museu nàutic. He sortit un moment a fer un Colajet i me n'ha tocat un altre de regal."
Ella el va felicitar i va enfilar cap a l'embarcació.

La Blanca estava admirada amb aquell senyor iot. La va venir a rebre el patró, un noi jove molt atractiu, amb les celles molt treballades i els cabells repentinats i retocats amb brillantina.
"Hola, em dic Maurizio, benvinguda a bord."
Van ser uns dies deliciosos. En Leandre feia esbossos al camarot i la Blanca prenia el sol a coberta. En Maurizio li va ensenyar moltes coses sobre navegació. "Crec que necessito un home que sàpiga portar el timó", va pensar ella. Llavors en Maurizio va aturar el motor i es va treure la roba.
"Anem nedant a aquella cala."
Ella el va imitar i va llançar-se a l'aigua al seu darrere. Van riure junts una bona estona. En Maurizio era divertit, dolç, molt agradable. Sense saber com va començar a petonejar-la. Ella es deixava fer però de reüll vigilava el punt on entraven les onades. S'imaginava que veia la silueta emergent d'un home amb escafandre i es divertia amb aquella imatge simpàtica i matussera. Però, bé, finalment es va lliurar als braços del seu nou amant i junts van esclatar sobre la sorra com una explosió d'onades.
Potser sí, va pensar, que en Maurizio era un home per a ella. Potser l'amor era navegar de cala en cala i nedar fins a quedar extenuada sobre la sorra. Potser estava destinada a passar la vida al costat del mar...

14 el vestit blau

2009-10-01T18:45:00.000+02:00

El noi de les ulleres de pasta havia quedat amb la Carme, la seva millor amiga, aquella que havia estat campiona de rol del seu barri durant tres anys seguits.
"Elektra", sempre li deia Elektra perquè de menuts havien compartit la col·lecció de còmics de Daredevil, "no he estat capaç encara de trobar aquella noia de la convenció. De veritat que no me la puc treure del cap."
La Carme estava preocupada. Mai no havia vist el seu amic tan obsessionat.
"Diu el meu mestre zen que, quan les persones estan buides de preocupacions, apareixen les imatges del seu destí més proper", va explicar-li ella.
Després d'acomiadar-se, el noi de les ulleres de pasta va intentar deixar la seva ment en blanc, però constantment apareixia el perfil d'una noia angoixada amb un vestit blau. No hi havia manera...

La Blanca va sortir de l'emprovador no gens convençuda. Aquell vestit blau era una horterada. La Júlia i la seva amiga que s'acabava de separar pensaven el mateix. "Sembles la tòtila de l'ex del meu veí", va comentar l'amiga, visiblement indignada.
La Blanca estava trista. Mentre s'acomiadava de les seves amigues, el cel es tornava gris. Quan ja queien les primeres gotes, es va aturar davant d'una galeria d'art. Feien una exposició interessant, recordava que li havia dit l'amiga de la Júlia, quan va deixar de malparlar del seu veí. Hi va entrar d'esma, tot estava molt solitari.
Òbviament, ja hi estava acostumada, es va trobar amb aquell noi de les ulleres de pasta.
"Hola, no em diguis que exposes en aquesta sala...", va interessar-se ella, entomant la visió dels pantalons de pana amb tirants sobre la camisa de quadres amb taques de ketchup i també de la maqueta del Falcó Milenari que feia girar entre les mans.
"No, m'havien dit que hi havia una exposició de còmics de Marvel però fins la setmana que ve no la inauguren."
"Molt bé", va dir ella, per compromís.

A l'altra banda de la sala va veure un home alt i prim, amb bigotet i una barba ben cuidada que no li treia l'ull de sobre.
"Hola, em dic Leandre, sóc pintor i també l'amo d'aquesta galeria. Vols ser la meva musa?"
La Blanca li va dir que sí, de seguida, emocionada, i van quedar per fer una sessió. El taller d'en Leandre, en un luxós àtic del centre de la ciutat, era molt acollidor.
"Té, posa't aquest vestit blau i mira cap a fora de la finestra", li va indicar ell, molt posat en la feina.
La Blanca es va veure reflectida en els vidres amb aquell vestit horrible i va sospirar fort. En Leandre la va animar que ho tornés a fer. Però ella no ho entenia. Per què volia pintar-la feta un nyap?
"No t'agrado més així?", va dir ella traient-se el vestit i tota la roba que duia a sobre. Els ulls li brillaven i més encara veient com en Leandre bullia tot per dins.
"No et moguis", va dir-li extasiat, "vull capturar aquest moment abans de... bé, no et moguis."
La Blanca, allà palplantada, esperant el moment d'ajaçar-se amb ell i evocar novament en va aquell moment de plenitud que no sabia si reviuria mai més. Va veure el vestit arrugat pel terra i li va semblar que es pansia tota per dins.

Al centre comercial, el noi de les ulleres de pasta va entrar d'amagatotis a l'emprovador. Es va posar un vestit blau i es va mirar al mirall.
"Potser no era això el que volia dir l'Elektra..."

13 si les rajoles parlessin

2009-09-28T18:38:00.000+02:00

La Blanca estava molt excitada amb la seva recerca. Però no s'havia d'obsessionar. Per això va decidir anar a córrer una estona a les pistes d'atletisme. Córrer la relaxava i sempre li havien agradat aquelles pistes, perquè eren un lloc recollit lluny dels tràfecs del centre de la ciutat, perquè sentia cantar els ocells i tenia bones vistes de la zona del riu, i perquè hi havia uns alteltes amb uns cossos que li alegraven la vista.

Després de fer una volta i mitja, ja esbufegava i va pensar que s'estiraria una estona a les grades. Però llavors va sentir una olor que li era familiar. Era estrany. Mai fins ara havia tingut l'olfacte tan fi i ara, de sobte, reconeixia aquella olor. Era ell! Es va posar a suar, tant o més que mentre corria feia uns minuts. Va seguir aquella aroma escales avall, al llarg d'un passadís i, sense vacil·lar, va entrar als vestuaris masculins. Semblaven buits, però es va trobar amb una cara coneguda:
«Hola, noia, últimament no fem més que trobar-nos...»
Era el noi simpàtic de les ulleres de pasta. La Blanca el va saludar contrariada. Es va fixar que s'havia embolicat el tors amb una tovallola on s'endevinava la cara de l'Snoopy esfilagarsada, portava una samarreta imperi de color carbassa cridaner, els clàssics pantalons de xandall blau marí amb rivets blancs i uns mitjons blancs de tennis foradats amb unes sandàlies romanes beige de plàstic.
«És veritat, quines coses té la vida. Em sembla que m'he equivocat de vestuari.», va intentar dissimular ella, «així... vens sovint per aquí?»
«No. De fet m'he colat perquè a casa se m'ha espatllat l'aigua calenta.»

Va observar com el noi de els ulleres sortia del vestuari. El sentit de l'olfacte se li havia bloquejat totalment.
«Hola, preciosa», va sentir que li deien. Era un noi prim i llargarut, totalment nu, amb un cos atlètic i salvatge i la pell de xocolata, tota xopa i brillant. «Em dic Kanu i sóc de l'equip municipal d'atletisme.»
La Blanca es va quedar sense paraules. No sabia si era ell però ara ja havia entrat al vestuari, no?
Van fer l'amor apassionadament sobre un banc del vestuari. La Blanca estava extasiada amb aquella nova experiència. Però alguna cosa no la convencia... Ben mirat, ella buscava un corredor de fons i en Kanu era un velocista.

12 nous horitzons

2009-05-21T20:58:00.000+02:00

Al principi, la Blanca estava enfadada amb la Frida per haver-li birlat en James. Però després va pensar que gràcies a ella havia gaudit del millor clau de la seva vida. Ara no podia deixar de pensar: "qui coi era aquell desconegut?" Mentre hi pensava, va acceptar quedar amb les seves amigues per fer el sopar de dones de rigor.

**
El noi de les ulleres de pasta estava desconcertat pel que li havia passat la nit anterior. "Era fantàstica. Ha sigut com fer-ho amb la Julie i la Diana d'V a la vegada. Tenia els ulls de la princesa Leia i la cintura de la consellera Troi." No es podia treure del cap aquella desconeguda. Per això va pensar que quedant amb els seus amics de l'insti per jugar a poker es distrauria.

**
"Poques novetats", va pensar la Blanca. La Puri, amb històries de nens. La Júlia es queixava d'aquella mena de monstre obsessionat amb el sexe que l'assetjava continuament. "En Rafa això, en Rafa allò...", totes tenien clar que, per molt finolis que es fes la Júlia, s'acabaria embolicant amb ell. Sempre havia estat així. L'amiga de la Júlia que s'acabava de separar continuava pendent del seu veí, que no es decidia a fer el primer pas. Si més no, van riure amb les històries que els explicava. La manera com ella s'escarrassava a crear l'ambient propici i la manera com ell ho espatllava tot ficant-hi la seva ex pel mig.
La Frida i la Blanca van fer les paus. Totes dues semblaven contentes.

**
El noi de les ulleres de pasta, per primer cop, s'avorria amb el poker. I això que estava guanyant totes les mans! Per això va proposar als seus amics de veure tot l'Star Trek Voyager d'una tirada. Van acceptar entusiasmats.

**
"I ara què?", va preguntar la Puri a la Blanca, "com va la teva recerca?" La Blanca no sabia què contestar. Finalment va dir: "Em penso que l'he trobat però encara no sé quina cara fa. Però el buscaré. Li conec l'olor, li conec el tacte de la pell, li conec..." La Blanca es va avergonyir una mica del que estava a punt de dir.

**
El noi de les ulleres de pasta i els seus amics van acabar de veure totes les temporades de l'Star Trek Voyager i, com que no tenien son, van debatre acaloradament les seves preferències per la consellera Troi de la Nova Generació o la 7 de 9 del Voyager. Era un dilema massa fort.

**
La Blanca i les seves amigues, a instàncies de la Puri, van veure Memòries d'África. Tot seguit, mentre la Frida dormia, de ja feia estona, van discutir sobre si els agradava més en Robert Redford o en Paul Newman.

11 qui no corre vola

2009-05-09T13:42:00.000+02:00

Al dia següent, a la Blanca per poc no li agafa un atac de cort. En James la va trucar per fer un cafè al club de polo. L'endemà l'acompanyava a una competició de vela i li proposava d'anar a una disco de qualité aquella nit mateix.
La Blanca es va haver de maquillar cinc cops de nerviosa que estava.
"Avui serà el gran dia", va dir-se. Ja s'havia adonat que aquell era el príncep blau que tant de temps havia esperat.

A la festa, tot era deliciós i hi havia gent molt cool. En James la va conduir fins a un reservat per tenir més intimitat.
Llavors va sentir una veu coneguda: "Hola Blanca. Hola txato!!! Ens coneixem?" Era la Frida.
La Frida li va explicar que feia d'acompanyant en una convenció amb uns japonesos. Se n'havia escapat perquè un dels intèrprets, un tio amb ulleres de pasta la mar de raret, no parava d'explicar-li històries de sèries de televisió dels 80. La Blanca va somriure però no va dir res.
Mentre la Blanca somreia i no deia res, la Frida es va acostar a en James i van iniciar una conversa animada, tan animada que en qüestió de minuts, la Frida ja no portava roba i la camisa d'en James ja no tenia botons...

La Blanca va sortir del reservat tota ofuscada. Per despit, va decidir que s'ho faria amb el primer que passés. Va arreplegar un noi que passava per allà i el va fer entrar a un altre reservat. Era fosc però anava calenta i tenia ganes de fer-se passar la mala llet.
Hores més tard, al terra del passadís que duia al reservat, un cambrer va trobar intrigat unes ulleres de pasta abandonades al terra.

10 autocontrol

2009-05-01T18:23:00.000+02:00

La Blanca va quedar amb les seves amigues per passar el dia a la Bassa de Sant Oleguer. Mentre la Júlia jugava amb els nens de la Puri, les altres parlaven de les seves peripècies de la setmana.
"Blanca, estic preocupada per l'Ignasi", deia la Puri, "des que el vas deixar que diu que se'n vol anar amb uns missioners a Guatemala". La Blanca callava.
La Frida s'esforçava a canviar de tema: "Creieu que el paquet del socorrista és de debò?"
Després van sentir la història de l'amiga de la Júlia.
"Fa uns dies vaig sortir amb el meu veí. Vem anar a sopar però es va fer enrere a l'últim moment amb una excusa molt dolenta. A més, l'endemà es va presentar a casa i es va passar tot el matí al lavabo. I a sobre em va demanar si li podia comprar el diari."
"Crec que ho tens malament", va dir rient la Frida.

La Blanca estava trista. Allò que ella volia no acabava de passar mai i tot se li feia cada dia més monòton. "Tot és sempre igual. Conec un home, ens emboliquem i ens engeguem. Sempre el mateix patró. Això no pot ser". "A més, ja fa dies que no em trobo el personatge aquell freakie de les ulleres de pasta", va dir-se sense aixecar la veu, no fos cas que la sentissin, "si més no, s'ha de reconèixer que és l'únic capaç de trencar motllos", va afegir divertida.
"Jo ja t'ho vaig dir", va dir la Puri, "has de tenir més paciència, au-to-con-trol".

Quan es van acomiadar, la Blanca va tornar a peu fins a casa. De sobte, davant de la porta del gimnàs Dir, va estar a punt de xocar amb un home que en sortia.
"Perdona", va dir ell, "em dic James, James Love. Et puc convidar a sopar?"

En James era un executiu de pares americà i mare catalana. Era educat, atent, culte... i estava com un tren. La va portar a sopar marisc a un deliciós restaurant del port. Després van fer una copa en un exquisit bar situat a l'àtic d'un gratacels i van caminar pels jardins d'un luxós hotel. El cor li bategava frenèticament. Era ell!!!!
"Paciència, Blanca, au-to-con-trol" es deia, clavant-se les ungles a la cuixa.
Davant la porta de l'hotel, ell la va convidar a entrar-hi. Ella es desfeia tota per dins. Però la Blanca li va dir que tenia molta feina per fer a casa i se'n va anar esperitada a sargir uns mitjons i a arreglar la pota de la taula del menjador.
"Sóc burra, sóc burra!" es retreia dins del taxi, desvetallada com mai no havia estat...

09 fent camí

2009-04-15T20:10:00.000+02:00

Finalment, la Blanca s'havia deixat convèncer per la seva amiga Puri per anar a una cita a cegues amb un amic seu de la parròquia.
"És encantador i molt atractiu, ja ho veuràs", va assegurar-li la Puri.
La Blanca es va endur una gran sorpresa. "Atractiu ho és", va haver d'admetre. L'Ignasi era un noi molt eixerit i amb una veu molt musical. Portava sabates de pell girada i pantalons de pana, una ermilla amb mirallets sobre la camisa de quadres i un mocador de color lila que li penjava del coll a mode de bufanda. La Blanca va pensar que només li faltaven les ulleres de pasta.
"Hola Blanca, la Puri m'ha parlat de tu. Et volia convidar a passar uns dies a la muntanya."

Van marxar uns dies amb la colla de l'Ignasi, amb les xiruques, la tenda i la guitarra, trescant per valls i muntanyes i cantant cançons a la vora del foc.
L'Ignasi, realment, era atent i encantador. Per uns moments, a la Blanca, li venia de gust vestir-se tota de color lila i posar-se flors al cap ("Mentre no em vegin la Júlia i la Frida..."). El que li molestava una mica era aquella falera de compartir-ho tot, tanta que no hi havia manera d'estar a soles amb l'Ignasi.
Finalment, en ple foc de camp, mig embafada i emboirada per les cançons cumbes i la ratafia que no parava d'entomar, es va aixecar, li va prendre la guitarra de les mans i, encaminant-se cap a la tenda, li va dir alguna cosa així com "mira nen, no abarateixis el somni, fe no és esperar... vull que em clavis les teves arrels... que siguis com l'arbre valent, a cops de pluja, a cops de vent... vull que prenguis tot el fruit que et pugui donar... vull un cop, cop, cop de destral des del matí fins al final... i tot això que cantaves. Va, anem".

La Puri tenia raó. L'Ignasi era encantador. Era com una cançó ben dolça, amb acompanyament de guitarra i amb diverses veus de fons, però potser li agradava repetir massa vegades la mateixa tornada...

Tot cultivant el cos

2009-03-30T12:51:00.000+02:00

La Blanca va pensar que una mica de moviment l'ajudaria a relaxar-se. Finalment es va decidir a trucar a la seva amiga Júlia per anar al gimnàs.

Abans d'entrar als vestuaris, la Blanca es va trobar amb el seu amic de les ulleres de pasta, el rellotge de la Pocahontas i les pantufles, que sortia d'una de les sales. Es va fixar que portava una túnica de color taronja i un penjoll amb una imatge de Buda.
"Ei, no sabia que anàvem al mateix gimnàs", va saludar-lo ella.
"Ja ho veus. Jo vinc cada dijous a fer classe de tai-txi tailandès. Aquest mes fan un taller de dansa-meditació molt interessant. Per què no t'hi apuntes algun dia?"
La Blanca li va dir que, de tot cor, algu dia hi aniria.

"Qui era aquell penjat?" va preguntar-li la Júlia.
"Ningú, un noi que em demanava l'hora", va contestar la Blanca.

Van entrar a la classe d'aeròbic i, de seguida, es van arreglar els cabells davant del mirall. Quan va entrar el monitor, no sabien si els saltarien els ulls de les òrbites o si es quedarien quietes bavejant.
"Hola nenes, em dic Héctor i us ensenyaré quatre coses que us faran vibrar tot el cos."
Va ser una classe vibrant. Quan es va acabar, la Júlia va córrer cap al vestuari (no li agradava sentir olors estranyes a la dutxa) i la Blanca es va acostar a l'Héctor tímidament.
"Són de debò aquests músculs?" va dir-se mentre observava aquell cos cultivat a base d'hores de gimnàs.
Mentre pensava tot això, l'Hèctor la va convidar a casa seva per ensenyar-li un DVD de fitness del Hulk Hogan i la Jane Fondona.
"Estic temptada de clavar-li una agulla al pit per veure si es desinfla", pensava encara la Blanca. Però estava massa ocupada descordant-se la brusa davant d'aquell atleta, que l'esperava només amb els boxers fluorescents posats.
L'Hèctor li va fer una classe particular i intensiva de gimnàstica. Quan l'Hèctor ja dormia com una criatura, ella es va alliberar d'aquells braços colossals i va pensar que ho havia de comprovar: va punxar-li el pit amb una agulla.
"Són de debò", va esglaiar-se ella veient la sang que brollava abundantment de la ferida i tacava tot el llit. Espantada, va intentar parar l'hemorràgia amb el llençol i va fugir a corre-cuita de l'escena del crim.

Flirteig musical

2009-02-26T19:32:00.000+01:00

La Blanca començava a perdre l'esperança. "Potser sóc massa exigent", es deia, "potser he d'aprendre que a la vida no hi ha homes perfectes". Amb aquests pensaments va entrar a una botiga de música. Tenia ganes de comprar-se un maxisingle de Mini Vanilli i li havien dit que en aquellabotiga hi havia de tot.

Només entrar, va distingir el xandall del naranjito del seu acompanyant ja habitual, el de les ulleres de pasta, el rellotge de la Pocahontas, les pantufles, un mitjó de cada color...
"Hola", va dir la Blanca, "feia dies que no ens vèiem".
"És cert", va dir ell, "vols que t'ajudi a trobar alguna cosa?"
Ella li va dir que sí i tots dos junts van trobar la cançó de Milli Vanilli que buscava.
"Si vols t'ajudo jo a tu", es va oferir ella, educada, tement-se el pitjor.
"Doncs jo buscava el vinil d'un disc en directe de rock català. És d'un concert que van fer la Madame, N'Gai N'Gai i BB Sin Sed al pavelló antic de Blanes. M'han dit que és una passada perquè només tocaven versions de Bob Marley i Van Morrison i van convidar el Ninyin de Sopa de Cabra a tocar una cançó inèdita."
Lògicament, la Blanca no va poder ajudar-lo.

Quan ja sortia de la botiga, es va trobar un noi assegut a una taula que firmava discos i feia dedicatòries.
"Hola, nena, em dic Gerard i sóc un ídol del rock català". La Blanca es va quedar petrificada d'emoció. Li va proposar d'anar a fer una cervesa i ell la va seguir amb la guitarra incorporada.
Al bar, ella li va explicar els seus propòsits. Ell li va respondre: "Sota una estrella i haurà algú sempre..."
Com que li donava conversa, després de la desena cervesa, ella el va convidar a sopar a casa. Ell cantava: "Busco una llum busco un color, camino sense direcció..."
Ella el va ajudar a travessar el carrer. Potser anava una mica trompa.
Després de sopar la Blanca va pensar que podien intimar una mica al sofà tot cantant-li "si et quedes aaah si et quedes amb mi".
Quan, clarament, va començar a insinuar-se-li, en Gerard va exclamar-se "uououououo, no tinguis pressa".
Tot seguit va recordar que no estaven prenent precaucions i va pensar en veu alta: "podré tornar enrere...".
La Blanca es va adormir extenuada. L'endemà ja s'esperava alguna cosa així com "camins que hem de fer sols" o alguna altra cursileria semblant.

06 l'home dels teus somnis

2009-01-16T19:23:00.000+01:00

La Blanca va pensar que les seves amigues tenien raó. S'havia de prendre les coses amb més calma. Al capdavall, ningú no és perfecte (els homes encara menys) i els superhomes no existeixen.

Resignada, se'n va anar a treballar l'oficina. L'esperava una llaaarga jornada davant de l'ordinador, entre arxivadors i comercials i caps de departament malhumorats. Només arribar, a l'ascensor, es va trobar una cara amb unes ulleres de pasta ja conegudes. Aquella vegada, però, no portava la camisa tacada (les pantufles i el mitjó de cada color sí) sinó un mono de color beige amb cremalleres de color rosa xiclet i un símbol dels Caçafantasmes al pit.
"Hola", va saludar-la, "m'han cridat per fumigar l'edifici. Es veu que hi ha una plaga de borinots salpebrats de l'Orinoco."
"Tu et dediques a això?"
"No, de professió sóc informàtic, agrònom, taxidermista, enginyer de telecomunicacions i dissenyador gràfic, però m'agrada matar bestioles en el meu temps lliure", va explicar-se.
Ella no se'n sabia avenir. Quan l'ascensor es va obrir la Blanca es va esquitllar cap a la màquina del cafè.

Quan va arribar a la taula, li van presentar un nou company. Era un noi molt tímid, amb la cara rodona i ulleres de mosca però tenia un no sé què als ulls...
"Blanca, aquest és en Ferran, sisplau ensenya-li l'oficina".
La Blanca s'hi va avenir. Al capdavall, la feina podia esperar i el noi era guapot. De moment, però, calma molta calma, es va dir. Quan li ensenyava el terrat, la Blanca va posar el peu malament i se li va trencar la sabata. En Ferran, que era un pocatraça, la va voler ajudar però la va aixecar enlaire i la Blanca es va precipitar al buit, i eren més de 200 metres de caiguda!!!

Però aquestes coses passen. En qüestió de segons va aparèixer un noi tot vestit de taronja, una capa taronja, unes botes taronges, pantalonets taronges..., que la va rescatar a l'instant. Es va fixar que aquell home feia la mateixa cara que en Ferran però sense ulleres. Van estar volant tot el dia, entre els núvols, a dalt de la Torre de l'Aigua, la torre Millenium, el campanar de la Puríssima... La Blanca estava encantada.
Quan ja es feia tard, volaven tranquil·lament sobre el barri de la Creu Alta i de cop i volta la Blanca es va deixar anar sense voler i va caure, va caure, va caure...

La Blanca es va despertar sobresaltada. S'havia adormit a la feina amb el cafè entre les mans.

05.5 jornada de control

2008-12-02T17:20:00.000+01:00

La Blanca va convocar les seves amigues a un altre sopar de dones. Necessitava compartir i avaluar les seves experiències. Totes van acudir encantades. De fet, cadascuna amb les seves històries.

La Puri els va parlar de criatures i de bolquers.
L'amiga de la Júlia els va explicar que havia conegut millor el seu veí, que li semblava que li agradava però que ell no es decidia a fer el primer pas.
La Júlia així ho corroborava. Aquell veí era un noi curiós, però tenia un amic encara més curiós, que es deia Rafa i no parava de tirar-li els trastos.
La Frida els va relatar amb pèls i senyals la seva afició pel rugbi i en especial pels membres de l'equip del seu barri. "Són uns homenots infatigables i els encanta el joc d'equip, ja m'enteneu."
La Blanca els va explicar la seva recerca del príncep blau. Les altres van aplaudir els seus èxits però també van lamentar els desencisos. Era el moment de l'autocrítica.

"Ja et vaig dir que el príncep blau és el primer home que et roba el cor. Et recordo que no podràs conèixer mai tots els homes del món", va comentar-li la Puri. "És clar que mira de no quedar-te amb el raro del poble."
"Jo penso que el que li has de demanar a un noi és compromís", va opinar l'amiga de la Júlia, "el meu veí, per exemple, de moment només es compromet amb la seva mare."
"Mira, nena, tu has de triar i remenar però amb tranquil·litat i sense por d'esquitxar-te", va proclamar, qui si no, la Frida, "ells et vindran a buscar. Tu passa-t'ho pipa, que són quatre dies."
"Aquesta peli del DiCaprio em sembla que no l'he vist", va comentar la Júlia, despistada com sempre.
La Blanca va treure la seva llibreta de l'Agatha Ruiz de la Prada i hi va apuntar les paraules clau: escoltar el cor, compromís i tranquil·litat (allò d'esquitxar-se no li va acabar de fer gràcia).
"Em sembla que ja estic més preparada per afrontar aquest repte", va dir la Blanca, "que tremolin els homes", va cridar aixecant la copa de blanc pescador. Les altres també van brindar exaltades.

Van seure al sofà i van mirar Oficial y caballero tot plorant com unes magdalenes.

05 amor alternatiu

2008-11-14T18:16:00.000+01:00

La Blanca estava molt il·lusionada amb el seu príncep mosso d'esquadra. Un dia va decidir esperar en Daniel a la porta de la feina, tota arriada i amb tots els bonics. Va pensar que mentre s'esperava compraria un paquet de xiclets a la tenda de txutxes de davant de la comissaria.

A la tenda de txutxes es va trobar, qui si no, el noi de les ulleres de pasta, la camisa tacada, el tall sobre el llavi, les pantufles, un mitjó de cada color i el rellotge de la Pocahontas. És clar, va pensar, té el quatre llaunes groc canari aparcat a fora. Abans de saludar-lo es va fixar que duia la jaqueta del xandall del Naranjito lligada a la cintura.
"Hola, ens tornem a trobar" va dir ella, educada.
"Sí, quina coincidència. He vingut a comprar-me un Burmar Flash de maduixa. M'encanta la textura del plàstic tot arrugat mentre el gel es desfà entre les dents. Cada dia me'n compro un parell des de l'any 1981."
Ella va fer com que sí i es va girar fent veure que dubtava entre les esponges i la regalèssia.

En sortir de la botiga, es va trobar un noi amb una motxilla sospitosa.
"Hola, em dic Emili, em pots ajudar?" Ella li va dir que sí i el noi va treure un llençol de la motxilla. El va ajudar a estirar-lo. Hi havia pintat alguna cosa així com: "la policia tortura i assassina". Al cap d'uns minuts van haver de marxar precipitadament de davant de la comissaria.

L'Emili la va convidar a seva casa, la «Vilacol·lega» on vivia amb vint persones més. Aquella nit hi havia un concert no programat del Manu Chao. Van veure calimotxo i van fumar molta maria. L'Emili, es va fixar la Blanca, era un noi molt atent i agradable, prim i molt pelut. Cada vegada sentia una curiositat més gran per saber si era tan pelut per tot el cos...
Van fer l'amor a la sala comunitària de la casa ocupada, envoltats de gent col·locada, que mirava o que feia el mateix que ells. La Blanca estava extasiada.

L'endemà van arribar els mossos, entre ells en Daniel, per desallotjar-los.

04 llei i ordre

2008-10-30T19:13:00.000+01:00

La Blanca estava morta de fred. En Carles l'havia abandonada al mig de la muntanya i ella, que no sabia seguir les marques del GR, va estar donant volts sota la pluja fins que va trobar la carretera. Si més no faria autostop.

De seguida va parar un cotxe. Era un quatre llaunes de color groc canari amb unes flames dibuixades a banda i banda. La Blanca es va adonar, amb gran sorpresa, que el conductor era el noi amb les ulleres de pasta, la camisa tacada, el tall sobre el llavi, les pantufles i un mitjó de cada color. Es va fixar que portava un rellotge de color rosa amb un dibuix de la Pocahontas al fons.
"Hola, vols que et porti? Jo vaig a la collada de Toses. M'han dit que el dia 13 de cada mes s'hi poden fer avistaments d'ovnis".
Ella va dubtar una estona. Quan li anava a dir que sí, va arribar un cotxe de policia i va decidir que els demanaria ajuda.

Al cotxe de policia hi havia un mosso alt i cepat que plegava del servei.
"Hola, em dic Daniel, què puc fer per tu?"
A la Blanca li va semblar que es desmaiava. En Daniel la va pujar en braços al cotxe, la va portar a casa seva, li va eixugar la roba, li va fer un cafè carregat i un sopar deliciós. En Daniel, pensava la Blanca, era metòdic, atent, ordenat, impecable i... estava com un tren!!!!
"A vegades", es retreia la Blanca, "sóc tan tímida per segons què...".
Quan en Daniel li va preguntar si calia que fes res més, ella li va suggerir directament de jugar amb la porra i les manilles. Van fer l'amor amb l'uniforme posat. A la Blanca li semblava que al seu voltant no paraven de sonar sirenes.

03 herois de capa i piolet

2008-10-22T14:06:00.000+02:00

La Blanca anava una mica atabalada amb en Bruno. Allò d'anar sempre de paquet a la moto i les constants baralles del noi amb els porters de discoteca o qualsevol altre representant de l'autoritat ja no li feia tanta gràcia com abans (dos o tres dies abans).
Va decidir que havia de canviar d'aires. Per això va trucar a la seva amiga Júlia i es van apuntar juntes a unes classes d'aeròbic. Li feia il·lusió perquè era una excusa com una altra per comprar-se unes malles noves i unes peses per practicar a casa.

Va entrar a la tenda especialitzada de material esportiu i de seguida, a la secció de futbol, es va trobar el noi amb ulleres de pasta, la camisa tacada i un tall de gillette a sobre el llavi. Sense saber per què ni com, el va saludar. Ell també la va reconèixer. Portava unes pantufles de quadres i un mitjó de cada color.
"He vingut a comprar-me una samarreta de la selecció argentina del 1978. Ja tinc gairebé tota l'alineació. Només em falten l'Ardiles i el Tarantini."
Ella li va desitjar sort i va tirar cap a dins de la botiga.

En passar per davant de la secció de muntanya, al costat d'un altre noi despistat que s'emprovava uns grampons amb el peu girat, es va quedar mirant un noi que s'estava comprant un piolet ultrareforçat.
"Hola", va dir ell, "em dic Carles i sóc del Ripollès".
Ella el va repassar de dalt a baix. Tenia una cabellera llarga i sedosa. Tenia un pit ample i vigorós. Portava unes malles de color fucsia que li marcaven el cul. En veure-li el paquet li van caure els ulls a terra.
En Carles la va convidar a fer una ruta inoblidable per les muntanyes i li va ensenyar un refugi que només ell coneixia (i en tenia la clau). Van fer l'amor al refugi del Coll del Pic Adeiro, a la vora del foc, i a ella li va semblar que tocaven el cel.
L'endemà ell va desaparèixer sense ni tan sols demanar-li el telèfon.

02 chiquilla

2008-10-15T20:15:00.000+02:00

La Blanca ja estava una mica cansada del seu poeta particular. L'Adam era molt dolç però ja estava farta que la comparés contínuament amb les flors del camp i amb les forces de la natura. "No em pot dir que sóc guapa o que estic molt bona i punt?"

Per tranquil·litzar-se una mica, se'n va anar de compres al centre comercial. Va entrar a una tenda de DVD i va comprar una peli de la Meg Ryan que encara no havia vist. Mentre feia cua, es va trobar un noi que duia ulleres de pasta i tenia la camisa tacada. També es va fixar que s'havia tallat afaitant-se i s'havia posat una tirita amb dibuixos infantils sobre el llavi.
"Feia temps que estava buscant el joc del SuperMarioBross en la versió tailandesa."
"Molt interessant", va dir ella.
"És al·lucinant perquè a la sisena pantalla si apretes la tecla de punch tres vegades i gires el joystick un quart de volta a la dreta, et donen vides infinites."

La Blanca es va girar cap a una altra banda i va veure que acabava d'entrar un noi amb grenyes la mar de molones que portava una samarreta de tirants i un drac tatuat al braç. Encara no ho sabia però segur que aquell tros d'home sabia tractar les dones.

"Hola, txata, em dic Bruno", va presentar-se. La Blanca no va dir res però se li va arrambar discretament per tocar-li els pectorals. Eren de debò.
En Bruno la va convidar a un batut de maduixa. Després la va passejar en la seva mobilette pel parking del centre comercial, van anar a una discoteca rumbera i la va convidar a sopar un big mac amb nuggets de pollastre, amb molt de ketchup. Mentrestant van arribar els col·legues i es van marcar una rumba tot fent palmes.

Van fer l'amor al lavabo del McDonalds. Mentre ella recollia del terra les calces estripades, en Bruno va sortir per portar-li unes flors del parterre del centre comercial. La Blanca, il·lusionada, va pensar que quan ho expliqués a la seva amiga Frida es moriria d'enveja.

01 poesia ets tu

2008-10-02T17:44:00.000+02:00

La Blanca acabava d'iniciar la recerca del seu príncep blau. Pel que recordava dels seus temps d'estudiant, el lloc on més trobades amb nois havia tingut era la biblioteca.

Va endinsar-se entre els prestatges plens de llibres. De seguida la va abordar un noi amb les ulleres de pasta i una taca de ketxup a la camisa.
"Perdona, estic buscant la biografia d'Isaac Asimov comentada per l'Ursula K. Le Guin."
"No la conec" va dir ella, bastant astorada.
"M'han dit que és molt interessant. Fa una mena de paral·lelisme freudià entre la infància de l'Asimov i l'argument de Jo robot. Ha de ser una passada".

La Blanca es va allunyar discretament d'aquell personatge i en girar-se va topar sorollosament amb un altre noi. El va ajudar a recollir els llibres que li havia fet caure. Es va fixar que era un noi alt i ben plantat. Portava una armilla de pana i una camisa de quadres d'allò més interessant. Els intel·lectuals la posaven a cent. "Gràcies, em dic Adam", va dir-li, "volia emportar-me uns quants llibres de Rilke i Pessoa per fer-ne una lectura atenta". Ella va contestar-li amb una sonora caiguda d'ulls.
L'Adam la va convidar a escoltar una lectura poètica a la gespa del costat de la biblio. Després van anar plegats a una tertúlia literària a l'Ateneu d'Escriptors de Gràcia i quan ja es feia tard ell la va sorprendre convidant-la a una obra de teatre que feien als Jardinets de la Caixa.

Quan l'obra ja s'havia acabat es van quedar estirats a l'amfiteatre contemplant el cel estrellat.
"Que s'alci el teló", va dir ell, evocatiu mentre li mossegava tendrament els llavis. Ella va entendre que volia que s'aixequés les fandilles.
Van fer l'amor en tres actes.
A ella el tercer li va semblar una mica ensopit.

00 Sopar de dones

2008-09-26T17:43:00.000+02:00

Finalment es van reunir. Feia temps que no quedaven juntes. Totes continuaven igual.
La Puri, amb els nens, la seva família i el totxo del seu home.
La Frida, amb les seves aventures esbojarrades.
La Júlia, amb les seves visites al gimàs i a l'esteticista.
L'amiga de la Júlia deia que s'acabava de separar i que de moment volia viure tranquil·la, tot i que, bé, feia poc havia conegut un noi, el seu veí, que era bastant guapo però una mica tímid.
I la Blanca? La Blanca estava molt enigmàtica.

Després de sopar, del pastís hipercalòric i dels licors, ja no sabien el que es deien. La música i la calor acompanyaven les seves rialles. De cop i volta va sonar una cançó al CD de la Blanca que totes van reconèixer. Els portava tants records... La veu d'en Gerard Quintana els recordava que "...maaaai trobaràs... el... teu... príncep blau..."

"El príncep blau no existeix", va riure la Frida, "només és una excusa per trencar el gel".
"El príncep blau és el primer amor", va sospirar la Puri, que havia estat amb el mateix home des dels 16 anys.
"El príncep blau... no és una peli del Richard Gere?", va preguntar la Júlia, que com sempre baixava de l'hort.
L'amiga de la Júlia callava.
"El príncep blau existeix", va fer la Blanca, "només cal tenir la constància de trobar-lo".
La Frida se'n reia, no es creia que precisament la Blanca pensés aquestes coses.
"Si us sembla", va fer la Blanca, bastant borratxa, "fem una juguesca. Aquest any en faig 30. Abans del meu aniversari hauré trobat l'home de la meva vida. Què us sembla?"
"Doncs nena", va dir la Frida amb el calendari a la mà, "et queden 27 setmanes de vida... bé, 27 setmanes i mitja. Ja cal que les aprofitis".

Van seure al sofà i van tornar a veure Dirty dancing per enèsima vegada.

PROMO3

2008-09-23T21:37:00.000+02:00

Una ocasió com aquella mereixia un postre a l'alçada. Faria aquell pastís de xocolata amb la recepta de l'àvia. La Júlia remugaria amb tanta caloria, però ja la faria callar prometent-li que l'acompanyaria durant un mes al gimnàs.

Va anar al centre comercial amb la seva amiga Frida, que es volia emprovar llenceria atrevida en una botiga.

Al súper, un noi amb unes ulleres negres de pasta se li va avançar i va agafar les 10 últimes tauletes de xocolata que quedaven. La Blanca, que a vegades reaccionava amb una certa espontaneïtat, li va dir:
"Massa xocolata per un de sol. Compartir és viure."
El noi va arronsar les espatlles tot somrient.
"I tant, agafa les que vulguis."

En sortir del centre comercial, carregades amb les bosses, es van fixar en un paleta que treballava en una obra. Tenia un aire macarra d'allò més encantador.
"Jo, quan veig aquests mascles empenyent el carretó és que se'm mullen les calces", va confessar-li la Frida a viva veu.

La Blanca, una mica cohibida, va pensar que no es podia encantar: tenia un pastís per fer.

PROMO2

2008-09-20T22:43:00.000+02:00

La Júlia s'estava acabant de maquillar quan va rebre la trucada de la Blanca.
"Tia, fa molt temps que no ens veiem, què et sembla si fem un sopar com els d'abans?"

A la Júlia li va fer molta gràcia aquella idea. Hi serien totes, la Puri i la Frida, també. La Júlia li va dir que portaria una amiga que s'acabava de separar.
"No passa res. Digues-li que vingui, que riurem", va insistir la Blanca.

La Blanca va penjar el telèfon il·lusionada. Tenia ganes de veure la Júlia i les altres. S'havien conegut a les Carmeles i havien viscut tantes coses juntes... La Blanca havia decidit donar un tomb definitiu a la seva vida. Havien de parlar de moltes coses.

La Júlia també havia decidit fer un canvi radical. No li acabaven d'agradar les pestanyes tal com se les havia fet i va pensar que potser li faltava una mica de color. I faltaven cinc minuts perquè li tanquessin el súper!!!

PROMO

2008-09-19T12:45:00.000+02:00

Pensava la Blanca a la cua del supermercat:

"Per què tots els prínceps han de ser prínceps blaus?
Que no tenen roba d'altres colors?

Per què no pot ser un príncep vermell? Groc llimona, verd oliva, taronja...

Que potser ens han estat enganyant durant tot aquest temps i resulta que l'amor no és cec sinó que és daltònic?
Cupido és un angelet que porta ulleres de cul de got?

Em sembla que trucaré a les meves amigues i en parlarem tot sopant."

Comiats i promeses

2008-07-30T10:24:00.000+02:00

dqfp
hqfr

Ell havia quedat per fer uns futbolins amb el Rafa, que li volia explicar el rotllo de la nit anterior. Cal dir que aquests relats el posaven una mica nerviós, tot i que no estava nerviós només per això.
Ella havia quedat amb la Júlia, que se li havia ofert per acompanyar-la a l'estació de tren. Per a ella començaven les vacances. Feia temps que volia anar a Praga, on vivia una amiga seva de l'insti, però se sentia estranya, com si no volgués marxar. S'havia posat el vestit rosa perquè deia que li portava sort.

Mentre el Rafa començava a explicar-li tota mena d'indiscrecions que no volia sentir, ell pensava en l'última enganxada que havia tingut amb la veïna i, no entenia per què, lamentava no poder-s'hi tornar a enganxar en tot un mes.
Al cotxe de la Júlia, ella es va quedar molt sorpresa amb les revelacions de la seva amiga. "Ahir vaig estar amb un tio. Té un humor groller i tracta les dones com si fossin ninots dels teleñecos. És desagradable i no té miraments amb ningú. Però m'agrada estar amb ell". "Júlia", va dir ella, "no fotis que t'has embolicat amb en Rafa".

Anaven per la quarta birra i ell ja feia estona que havia desconnectat. Quan va sentir que el Rafa començava a explicar-li no sé què de la boca de la noia, ell es va aixecar esperitat i li va demanar les claus del descapotable.
En el fons, ella se sentia trista, com si amb aquell viatge estigués abandonant una il·lusió que durant molt temps li havia omplert els dies.

Ell anava a tota llet per l'autopista com si volgués atrapar quelcom que potser ja se li havia escapat.
Ella jugava neguitosa amb el ninotet de Winnie the Pooh que la Júlia tenia enganxat al vidre del cotxe. Potser en pocs minuts, un cop fets els primers quilòmetres de tren, li passarien totes les angúnies.

Ell va arribar a l'estació i va buscar els trens que sortien cap a Praga. No n'hi havia cap. Després va caure que no sortien de Catalunya sinó de Sants. Va córrer cap al cotxe però va veure que li havien immovilitzat el cotxe per tenir-lo mal aparcat.
Ella i la Júlia acabaven d'entrar al parking de l'estació. S'acostava el moment de dir-se adéu i les dues amigues es miraven amb tendresa.

Ell es va colar al metro i va suportar amb desesperació la lentitud amb què passava cada parada abans d'arribar a la seva.
La Júlia va insistir a portar-li la maleta, que la veia massa cansada.

Ell va entrar a l'estació de Sants i va ensopegar amb un excursionista alemany que en feia tres com ell. Va intentar donar-li explicacions però no se'n va sortir i va haver de sortir d'allà cuitacorrents.
Ella va estar-se força estona abraçada a la Júlia. Es trobarien a faltar. Ella li volia explicar alguna cosa que de feia temps la rosegava per dins però... s'acostava l'hora i el tren escalfava motors. Finalment, la Júlia va desaparèixer entre la multitud i ella va pujar al tren resignada.

Ell va arribar corrents i va veure una dona amb un vestit rosa que pujava al tren. No s'ho va pensar dues vegades. La va estirar de la mà i la va fer baixar de qualsevol manera. "Hola, abans no marxis, et volia dir que... bé, ja saps que tu i jo som veïns de fa temps... i ens hem vist unes quantes vegades... i a vegades ens hem vist menys... i, vaja, que personalment, m'agrada més que ens veiem que no pas que no ens veiem... vull dir que, de fet, la vista és un sentit... i està bé veure's de tant en tant i tal, oi? I jo em sento bé quan em mires i a mi m'agrada mirar-te... vull dir, no és que em dediqui a espiar-te, tot i que potser algun cop... no, vull dir que m'agrada veure't i mirar-te als ulls, com mous el cap quan no saps què dir o això que fas amb els cabells quan fas veure que no t'enfades i, vaja, que m'agrada molt això que fas quan m'agrada mirar-te i jo... t'estimo i vull ser a prop teu i donar-te plaer i ser al teu costat en aquells moments... bé... això".
Ella es va quedar mirant una escena al vagó contigu. Era un noi que es declarava a una noia amb un vestit rosat com el seu. Pobra noia, estava ben vermella, com si se li acabés de declarar un desconegut.

Ell es volia fondre. havia comès un error una mica desgraciat. I el cas és que tothom el mirava. De sobte, va sentir algú que estossegava darrere seu. Era ella.
Ella va somriure. No va dir res. Només se li va atansar lentament, cada vegada més. Es van fer un petó. Molta estona. I tothom aplaudia. "Si vols", va dir ella, "em pots acompanyar en aquest viatge. Ja sé que et queden uns dies de feina, però potser la setmana que ve o..."
"La setmana que ve... ", va dir ell, "... he d'acompanyar la meva mare al metge de l'orella, però després estic lliure". Ella va somriure i li va fer un altre petó. Els costava desenganxar-se.

El tren se n'anava. Ell es va quedar a l'andana molta estona mirant el
túnel per on entraven i sortien trens. Faltava encara un llarg camí abans d'arribar a Praga.

dones que fan por
homes que fan riure

FINE

Tot allò que no et sabré dir mai

2008-07-25T17:11:00.000+02:00

dqfp
hqfr

Ell n'estava fart d'ella.
Ella no el podia veure.

De bon matí, abans de sortir, de casa ell sempre mirava pel visor per assegurar-se de no trobar-la.
Ella esperava a sentir la porta, a sentir l'ascensor, comptava fins a 300 i sortia.

"Com he pogut considerar lligar-me-la?", es preguntava ell. "...He degut beure massa últimament...és una escalfabraguetes".
"Com he pogut pensar que tenia sentiments? Mai més he d'oblidar que un home només és un apèndix", es lamentava ella.

Però mentre escalfava la pizza del dia anterior al microones ell es trobava pensant en aquell maillot lila. "Trucaré al Rafa i anirem de farra guarra... hi ha moltes ties al món".
I ella mentre preparava la vichisoisse li venien records d'ells dos al sofà mirant "X-men 1". Trucaria la Júlia per anar a ballar.

A en Rafa, però, no li anava bé ja que havia quedat amb una tia, i amb això ja se sap que no s'hi juga. Ja li explicaria tots els detalls més endavant.
La Júlia anava a sopar amb un noi, però no en volia parlar massa perquè tenia por de fer-se massa il·lusions.

Al vespre va anar al cine i no sabia com però es va trobar veient una peli de la Winona Ryder fent esforços per no plorar quan ella es moria.
Ella es va trobar empatxada de crispetes cridant "uauuu" quan el Bruce Willis disparava contra el terrorista iraquià que tenia segrestada la seva familia.

En sortir es van trobar a la porta dels lavabos i educadament van comentar que les pelis que havien anat a veure eren horroroses. Ell la va esperar i li va proposar d'anar a prendre unes copes. Quan ja portaven un parell de gintònics, ella li va dir d'anar a ballar. Ell va recordar que era la festa major del barri i que hi havia una orquesta tocant a la plaça.

Txa-txa, pasodobles i sambes...ell no sabia que sabia ballar tan bé.
Ella pensava que almenys reia i s'ho passava bé.
Quan va arribar l'hora del rock ell estava embalat, ningú el podria parar. La feia anar de dreta a esquerra, amunt i avall.
Ella es començava a sentir marejada...Li va intentar dir, però ell ni cas... el ritme és el ritme... fins que d'una estrebada la va enviar contra la taula dels veïns del vuitè.

dones que fan por
homes que fan riure

Clarividències

2008-07-23T10:01:00.000+02:00

dqfp
hqfr

Potser sí, va pensar ella, que li devia una explicació al seu veí. Marxar d'aquella manera quan estaven a la disco... potser no havia estat gaire net. Però sí necessari.
Quina casualitat, va dir-se, de trobar-se en Borja, el seu ex, després de tant temps (bé, en potser per ella uns pocs mesos eren molt temps). Però el cas és que se'n van anar de la disco per poder parlar tranquil·lament i, sí, ja havien parlat del que havien de parlar. Ara ella ja estava més tranquil·la amb si mateixa. El Borja s'havia acabat i ja podia mirar endavant sense cap por.
I, efectivament, sense cap por (tot i que amb un cert temor per no sabia ben bé què), va trucar a la porta del davant, la del seu veí.

"Hola", va dir ella, que per primer cop es va sentir sorprenentment tímida, "havia pensat que podríem quedar a casa meva per fer un te amb llimona. Què et sembla?" Li va semblar bé. Ell estava radiant, va pensar ella, semblava més alt, més ample d'espatlles, més guapo i tot. També li feia gràcia com s'havia fet amic d'en Borja. Bé, gràcia... potser moderada perquè tampoc era qüestió que ara es fessin íntims. A veure si acabaria gelosa del seu ex...

Mentre a la cuina preparava la safata amb el tè i les pastes, se sentia felina, plena de vida. Només de pensar-hi se li posaven els pèls de punta. Tenia ganes d'arrambar-se al seu veí, de saltar-li al damunt... Però tot al seu temps. Quan va entrar al menjador amb la safata, el seu veí ja havia descobert el comandament a distància del televisor i havia sintonitzat el canal de la lliga alemanya. "Vine, fan el Bochum-Friburg". Ella es va asseure amb una certa cara d'angúnia, però també va pensar que tenia ganes de compartir moments amb ell... de tota mena, se suposava.

Al cap d'uns minuts li va prendre el comandament a distància i va posar la telesèrie que mirava cada tarda. Ell, sense rumiar-s'ho gens, va tornar a canviar el canal, cosa que la va ennutjar bastant. No se n'havien adonat encara, però s'estaven barallant pel comandament a distància. Al final el valuós aparell va caure sobre la tetera i es va trencar. Ell estava furiosíssim:
"Mira què has fet!", va cridar ell mentre apartava les restes del comandament i eixugava el tè que havia vessat amb una revista que hi havia sobre la butaca. "Però què fas?", va xisclar ella com una histèrica, "has agafat l'últim número de Cosmopolitan per fer-lo servir d'espòntex? Ets un sapastre, ho sabies?"
"I tu una llunàtica", li va replicar ell, "ara em dius que em convides i ara em vols escanyar. I tot plegat per una revistota ensopida d'aquestes en què no hi surten ni anuncis de cotxes. Es pot saber de què vas?"
Ella va agafar una tassa i li va tirar pel cap. Estava més que furiosa. Ell la va tornar a insultar, però ja havia entès la indirecta. Es va aixecar i se'n va anar cap al seu pis.
"I, mira", va dir-li mentre se n'anava, "potser encara sóc a temps de trucar a en Borja per fer una partida d'esquaix". Ell va tancar la porta amb totes les seves forces. Tenia un dolor agut i intens que el cremava. S'havia enganxat els dits.

dones que fan por
homes que fan riure

Desenllaços valents

2008-07-18T19:11:00.000+02:00

dqfp
hqfr

Alguna cosa havia canviat. O almenys això li semblava a ella. Semblava que els núvols s'havien dissipat i ara ella estava encantada amb les atencions del seu veí. Ell, en canvi, no entenia què passava. De cop i volta el seu amic Rafa només feia que suggerir-li propostes per acostar-se a la seva veïna. "Tio, quedem un dia amb la teva veïna i la seva amiga. Comenta-li-ho. Segur que li fa gràcia."

I finalment una nit van aconseguir quedar per anar de farra. Després de fer unes quantes cerveses en un parell de bars musicals, el Rafa va proposar d'anar a una disco molt molona. Elles, la veïna i la Júlia, van dir que sí de seguida. Ell estava incòmode. A les discoteques sempre havia fet el ridícul, per no saber ballar o per beure massa. Aquella vegada, li va dir en Rafa, seria diferent.

Amb uns quants cubates de més, en Rafa va començar a inflar-li el cap. "Avui és la teva nit. Avui aquesta dona serà teva i si vols miolarà, bordarà, bramarà per tu perquè tu li donaràs tot el que desitja. Però primer l'has de treure a ballar". En Rafa el va empènyer cap a la pista, on hi havia la Júlia i la seva veïna, però ell va rectificar i se'n va anar cap a la barra per demanar-se un altre vodka amb llima. De la barra estant, va estar-se mirant la veïna, com ballava, com es movia, com hi havia un pijo alt i cepat que se li acostava... També va veure en Rafa, que ballava amb la Júlia, cada vegada més arrambats. Va pensar que havia de fer com en Rafa i va sortir a ballar... Però la veïna ja no hi era.
Es va girar i també es va adonar que en Rafa i la Júlia també havien desaparegut. Al cap d'uns segons es va fixar que no hi eren ni en Rafa, ni la Júlia, ni la seva veïna ni tampoc el pijo alt i cepat!!!!

Ell no entenia res i, com que no entenia res, se'n va tornar cap al pis. Es feia de dia i va entrar al bar de sota per fullejar les pàgines d'esports. Cada any li agradava aprendre's de memòria les alineacions dels equips eliminats de la Intertoto. Al cap d'uns minuts va arribar la seva veïna dins d'un cotxe esportiu que conduïa el noi pijo de la disco. Van entrar al bar per comprar tabac.
"Hola", li va dir ella, "et presento el Borja", en Borja li va allargar la mà, "és el meu ex", li va dir fluixet. En Borja li va donar un copet a l'esquena que per poc no el desmunta.
"Tens un veí molt trempat", va dir en Borja.
"No ho saps prou", va contestar-li ella. Mentrestant ell notava com per sota la taula la veïna li tocava involuntàriament la cuixa.
Ell no va dir res, però de nerviós que estava va tombar la tassa del cafè amb llet i va tacar la camisa d'en Borja, el vestit d'ella i els pantalons que li havia recosit la seva mare.

dqfp
hqfr

El moment de fer net

2008-07-15T13:47:00.000+02:00

dqfp
hqfr

Ella tornava a casa després d'un cap de setmana de desconnexió. Estava decidida a passar del seu veí. En sortir de l'ascensor, però, va veure que el replà estava ple de gent vestida de coloraines que fumava i bevia sense control. Va pensar que havia de passar del seu veí. No es va poder estar, però, de mirar de reüll la porta ajustada per on sentia veus i cridòries.

Després de dormir la mona dins de l'armari empotrat, ell es va espolsar les boles de naftalina que li havia regalat la seva mare i va sortir al passadís. Tot continuava igual. No havia estat un malson. O pitjor, perquè va tenir la visió apocalíptica del Rafa amb els calçotets al cap. Va sortir al balcó per respirar aire net.

Ella es va arronsar d'espatlles i es va dir a si mateixa que passava del seu veí. Amb tota la seguretat del món, va treure les claus de la maleta i quan ja obria la porta del pis hi va haver quelcom que la va aturar.

Ell ja s'havia revifat amb els aires matinals i va mirar a banda i banda del balcó. Es va adonar que els amics de la Míriam havien saltat al jardí de sota, que estava desocupat, per continuar la festa. També va veure que havien saltat al balcó del pis de la seva veïna. De cop i volta es va sentir enfurismat de mala manera i va sortir com un llamp cap al replà.

De cop i volta, ella va veure com el seu veí sortia al replà fet una fúria, l'apartava i entrava al seu pis, que per cert estava fet una porqueria. D'un en un va treure uns nois estirant-los per l'orella mentre cridava com un boig.
"Ja n'estic fins als nassos. Primer em destrosseu la casa i ara la de la meva veïna... En aquesta vida hi ha coses que són intocables. Què us heu pensat?" De cop i volta tothom callava i se l'escoltava sense saber què dir. "S'ha acabat. M'heu sentit? S'ha acabat. S'ha acabat la festa, s'ha acabat la comuna que heu organitzat a casa meva. S'ha acabat la cervesa, la maria i la puta mare que us va parir a tots."

La veïna, que feia uns ulls com taronges, va veure com el seu veí feia fora tothom del seu pis, del replà i de l'edifici. No es podia creure que el seu veí pogués reaccionar d'aquella manera. Quan ja estava més calmat, ella li va dir que no tenia importància, que només calia fregar una mica i ja estaria tot arreglat.
Mentre ell fregava el replà, ella se'l mirava meravellada. Ara veia el seu veí com un home capaç de defensar-la, un home amb les idees clares, un home com cal.
Al cap de poc ell es va adonar que la veïna se'l mirava. Nerviós, va fer un moviment estrany amb el motxo, que es va quedar travat dins de la barana. Fent palanca en la barana intentant treure el motxo, va sortir disparat, va ficar el peu dins de la galleda, que es va tombar i va tornar a escampar la mullena, que corria per les rajoles del replà, les del seu pis i les de la seva veïna. Ell també volia córrer (a amagar-se) però va relliscar i va caure escales avall.

dones que fan por
homes que fan riure

Distractions...

2008-07-13T13:52:00.000+02:00

dqfp
hqfr

Ella va decidir marxar el cap de setmana a la platja. Els esdeveniments dels últims dies l'havien trasbalsada. Va quedar amb la seva amiga Júlia disposades a passar uns dies elles soles. Anant a la platja a prendre el sol, a menjar-se una paella, a passejar pel passeig marítim i sortir a la nit per acabar parlant de la poca gràcia que tenien alguns homes.

Ell, en canvi, es va quedar a casa. La Míriam havia organitzat una festa ètnica amb els seus col·legues i poc a poc anaven desfilant personatges de tots els països i amb totes les pintes possibles. Se sentia vençut, desposseït de tota dignitat i només feia que vagar d'esma per aquella mena de bacanal encoberta amb una birra a la mà.

Ja era fosc. Ella i la Júlia es van asseure en un chillout arran de mar. Ella va explicar a la seva amiga que li agradava un noi però que no havia tingut gaire sort. No sabia si era perquè era un sapastre o perquè en el fons no volia estar amb ella o no s'hi atrevia... La Júlia, que ja s'imaginava de qui li parlava, no sabia gaire què dir-li.

Ell ja anava mig trompa i va començar a explicar-li les penes a un a planta de maria que algú havia deixat al rebedor. "La veritat és que jo i les dones som dos elements destinats a no trobar-se mai. A vegades m'agradaria ser com el meu amic Rafa".

Com que ella semblava molt nerviosa, la Júlia li va explicar que ella també havia conegut un noi que no sabia si li feia gaire el pes però que la perseguia amb insistència. Al principi el trobava massa directe, sense cap mena de sensibilitat, però després es va adonar que li encantava que li anés al darrere i que cada dia esperava amb més delit aquella trucada, aquell comentari groller, aquell intent frontal d'endur-se-la al llit a la primera cita quan la cita encara no havia passat de cinc minuts.
Ella va fer que no amb el cap. "M'estàs parlant d'en Rafa, oi?"

En Rafa! Ell va deixar estar la planta de maria del rebedor i va anar a buscar el telèfon. Segur que si el convidava a la festa es faria tan pesat (especialment amb les txatis) que tothom acabaria marxant i ell es podria quedar sol al seu pis autocompadint-se.

Ella va pensar que ni la Júlia ni ella no tenien gaire sort. Bé, potser la Júlia s'acabaria decidint i acabaria tenint alguna alegria però ella ho tenia molt magre. Aquella mateixa nit, mentre ballava plàcidament en una disco, va prendre la decisió que a partir d'aquell moment passaria dels tios indefinidament, especialment del seu veí.

Ell estava desesperat. Només arribar, en Rafa es va fer col·lega del Mario, el maromo de la Míriam, i tothom li reia les gràcies de mala manera. Si li havia semblat que la festa dequeia, amb l'arribada d'en Rafa en tenien per tot el cap de setmana.
"Tu amigo es la monda", li deia en Mario entusiasmat, "se sabe de memoria todas las alineaciones de la selección argentina".
Però ell ja s'havia encaminat cap a la cuina. Va agafar una ampolla de ginebra i es va tancar a l'armari empotrat del passadís.

dones que fan por
homes que fan riure

Fora de joc

2008-07-11T08:45:00.000+02:00

dqfp
hqfr

Ell se sentia contrariat. La seva veïna l'havia engegat de mala manera i no ho entenia. Van passar els dies (bé, de fet, només un) i no trobava cap explicació. Se sentia trist.
La Míriam, en canvi, estava pletòrica. Passava per davant seu carregada de plantes, roba per tenyir de color lila..., i això el neguitejava, no pas perquè s'imaginés la banyera tota esquitxada de tints sinó perquè la seva ex tenia la mania de passejar-se per casa en calcetes.

Amb el pas del temps (potser unes hores) va notar que poc a poc se li encomanava aquella alegria de la Míriam i va pensar que a ell també li convenia sentir-se lliure i feliç, que s'ho mereixia. Era curiós que precisament la Míriam li ho hagués d'ensenyar. I, de fet, continuava pensant, potser era la Míriam la dona que més coses li havia ensenyat, potser en el fons era la dona de la seva vida. I amb aquests pensaments la veia passar amunt i avall amb la boca oberta.
"Potser sí", es va dir, "que la vida ens guia i només ens cal seguir els corrents. Potser la Míriam ha tornat perquè havia de tornar amb mi".
I quan ja n'estava del tot convençut, va sentir el timbre de la porta. Com que ell dubtava, la va obrir ella. Era un noi alt com un Sant Pau i amb cara d'argentí presumit. "Mario!", va cridar la Míriam. "No te n'havia parlat? En Mario és el meu nòvio".

Aquella nit no podia dormir. No perquè no estigués cansat. No perquè no volgués. A l'altra banda del pis sentia un soroll persistent de molles de somier i reconeixia constantment els xisclets de la Míriam. I just quan pensava que s'acabava, tornava a començar!
"Adelante, tómame", la sentia cridar, "eres mi semental. Móntame! Hazme tuya!".
"Ven aquí, mi pibita", contestava l'altre, "eres la yegua más linda de toda la pampa. Arre, arre, mi yegua!"
Eren les sis de la matinada. Just en el moment que va començar a sentir els renills de la Míriam, va decidir que ja en tenia prou i va baixar al bar de la cantonada, que sabia que solia obrir d'hora. Si més no, va pensar, llegiria la premsa esportiva del dia anterior.

dones que fan por
homes que fan riure

A l'altra banda del replà

2008-07-09T08:48:00.000+02:00

dqfp
hqfr

Ella s'estava asseguda al sofà movent la cama amb insistència. Aquella situació la posava negra. Ja feia una setmana que no hi havia manera de parlar a soles amb el seu veí sense que la boja de la seva ex es fiqués pel mig.

S'havia presentat a casa seva amb qualsevol excusa i sempre li havia obert ella la porta, vestida amb una pírrica samarreta de tirants i amb unes calcetes de color lila. Era simpàtica, sempre somrient, amb aquella cara de nena i aquells pòmuls rosats i tan sans. I estava més prima que ella!
El seu veí apareixia després, amb cara d'acollonit, i la Míriam se li penjava del braç, de l'espatlla, el sobava de mala manera. I ell amb aquella cara de pàmfil pocapena... No sabia si volia menjar-se'l a petons o si primer preferiria estomacar-lo de mala manera. El cas és que estava enrabiada i no sabia ben bé amb qui ni per què.

I els dies passaven i cada tarda tornant de la feina es tancava a casa i es posava mirar la tele, però només feien culebrons programes de xafarderies. Es posava a fer ganxet, però sempe acabava perdent el punt. Feia unes quantes pedalades amb la bici estàtica i acabava esgotada de tanta ràbia amb què pedalava. Finalment sortia a fer footing i es tornava a trobar la Míriam, somrient, vestida amb un top lila que li ensenyava aquell ventre perfecte, sense ni un bri de greix.

I aquell dia s'havia quedat asseguda al sofà, perquè estava desesperada. No sabia què fer perquè tot tornés a ser com abans. O més aviat perquè tot estigués a punt de ser com ella volia.
I de cop i volta, va sonar el timbre. Era el seu veí. S'havia pentinat i encoloniat i anava amb la clenxa ben feta. Al braç portava una ampolla de vi i una capsa de bombons.
"Hola", va dir ell, "avui la Míriam se n'ha anat a ballar al Tradicionarius. He pensat que podríem fer alguna cosa aquesta nit."
Ella es va quedar d'allò més parada. Però va reaccionar de pressa, sense pensar-s'ho gaire (i qui sap si amb un pèl de precipitació):
"Ets un desgraciat", va deixar anar, "què et penses que sóc? Que m'has pres per un segon plat? Agafa el teu vi i els teus bombons i els regales a ta mare". I va tancar la porta amb tanta fúria que per poc no va fer caure el seu veí per les escales.
Ell no entenia res de res.

dones que fan por
homes que fan riure

De fit a fit

2008-07-07T10:38:00.000+02:00

dqfp
hqfr

Ella sortia de l'ascensor quan es va trobar el seu veí amb una bossa d'escombraries a la mà. Ella anava vestida amb un vestit de tirants que s'havia comprat a Eivissa. Ell portava una samarreta de la selecció d'Argentina i uns bermudes mig esfilagarsats. Es van mirar de fit a fit.
Ella es va atrevir a trencar el gel. "Allò de l'altre dia...". "Sí", va afanyar-se a dir ell, "va ser un incident desafortunat. Em sap greu...". I així van començar una conversa que poc a poc els va anar calmant els nervis inicials. Aquella nit van quedar per anar a veure una peli.

Ella va triar una pel·lícula romàntica de la Julia Roberts. Ell va anar a comprar crispetes, refrescos, ametlles garrapinyades, estreps, medalles de pega dolça, esponges, gats i cocacoles de sucre, caramels de cafè, piruletes, confits, mores, petazetas, sidrals, supositoris, dentadures i un parell de palmeres. Ella no se'n sabia avenir. Més tard, ell va pensar que ho havia encertat de comprar tantes coses perquè si no s'hauria adormit mirant la peli. A la sortida ella estava molt emocionada. Ell, per no ser menys, també una mica i li va proposar d'anar a fer un gelat. Després van anar a la fira i, mentre ella jugava a la tómbola, ell es va menjar una poma de sucre i un barbapapà. Era un vespre deliciós, pensava ella. Ell també ho pensava, tot i que no parava de menjar i, ben mirat, potser era la millor manera de no tornar a ficar la pota. I, de fet, a ella li agradava veure'l menjar.

En tornar a casa es van quedar al replà, mirant-se novament de fit a fit. Ell no tenia ganes d'acomiadar-se. Ella tampoc. De fet, volia demanar-li que l'abracés. Volia sentir els seus braços, la seva pell, la seva panxa...
De cop i volta, però, van sentir l'ascensor i es van fer enrere. La porta es va obrir i va sortir una noieta molt prima amb cara de simpàtica i tota vestida de lila. Ella es va tapar les orelles en sentir un hola molt estrident i va veure com la nouvinguda es penjava del coll del seu veí, que feia una cara de cromo d'antologia.
"Míriam", va dir ell, vacil·lant, "aquesta és la Míriam... i... la meva veïna".
"Hola", va tornar a dir la Míriam amb la mateixa veu estrident, "ja he tornat del Perú. Em puc estar a casa teva com em vas dir abans de marxar?" Ell es va arronsar d'espatlles fent com mig que sí. La Míriam li va fer un petó a la galta.
"Ja ho veus", va dir a la seva veïna, "espero que siguem bones amigues".
Ella li va dir que sí i, sense fer gaire soroll, se'n va tornar cap a casa seva.
Ell es va quedar mirant la porta de la seva veïna a la vegada que veia la Míriam a la porta de casa seva amb cara d'impaciència. No ho semblava, però tremolava tot per dins.

dones que fan por
homes que fan riure

Decisions

2008-07-04T00:46:00.000+02:00

dqfp
hqfr

Tot mirant El cor de la ciutat, ella se sentia malament per l'escena del dia anterior amb el seu veí. Què deuria pensar d'ella?

Mentrestant, ell estava a casa del Rafa mirant el partit Boca Juniors-Sant Lorenzo de Almagro de la lliga argentina. Però no podia parar de pensar en la penosa imatge que devia tenir d'ell la seva veïna i maleïa i remaleïa la seva mala sort. En Rafa va obrir una altra xibeca i per uns moments va deixar de pensar-hi.

Feien anuncis i ella es va adonar que ja no seguia la telenovel·la. Li semblava insípida i avorrida, qui sap si comparada amb la seva vida. Per uns moments va recordar com li havia anat amb el seu ex i va decidir de seguida que obriria l'ampolla de Málaga Virgen que tenia guardada. Mentre feia els primers glops, revifadors, per què no dir-ho, pensava quina mena de dones li devien agradar al seu veí.

Ell encara tenia la pizza barbacoa a la mà i en Rafa, que el veia tristot, li va passar una revista amf fotos inèdites de la Pamela Anderson. Mentre la fullejava amb desgana, ell tornava a recordar la seva mala sort amb les dones en general i, de fet, també en concret... "Bé", es va dir, "menys una". De cop i volta es va recordar del seu primer amor, la Míriam, aquella noia que anava sempre vestida de color lila i que el va deixar per un projecte de solidaritat al Perú (i també per un dels organitzadors del projecte). Però de seguida va tornar a la realitat amb un gol del Sant Lorenzo. En Rafa el renyaria si sabia en què pensava. També el va renyar en el seu moment per haver-se embolicat amb una noia cumbaiana.

Ella s'havia quedat adormida al sofà. No sabia quina hora era, però de sobte va sentir l'ascensor que s'aturava al seu replà.

Ell va sortir de l'ascensor i es va quedar mirant la porta de la seva veïna.

Ella estava expectant. No sentia la porta del seu veí. Potser això volia dir que ell s'esperava al replà, potser per veure-la a ella.

Ell, que anava mig pet, no trobava les claus de casa. De fet, només pensava en la porta de la seva veïna. Com podia pensar en dues portes a la vegada?

Ella bategava tota per dins. Potser finalment sentiria el timbre com l'havia sentit el dia anterior i s'abandonarien, ara sí, a la cursa desenfrenada dels sentits.

Ell ja estava marejat perquè no sabia quina era la seva porta. Un dimoniet amb cara de Rafa li deia que truqués a la de la seva veïna i un angelet amb la cara de la seva mare li recordava que havia de descansar perquè l'endemà era la comunió del seu nebot. Se sentia perdut enmig del replà entre portes que giraven al seu voltant. Va decidir obrir la primera que passés.

Ella va sentir estranyada com el seu veí tornava a obrir la porta de l'ascensor i com la màquina elevadora pujava i baixava fins a quedar-se quieta. Però l'estranyesa no li va durar gaire. Va trucar a la seva amiga Júlia i li va proposar d'anar de marxa.

Mentrestant, ell va obrir totes les portes que es trobava fins que se'n va cansar. Al cap d'uns minuts, la veïna del vuitè se'l va trobar al terrat dormint la mona.

dones que fan por
homes que fan riure

Quan l'instint diu que sí

2008-07-01T09:36:00.000+02:00

dqfp
hqfr

ding dong!

Ella va sentir el timbre, es va aixecar del sofà i va anar a obrir la porta. Era el seu veí. Ell la va mirar amb aquella mena de por declarada als ulls. Ella portava el barnús de color rosa mig obert. Ell va entrar precipitadament i li va estirar la roba per obrir-li l'escot fins a deixar-la nua. Ella va notar com la flonjor del barnús corria esquena avall fins a caure al terra. Ell tremolava, però poc després la va abraçar i van deixar que la passió els inundés els cossos. Ella li va dir: «Fes-me teva!» I ell la va aixecar, amb un cert dolor a l'esquena, i la va portar al dormitori, on es van abandonar a l'èxtasi de saber-se vencedors...

ding dong!
ding dong!!!

Ella es va llevar sobresaltada. Ja feia dies que només feia que tenir somnis eròtics amb el seu veí. Encara mig adormida, es va posar el barnús de color rosa i va anar a obrir la porta. Era el seu veí!!!
Ella va obrir la porta tota emocionada, tot i que no sabia ben bé per què. No el va deixar explicar-se. De seguida se li va tirar al damunt i va començar a petonejar-lo de mala manera. Ell es regirava i feia una mena de so feréstec entre súplica i vacil·lació. Però ella anava llançada i el va fer caure a terra. Ell va esbufegar, com si es queixés però alhora expectant. I ella li va saltar al damunt. Finalment, havia arribat l'hora!

Però ell la va apartar un moment per incorporar-se. Ja més serena, ella es va adonar que tenia les mans plenes de sang i que el terra també era ple de taques vermelles. El seu veí se la mirava amb cara de pena, encara amb el braç esquerre aixecat. «És que em surt sang del nas i només volia una mica de cotófluix», va dir ell amb un fil de veu.

dones que fan por
homes que fan riure

El quart poder

2008-06-26T11:25:00.000+02:00

dqfp
hqfr

Ell sortia del quiosc i es va trobar la seva veïna que passava pel davant. Ella va veure que ell portava a la mà el mateix diari que ella volia comprar.

"Mai em perdo els dimecres...el suplement de cultura és molt bo..." va dir ella.
Ell va pensar que no sabia que fessin un suplement. Només recordava l'especial d'esports del dilluns.... No va dir res, es va mossegar la llengua a l'últim moment. I li va somriure.
"...Avui fan un especial sobre la nova poesia sudamericana...", va continuar ella.
"Quin rotllo", ell es va dir, "llançaria els fulls directament per la finestra..." Però va decidir mantenir el somriure...
"...També parlen de la nova exposició de pintura italiana que fan al MNAC..."
Això li va recordar el viatge a Italia amb l'insti...Va descartar fer cap comentari. Vomitar als Ufizzi per causa de la borratxera del dia anterior no el deixaria gaire bé. Va optar per assentir...
"...I l'article sobre Cannes és molt complet..."
Ell es va dir ara o mai. "L'última del Will Smith no em va agradar gaire..."
Ella es va adonar que per fi havia trobat un tema en comú i el va convidar a casa a prendre una copa.

Van estar dues hores parlant de cinema, repassant gèneres, actors i actrius. Al final van estar d'acord que en Kevin Bacon era qui sortia a "Apolo XIII" i en Christian Slater a "El nom de la Rosa".
En aixecar-se, inadvertidament es van intercanviar els diaris.
A casa, ell es va quedar glaçat i va notar una insistent suor freda a l'esquena en adonar-se que tenia un exemplar de Marie Claire entre les mans.
A casa, ella no entenia com hi podia haver un Playboy al mig del diari. Després de pensar-hi una estona i de repassar totes les possibilitats, va decidir que el millor era pensar que potser el quiosquer s'havia equivocat.

Dones que fan por
Homes que fan riure

Temps de neu

2008-06-23T09:08:00.000+02:00

dqfp
hqfr

Era un diumenge al matí, després d'anar de marxa. Ella estava meravellada per l'afició del seu veí per l'esport. Li ho va comentar a la Júlia, la seva amiga esbojarrada, que li va que el Rafa no li treia els ulls (ni les mans) de sobre. En aquell mateix moment les va trucar en Rafa i les va convidar a anar a esquiar. "Ara mateix us passo a buscar". Abans, va anar a despertar el seu amic, el va vestir amb tota la indumèntària i els descansos i tots quatre se'n van anar cap a les pistes.

No cal dir que van passar un dia fantàstic. Van caure, van rodolar, van riure... estaven pletòrics. I en Rafa no parava d'acostar-se a la Júlia, que li feia aquella mena de fàstics de "no em toquis però en vull més". I la veïna es mirava el veí amb aquella tendresa d'"ets un sapastre però m'agrades". Ells eren totalment aliens a aquelles contradiccions femenines. Prou feines tenia l'un a esquiar i l'altre a no perdre-les de vista.

En tornar a casa, l'eufòria era més que justificada. En Rafa es va oferir per acompanyar la Júlia a casa i van deixar sols els dos veïns. Estaven reventats però encara tenien ganes de riure plegats. Ell li va comentar que estava tan baldat. Ella se li va oferir per fer-li un massatge. Ell es va deixar, amb un cert neguit a la mirada. Ella li va enfonsar els dits suaument entre la musculatura de l'esquena. Li va resseguir la columna. Li va acaronar tendrament les cervicals. Li va començar a masegar dolçament el clatell. Li va amussar lleugerament els cabells. Li va regalar un seguit de carícies a la base del coll i a les orelles, amb els dits, amb el palmell de la mà, amb els llavis... Ell, que no era de pedra, ja no podia més i es va girar bruscament per abraçar-la. Amb tan mala fortuna, però, que va sentir una terrible punxada de dolor a l'esquena.

Ella va haver d'avisar una ambulància perquè el seu veí s'havia quedat encarcarat. El pobre havia tingut un pinçament i no es podia moure. Quan se'l van endur, ella li va agafar l'agenda i va trucar a la seva mare. "Hola, senyora, el seu fill és a l'hospital". Resignada, va tornar a casa seva i es va posar una peli de la Meg Ryan.

dones que fan por
homes que fan riure

L'esport més antic del món

2008-06-20T10:04:00.000+02:00

dqfp
hqfr

Ell s'havia fixat que la seva veïna sortia cada dia a fer footing. Per això va decidir que ell també ho faria i procuraria coincidir amb ella al parc del costat de casa. Va obrir l'armari i va trobar uns pantalons de xàndal amb ribets a banda i banda de les cames que li havia comprat la seva mare. Durant molts dies va córrer i va suar de mala manera... però no es va trobar mai la seva veïna. Un dia va descobrir per què.

Un dia va coincidir amb ella a l'ascensor i va veure que portava una bossa del club de natació. "Sí, nedar em relaxa i em va molt bé", li va dir ella. L'endemà mateix ell va recuperar aquell banyador d'slip amb el caballet de color blanc que havia fet servir sempre. I es va tirar a la piscina. Malauradament, però, després de passar-se dies i dies bracejant per tots els clubs de natació de la ciutat, no va trobar-se mai la seva veïna. Estava desesperat.

Al cap d'unes setmanes, la va veure arribar amb una bicicleta d'allò més cuca. Ja feia uns dies que sortia amb una colla a fer bici de muntanya i li encantava! Ell, no s'hi a pensar gaire. Va anar a casa dels seus pares i va rescatar aquella BH California de tota la vida que, per què no dir-ho?, havia estat per a ell per tota la vida. Amb el temps es va arribar a conèixer tots els camins de la comarca, però mai no es va trobar amb la seva veïna.

I quan va tornar a casa totalment desanimat, el va venir a veure la veïna (estava preciosa) i li va dir que havia quedat amb en Rafa i una amiga, la Júlia, per veure una peli junts. Ell, que no podia dir ni fava, li va dir que sí. La trobada va ser fantàstica. Van veure vi, van menjar formatges, van veure la peli... i en Rafa, que estava enderiat amb l'amiga, que no estava gens malament, els va proposar d'anar a ballar. Elles van dir que sí entusiasmades. Ell, en canvi, ja feia estona que dormia al sofà. L'endemà es va despertar amb una manteta a sobre. Ella va tornar de bon matí i, tot i que li tocava fer dissabte, va pensar que preferia estar-se xerrant amb el seu veí. Ell, en despertar-se i veure el rellotge (les dues!), va fer un salt i va sortir corrents del pis: "Avui és el sant de la meva mare!"

dones que fan por
homes que fan riure

Els vells amics

2008-06-18T10:20:00.000+02:00

dqfp
hqfr

Ell estava molest amb el seu amic Rafa. "Per què no em vas dir mai que t'agradaven els tios?" Però en Rafa va afanyar-se a aclarir el tema: "No, tio, era una estratègia per acostar-me a la teva veïna, però no va funcionar perquè només està pendent de tu. Tio, creu-me. La tens al sac."

Ell es va quedar bastant parat. Les afirmacions del Rafa de l'estil "la tens al sac" sempre li havien presagiat un dolorós fracàs, si més no en aquelles eternes nits al Concord i al Piu en què no sabien on dar-la (ni amb qui).
En Rafa, que el volia convèncer, el va animar a sortir i el va convidar a unes birres. No sabia per què però pensava que potser aquesta vegada tenia raó. Quan ja anaven pel cinquè cubata, en Rafa ja l'havia convençut. "Tio, la vida són quatre dies i les oportunitats s'han d'aporofitar. Tens una veïna que està com un tren, que perd la xaveta per un mascle com tu. Has d'anar per ella. Vinga, campió!"

En Rafa el va acomiadar a l'ascensor de casa seva. "Ara puja al seu pis i deixa que la passió flueixi, tio, ets el millor, ets el campió del veïnat, el cabró amb més sort que hi ha hagut al món. Endavant!" Ell va pujar a l'ascensor amb la sang que li bullia per tot el cos. Tot ell estava encès. Estava a punt d'explotar. L'ascensor l'enlairava i ell estava a punt de treure tot el que tenia a dins. I, efectivament, quan l'ascensor es va obrir, va treure les papes per tot el replà. Els ascensors sempre l'havien marejat una mica...

L'endemà al matí ella va sortir a fer footing com cada dia amb les seves malles de color rosa xiclet i es va trobar el seu veí blanc com la cera que fregava l'escala. Per uns moments, va tenir l'impuls de passar del footing i convidar-lo a fer un vermut o a dinar o... Però va pensar que així no començaria mai el règim. De cop i volta va tenir aquella visió d'ella mateixa enfilada a la bàscula davant del mirall enorme que tenia al dormitori... i va començar a córrer escales avall.

dones que fan por
homes que fan riure

Nits de filmoteca

2008-06-16T10:11:00.000+02:00

dqfp
hqfr

Un dia, en trobar-se a l'ascensor, ella li va dir il·lusionada: "En Rafa m'ha portat a la Filmoteca. Estan fent un cicle del Bruno Kirby". Ell li va dir que li semblava molt interessant. Per dins maleïa la pell i els ossos d'en Rafa. Cada dia guaitava per l'espiell de la porta quan sentia un soroll al replà i veia passar el seu amic cap a la porta de la seva veïna, ara amb una capsa de bombons, ara amb una ampolla de vi... Una vegada se l'havia trobat a la farmàcia comprant preservatius i havia fet veure que no el veia. Va pensar que a la vida hi ha circumstàncies que ho destrueixen tot. Destrueixen una amistat de molts anys. Destrueixen la relació entre els veïns. Destrueixen la confiança.

Finalment es va decidir a anar a l'última sessió de la Filmoteca. Qui coi era el Bruno Kirby? No va arribar a assabentar-se'n perquè va haver de sofrir la penosa escena de veure la seva veïna "jugant" amb en Rafa a tirar-se crispetes pel cap i a riure per qualsevol tonteria. Va haver de marxar abans d'hora per airejar-se. En tornar a casa, eren les tres de la matinada, va sentir les rialles d'en Rafa i la seva veïna des de l'altra banda de la porta. Va passar molt mala nit però finalment es va adormir.

L'endemà al matí es van trobar al replà. Ell va sortir amb la capsa d'aspirines a la mà. Ella feia cara de son. Ell li ho va comentar. "Sí", va fer ella amb mig sospir, "en Rafa va venir a casa i ens ho vem passar de conya". Ell no va poder més. "Així... esteu junts tu i en Rafa". Ella va riure. "Jo i en Rafa?", va fer ella, "però si en Rafa és gai. No ho sabies?"

Ell es va quedar d'allò més parat. Per uns moments va recordar aquelles escenes de temps ençà als vestuaris de l'insti, a les dutxes, a la platja, i no va poder amagar un cert nerviosisme. I, de tant nerviós, li van caure les aspirines pel forat de l'escala. Ell es va llançar a perseguir-les. Mentrestant la seva veïna se'l mirava d'una mena de manera mentre s'adonava divertida que no podia amagar del rostre un cert somriure malèvol.

dones que fan por
homes que fan riure

El valor de l'amistat

2008-06-14T13:59:00.000+02:00

dqfp
hqfr

En connectar el mòbil ell va rebre, de seguida, un missatge . No podia ser sinó el Rafa: "Eh! tio recrds ke clebrm 15 anys primera borratxera. Hi serem tots: Ritxi, Ramon, Rafi, Rodri i Ramis. No pots faltar".

Mentre el llegia va sentir també un "Hola, Bon Dia." Després de les vacances era el primer dia que es trobaven a l'ascensor. Ella li va preguntar on havia anat. Ell li va respondre que havia estat amb uns amics a Cadaqués. De fet, li amagava els 10 últims dies al camping de Blanes amb els seus pares. De camí a la parada d'autobús (ell feia volta només per acompanyar-la), ella li va parlar del seu viatge per Turquia amb 2 amigues més. En arribar l'autobús, ella el va agafar desprevingut: "Si vols quedem i t'ensenyo les fotos". Ell va improvisar "Perfecte, d'acord, ok...vine a sopar a casa ... a les 8". L'autobús va tancar les portes però va saber endevinar que deia SI!!.

Va convèncer la seva mare que li fes una quiche lorraine, va comprar amanides preparades i menjar preparat (esqueixada, escalivada i carpaccio), va comprar riesling... va netejar la casa i va canviar els llençols. Es va quedar esperant una bona estona. Al final, per uns moments, gairebé de pànic, no va recordar si s'havia posat el desodorant, però ja era massa tard.

Ella va arribar a les 8, puntual, van mirar les fotos per la tele, van sopar, ella va beure més vi que ell i quan van anar a seure a sopar, el timbre de la porta el va tornar a la realitat. Era el seu amic Rafa: "Txaval, estàvem farts d'esperar-te. Si Mahoma no ve a la birra, la birra ve a Mahoma... Ah carai estàs acompanyat. Que no ens presentes? Sóc el Rafa, el millor amic d'aquest estaquirot."

L'endemà en despertar-se, només recordava l'última puntuació del marcador: Estrelles 16 - Johny Walkers 3. Al cap de poc, es van tornar a trobar a l'ascensor ell li va proposar d'anar al cine. Com que era el dia de l'espectador, va decidir convidar-la. "No puc", li va dir ella, "en Rafa em porta al taiatru".

Ella va sortir de l'ascensor i ell es va quedar a dins com un estaquirot. La porta es va tancar i, per uns moments, va pensar que a vegades no li calia tenir amics.

dones que fan por
homes que fan riure

Sempre hi ha un demà

2008-06-10T12:16:00.001+02:00

dqfp
hqfr

Després d'una nit més o menys plàcida, ella estava decidida a oblidar els incidents de la nit anterior. Potser més valia passar pàgina. Poc després va sentir el timbre de la porta. Va veure que era el seu veí, amb cara d'haver dormit poc i malament i d'amagar alguna cosa sota el braç. Abans d'obrir la porta es va arreglar una mica els cabells davant del mirall del rebedor. En el fons, va pensar, el seu veí era un galant.

En obrir la porta va aparèixer el seu veí amb la mateixa cara de mal de ventre del dia anterior i amb els pantalons mig abaixats. "Escolta", li va dir, "se m'ha acabat el paper de wàter. Me'n pots deixar? Aixecant-li el braç li va ensenyar un rotllo de paper de wàter totalment exhaurit. Ella, mig atordida, li va anar a buscar un rotllo de paper. "Gràcies", li va dir ell, "te'l tornaré així que acabi". I es va girar cap al seu pis. Ella va tancar la porta sense acabar-se de creure que aquella escena havia passat en realitat.

Al cap d'uns segons va tornar a sentir el timbre de la porta. Tornava a ser el seu veí. Encara portava els pantalons de retaló. "Escolta", va dir-li amb cara de pena, "és que se m'ha tancat la porta del pis i m'he quedat tancat a fora. Que em deixes acabar al teu lavabo?" Ella va respirar profundament i el va deixar passar.

Mentre el seu veí s'encaminava cap al lavabo, es va estirar al sofà. Si més no, va pensar, es llimaria les ungles una estoneta. Ell, però, va treure el cap per la porta i li va demanar si podia anar al quiosc a comprar-li la premsa esportiva, que si no li costaria més acabar. Ella, resignada, va sortir de casa i li va comprar el diari. Ell li ho va agrair molt.

En "acabar la feina" ell li va prometre que li compraria una escombreta nova. Ella va sospirar i va dir-se, no sabia si de broma o de desesperació, que en el fons, i a la seva manera, era tot un galant.

dones que fan por
homes que fan riure

En un modest restaurant

2008-06-07T21:04:00.000+02:00

dqfp
hqfr

Ella estava encantada. El seu veí s'havia decidit a convidar-la a sopar a un retaurant. Ell va aparèixer tot mudat amb una americana platejada que no li havia vist mai. Ella es va arriar amb un vestit de lluentons que feia goig de veure. Era una càlida nit de primavera en què tot semblava començar de bell nou. Ella estava sorpresa. Ell també. En tot el sopar no hi va haver cap incident. Ell s'estranyava que tot anés tan bé. No va vessar el vi sobre les estovalles .Ni sobre la camisa. No havia fet cap número amb els coberts. Tot anava com una seda. Ella estava encantada amb la conversa del seu veí. Ell estava enlluernat per la mirada atenta de la seva veïna. Ella estava sorpresa que ell ho hagués encertat tot aquella nit. El restaurant vegetarià, el menú, el vi... Ell aparentava calma però començava a neguitejar-se perquè se li acabaven els temes que s'havia preparat.

De tornada, es van quedar parlant al replà. Ella va obrir la porta del pis i el va convidar a fer l'última copa. Ell va fer que sí amb el cap i després es va encongir una mica. Ella es va estranyar d'allò més en veure com el seu veí es recargolava de mal de panxa al mig del replà. Ell es va acomiadar amb un fil de veu dient-li que tenia cagarrines i va desaparèixer a correcuita.
Ella va entrar a casa seva i es va resignar a passar una altra nit abraçada al coixí. En ficar-se al llit, va pensar que en el fons no li estranyava tant i que potser un altre dia tindria més sort.
Mentrestant ell continuava assegut a la tassa del wàter.

dones que fan por
homes que fan riure

haute cuisine

2008-06-01T13:51:00.000+02:00

dqfp
hqfr

Era un dia de cada dia. Ell estava fent-se una truita a la francesa i de sobte va sonar el timbre. Era ella. La seva veïna.

En obrir la porta es va fixar de seguida que ella anava vestida amb unes malles cenyides i una samarreta molt escotada que li dibuixava tot el bust. Va suposar que acabava d'arribar del gimnàs.

Ella li va explicar que se li havia acabat la sal. Ell es va estranyar perquè normalment era ell qui li demanava coses a ella. Li ho va comentar i ella va somriure carinyosament. Tot seguit li va comentar que darrerament a la seva vida li faltava sal i que sort en tenia del seu veí. Ell es va adonar que a ella li brillaven els ulls.

Ell va dir que entre veïns s'havien d'ajudar i va anar a la cuina per portar-li una tasseta plena de sal. Ella se la va mirar i mentre s'amussava els cabells li va donar les gràcies i va afegir que segur que aquella sal seria la millor que hauria tastat en molt temps alhora que el mirava fixament els ulls.

Ell es va adonar que estava deixant el pom de la porta xop de suor. En tornar a la cuina, va intentar salvar la truita a la francesa i va acabar menjant ous remenats amb una certa ombra recremada.

L'endemà al matí va trucar a casa de la veïna. Ella, que acabava de sortir de la dutxa i portava un barnús de color rosa, s'alegrava de veure'l. Feia un somriure d'orella a orella. Ell li va explicar que havia anat al súper i li havia portat un paquet de sal. Ella es va quedar una mica contrariada però el va convidar a passar. Van estar parlant de coses banals com el preu dels productes alimentaris. Ella estava preocupada pel preu de la fruita i dels iogurts descremats. Ell estava indignat perquè Colacao ja no regalava samarretes del Mundial presentant 100 etiquetes.

Sense saber què més dir, i mentre ella se'l mirava mig estirada al sofà, ell es va fixar en uns llibres de cuina. Ella li va dir que li encantava cuinar. Ell va dir, és clar, que també. Ella li va comentar, com qui no vol la cosa, que els bons veïns havien de tenir bons costums i fer coses plegats. Ell, sense pensar gaire el que deia, va proposar-li de fer un sopar a casa seva. Ella, emocionada, li va dir que sí de seguida i tot seguit es va oferir per comprar alguna cosa. Ell li va contestar que no calia, que ja ho tenia tot perquè sempre cuinava el mateix... que faria la seva especialitat. A més, va afegir que no havia cuinat mai per a una noia i no sabia gaire com li sortiria. Ella es va entendrir amb aquella petita confessió d'inseguretat personal. Ell, que anava llançat, va afegir que l'arròs amb oli sempre se li covava i que a vegades el llomillo arrebossat li quedava cru.

Al cap d'una estona, ella li va proposar d'anar a sopar a fora.

continuarà

dones que fan por
homes que fan riure

La muntanya màgica

2008-04-04T17:07:00.000+02:00

Ell volia impressionar la seva veïna. Un dia van coincidir a l'ascensor i va veure que llegia un llibre de muntanya escrit per un tal Carles Gel. Ella li va dir que li agradava molt. Dit i fet, va anar a comprar-se'l. També va decidir que aniria a comprar-se unes malles rosades i un piolet groc fluorescent. Cada dia passejava pel replà vestit d'una manera d'allò més ridícula, amb les malles, el piolet, la motxilla, el goretex de mil colorins, les ulleres de sol postmodernes, el set de mosquetons, el bronzejat esplèndid a base de sessions d'UVA... Ella no ho entenia. Què feia el seu veí vestit d'aquella manera, com acabat der sortir d'una peli de ciència-ficció? Un dia ell li va proposar d'anar d'excursió a la Mola. A ella li va fer molta il·lusió i li preguntar si aniria bé amb camperes. Ell va somriure i li va contestar que ell portaria els grampons. Ella feia uns ulls com taronges. Va arribar el dia de l'excursió i ell, baixar les escales, es va entrebancar amb els grampons. Ella amb les sdeves camperes, el va acompanyar a l'hospital, on li van enguixar la cama. Quan va arribar la seva mare, li va preguntar on anava guarnit d'aquella manera. "Té nena", va dir a la veïna, li va donar un bitllet de 500 pessetes i li va recomanar una botiga de roba quica on ella li comprava els mitjons de fil.

Afinitats musicals

2007-10-15T13:06:00.000+02:00

Ja feia temps que ell estava encuriosit per la seva veïna. De feia dies que procurava coincidir amb ella a l'ascensor, al carrer, al supermercat..., però no trobava la manera d'acostar-se-li.
Poc a poc, va agafar l'hàbit d'escoltar-la a través de la paret, amb una tassa parada sobre l'estucat. Va ser així que es va assabentar dels gustos musicals de la seva veïna.
Ell, horroritzat, va assistir a tota mena de cançons embafadores d'en Kenny G, Michael Bolton, Brian Adams...
Sense saber com, va començar a aprendre-se-les.
Sense saber com, les cantava, les assajava, a la dutxa.
I un dia van tornar a coincidir a l'ascensor.
Ell cantusssejava una melodia del Brian Adams.
Ella se'n va adonar i li va dir que era la seva cançó preferida.
Ell va dir que també era la seva preferida.
Ella li va explicar que des que s'havia separat aquella cançó li feia molta companyia.
Ell, en arribar a casa, va posar el cap sota la dutxa.

Al dia següent va trucar al timbre de la seva veïna amb dues entrades per un concert del Brian Adams a la mà.
Ella es va emocionar molt i van quedar pel dia següent.
En tornar a casa, ell es va recordar que aquell mateix dia del concert havia quedat amb uns amics de l'insti per veure la Copa Intercontinental de futbol. Va haver de dir a la seva veïna que no hi podia anar i li va explicar el perquè amb tota sinceritat. «A les dones els agraden els homes sincers»
Ella va arronsar les espatlles i li va dir que no passava res.

Aquella nit ell es va emborratxar amb els col·legues de l'insti i no van aconseguir lligar amb cap tia.
Aquella nit ella va anar al concert amb una amiga i van parlar de com n'eren de covards els tios. De tantes vegades que n'havien parlat ja no sabien si parlaven d'algú en concret o si parlaven per parlar.

Trencar el gel

2007-10-05T21:33:00.000+02:00

Ella va arribar en un dia com tots els altres per instal·lar-se a la porta del davant.
Ell, en sentir el timbre, va obrir la porta amb la llauna de cervesa a la mà.

Ella es va presentar. li va comentar que la veïna de baix li havia parlat molt bé d'ell.
Ell va somriure afalagat. Li agradava que el fessin quedar bé. Li agradava que la seva nova veïna tingués un bon concepte d'ell. En realitat, li agradava molt la seva nova veïna.

Ella, veient, que ell s'estava allà dret fent que sí amb el cap com un estaquirot, li va proposar de prendre un cafè a casa seva.
Ell, que no s'ho esperava, va moure el coll, inquiet. Amb els nervis li va caure la llauna de cervesa pel terra i va esquitxar tota l'entrada. Li va contestar que no podia, que havia de fregar tota aquella mullena perquè l'endemà vindria a visitar-lo la seva mare.

Ella va abaixar el cap dient que ho entenia, que ja quedarien un altre dia, i se'n va tornar cap al seu pis.
Ell va tancar la porta i, quan el cor ja li havia parat de bategar d'aquella manera, es va estirar els cabells per haver estat tan totxo i tan pocatraça.
No cal dir que no va fregar el bassal de cervesa fins l'endemà al migdia, cinc minuts abans que arribés la seva mare.